EL BLOG DE JAUHARA (episodis de "El cor de la madina")

El zoo cairenc...

2007-08-14T14:59:00.001+03:00

Fer una escapada al zoo és tota una aventura quan vius al Caire... Gràcies a l'assequible preu de l'entrada, que no arriba a 30 cèntims d'euro per persona, el Zoo s'ha convertit en la zona de camping per excel.lència d'una de les ciutats més poblades del món. Com comprendreu, no és un dels objectius turístics dels milers de guiris que aterren cada dia al país de les piràmides. I, de fet, dubto que gaires estrangers hi hagin posat mai un peu. Per aquest motiu, un cop la meva pell menys morena va posar un peu dins el recinte, els animals van perdre automàticament el seu protagonisme. Mentre passejava entre les gàbies, els nens van deixar de mirar els elefants, les jirafes i els lleons per mirar l'animal més exòtic del zoo... jo.
Un cop superat el meu protagonisme vaig començar la visita. El zoo del Caire podria ser com el zoo de qualsevol altre lloc excepte per petites i sutils diferències.... Quan canviem de continent, de vegades no som conscients de que un animal exòtic aquí no ho és allà, és a dir, que "l'elefant africà" esdevindrà "l'elefant" a Àfrica. Coses d'aquest estil són sorprenents però el més impactant per mi no va ser això..... Mentre passejava tranquil.lament, ignorant les mirades directes i insistents dels altres visitants, de sobte els meus ulls es van trobar fixats en un petit rètol que amb una fletxa m'indicava on podia trobar lès gàbies d'un animal estrella del zoo: el gos. Sí, ho heu entès bé, gossos. Captivada per aquest descubriment vaig ignorar lleons, tigres i serps per arribar a la zona dels gossos. I vet aquí que no eren grans gàbies reixades on es podia veure els gossos corrent com els altres animals. Es tractava de petits caus foscos un al costat de l'altre amb l'espai just perque els animals es cobrissin del sol i amb un petit espai reixat al davant perquè els visitant el pogués veure quan sortissin. Els nens jugaven a provocar al gos i per demostrar la seva valentia es posaven davant la reixa esperant que aquell animal salvatge i perillós sortís bordant...

La ciutat de les escombreries

2007-08-14T14:58:00.000+03:00

De nou, una imatge val més que mil paraules.....

Tres sonades menys...

2007-05-02T11:27:00.000+03:00

... i van marxar...
i va tornar finalment...
la llibertat ...
i vaig canviar tres sonades per alemaaanys
i des de llavors..
tooot ha canviat ....

Doncs sí, la txeca, l’americana i la gata, totes tres han marxat i ara visc amb dos alemanys: La Sonia i el Johannes.

Es respiren aires de llibertat tot i els problemes d'adaptació inicial. Entre aquests problemes, per començar, els vaig haver d'explicar perquè hi havia pèls de gat a la nevera, i la veritat és que la història de la txeca posant la Kochka a la nevera per adaptar-se al fred no els va fer tanta gràcia com a vosaltres així que vam haver de dur a terme una neteja general del pis.

La Sonia és una mica hipocondríaca així que, després de quatre dies a l'apartament, encara veu pèls de gat per tot arreu i es desplaça d'una habitació a l'altra amb una ampolla de lleixiu a la mà, per si de cas... Al principi feia gràcia, ara, després de pulir-se soleta tres garrafes de desinfectant, l'aire ha esdevingut irrespirable. A part d'això, la nostra estimada "cap-quadrada" viu en el convenciment que l'aigua calenta no és prou eficaç per netejar i que el rentaplats és l'únic mitjà d'evitar agents nocius per la seva salut. Com evidentment d'això no en tenim, s'ha apropiat dels seus propis plats, gots i coberts que renta amb aigua bullida abans i després de fer-los servir.
Per la resta, la convivència és molt més fàcil si obviem el fet que si fins ara ja passava el dia parlant anglès, francès, italià i àrab, per si això no fos prou ara he d'escoltar alemany a casa...

Expulsada...

2007-05-02T11:08:00.000+03:00

Tot va començar un assoleiat i contaminat dia al Caire (és a dir un dia qualsevol), havíem de començar les noves assignatures (una mena de semestre que s'han tret de la màniga) i en arribar a classe em trobo que les classes s'han adaptat a un contingut tres nivells més baix del que jo estava. Evidentment, com tota estudiant interessada a aprendre em dirigeixo al responsable pedagògic i li explico el meu problema i el meu desig de canviar de classe. Però el bon home, em respon taxativament NO, i m'assenyala la porta. Tenint el compte que aquesta és la resposta d'un professional als problemes dels estudiants del seu centre vaig directament a l'administració i demano la baixa del centre i que em tornin als diners. Però la secretària amb un somriure forçat m'assegura que els diners ja són a la tresoreria i que no els puc recuperar. Llavors és quan entra el sentit comú i li demano quin és el mínim d'assistència que he de tenir a les classes perquè em donguin el seu certificat per la meva beca, perquè amb molt bones paraules li explico que si m'he d'avorrir a classe prefereixo anar a la costa i avorrir-me al mar amb un bon llibre. Així que ara estic esperant la resposta de l'escola que ha d'arribar aquesta setmana. Amb tres possibles solucions: 1. Jauhara canvia de nivell, 2. Jauhara torna a Europa, 3. Jauhara va al Mar Roig, o Jauhara continua a classe i els emprenya tant com pot, l'expulsen i tornem a les possibilitats 1, 2 ó 3.
I això es veurà en els propers dies....

Ahly 0 – Barça 4. Articles del diari egípci AlAhram

2007-04-26T13:42:00.000+02:00

Published in Cairo by AL-AHRAM established in 1875

19 - 25 April 2007
Issue No. 841

Battling Barca

Ahli of Egypt will take on European champions Barcelona in a friendly in Cairo marking the centennial anniversary of the African club of the century. Inas Mazhar reports

Egyptians are excited by the long- awaited match on Tuesday 24 April as hosts Ahli put the finishing touches for the big occasion.

Roughly 69,800 tickets will go on sale three days before the match, specifically following tomorrow's second leg round 16 clash with South Africa's Sundowns in the African Champions League. The first leg ended 2-2 in Pretoria.

Prices start from LE3,000 for the VIP tribune and LE1,000 for the main tribune. First class tickets are worth LE150 for the lower level and LE75 for the upper level. Second class tickets are available for LE50 and the lowest price is LE25 for third class.

Ahli member Khaled Mortagi said the club had allocated a stand for retired Ahli players to attend the game. The club has also invited all former chairmen and board members to attend the club's board of directors meeting on 24 April, the day of the match, and which marks 100 years since the first meeting took place on the same day in 1907.

The presidents of Ahli and FC Barcelona signed an agreement last month over the arrangements for the friendly. Barcelona President Juan Laporta, director Albert Perrin and technical secretary Txiki Begiristain were in Egypt ago as hosts of Ahli during which they checked the facilities. The agreement to stage the match was signed by the presidents of the two continental champs in Four Seasons Hotel in Cairo with over 200 journalists present.

Ahli president Hassan Hamdi said he was "delighted and honoured to have arranged for the centennial match against one of the world's best and strongest clubs."

Laporta returned the compliment by saying he felt the game "would be more than a match, as it would be between two clubs with a strong and proud history behind them."

The game will also work on deepening the alliance between the two clubs on a marketing front and for young footballers, who will participate in an academy to be set up as part of the deal.

The visiting team is expected to arrive 24 hours ahead of the game. Ahli will hold a press conference 90 minutes after the arrival of the guests to be attended by Barcelona head coach Frank Rijkaard as well as three of their best players, led by Brazilian Ronaldinho.

Sixty media people are expected to accompany the Spanish team.

The teams met in Cairo before in a friendly on 7 April 7 1961. The Catalans won 6-1 that day with goals coming from Villaverde (2), Evaristo, Verges, Garay and Kocsis.

In 2001 Ahli beat Spanish giants Real Madrid 1-0 in Cairo.

26 April - 2 May 2007
Issue No. 842

Icing melts on the century cake

Barcelona came to celebrate Ahli's 100th anniversary, writes Alaa Abdel-Ghani. For the crowds, though, the Spanish giants proved party-poopers

Ahli could not have received a nicer present for its 100th birthday bash than an engaging encounter with the boys from Barcelona. But the defending European champions dampened the festivities with a methodical 4-0 trouncing of their dazed hosts in a boisterous-turned-sombre Cairo Stadium on Tuesday night.

The president's attendance underlined the importance of the Ahli-Barcelona match for Egyptians, who cheered and cheered. It was left to the Spaniards to demonstrate that there was little cause for celebration

The sellout crowd of 76,000, some of whom had shelled out LE3,000 a ticket, were of two emotions and minds. They had wanted to see Ronaldinho, Eto'o, Messi and Deco up close and watch first-hand what you can get for 259 million euros -- Barca is the second richest club on the planet. But the public in the stands and watching on TV also wanted Ahli to win. They were destined for disappointment.

Barcelona's Dutch coach Frank Rijkaard did the opposite of what was expected. He kept his big guns warming the bench and instead deployed a first half line-up of mainly substitutes. The reserves did well, silencing the hugely vocal and animated crowd with two quick goals by Javiar Saviola and Thiago Motta. By the second half Ahli were already a spent force but still had to contend with the firepower of Barcelona's standing 11. Wave after wave of Catalan attacks picked Ahli's defence apart, the Cameroonian Eto'o ghosting past the opposing red shirts for two more precision strikes. Gianluca Zambrotta, Lilian Thuram and Victor Valdes took care of the other end, stopping any Ahli threat from germinating.

Ahli had been hoping to emulate its famous 1-0 victory over Real Madrid in 2001 when the Spanish club fielded players of the quality of Raul, Zinedine Zidane, Luis Figo and Roberto Carlos. But Barcelona, which has had Maradona, Cruyff and Ronaldo wearing its shirt, appeared to have come to Cairo with more serious intentions than Real Madrid and in the end Ahli needed the valiant efforts of star goalkeeper Essam El-Hadari to prevent a goal tally similar to the 6-1 drubbing Barcelona inflicted on Ahli 46 years ago.

Tuesday's result was not exactly how the current African champions would have liked to cap their centennial celebrations. The club is much more used to winning games and championships than being at the wrong end of a lopsided score as their 99 major football trophies in 100 years attest.

But in the end it was only a friendly match and it would be silly if the final outcome, embarrassing as it is, was allowed to spoil the celebrations of 100 years of Ahli history. Ahli was established partly by the British, who wanted to set up a sports club which would give teenagers something to do other than plot the speedy exit of the occupation. With a different purpose in mind, Ahli's founder, senior official Omar Lutfi Bey, wanted a purely national club to counter British dominance of the country, which extended to sports.

Ahli cost LE5,000 (when the brown back was a brown back). Its Egyptian board chose Englishman Mitchel Ince as its first president in order to get the blessings of the occupation authorities (Ince would be the first and last foreign president) and the club's first board meeting was on 24 April 1907.

Nationalist figures who were either on Ahli's board or members of the club included Lutfi, Aziz Ezzat, Abdel-Khaleq Tharwat, Idris Ragheb, Ismail Serri, Amin Sami, Mohamed Sherif Sabri and Talaat Harb. Among its most famous supporters were Saad Zaghlul, the nationalist leader who rallied against British occupation, and former president Gamal Abdel-Nasser.

Cognizant of Ahli's fan base and immense social influence, Egypt's leaders have not shied from associating themselves with the club. Ahli was under the protection of King Fouad in 1929, and Nasser became an honorary president in 1956. King Farouk would be in attendance when the legendary Um Kalthoum sang the night away in the club's interior. Tuesday's match attracted President Hosni Mubarak, his young grandson perched on his lap.

It also saw the return of Cairo's chic crowd with their brand name apparel, out in abundance during last year's African Cup of Nations but seemingly in hibernation since. This time, though, there would be no trophy held aloft and Ahli's avid supporters instead spent a good part of the game silenced by their club's largely insipid performance. Ahli's star striker, Mohamed Abu Treika, did his level best, several times marauding close to Barca's goal, but his teammates were woefully far from form and failed to provide the crucial assistance.

The Ahli seen against Barcelona seemed far from the club showered with accolades, the most crowned football club in Egypt which has won the league 31 times, more than the sum of all other Egyptian clubs, and the Egyptian Cup a record 34 times.

It has captured every imaginable Arab and African championship and managed to finish in third place in last year's World Cup for clubs in Japan. In 2000 Ahli's membership cards began bearing the legend "African club of the 20th century", a designation awarded by the African football federation.

Several of Egypt's greats have worn its famed red shirt: Hussein Hegazi, Mokhtar El-Titch, Ahmed Mekkawi, Saleh Selim, Rifaat El-Fanagili, Taha Ismail and Mahmoud El-Khatib. It has been coached by 38 managers, 14 of them Egyptian. The foreigners have included Nandor Hidegkuti of the famed Magical Magyars, and Don Revie, a former England coach.

Facing Barcelona on Tuesday, Ahli could have used some of those names from the past.

الصفحة الأولى

43969 ‏السنة 131-العدد 2007 ابريل 25 ‏8 من ربيع الآخر 1428 هـ الأربعاء

مبارك يشارك الجماهير احتفالها بمئوية الأهلي ويشهد مباراة برشلونة

‏70‏ ألف متفرج استمتعوا بمباراة استعراضية بين نجوم العالم والأهلي

الضيوف لعبوا بفريقين مختلفين وسجلوا هدفين في كل شوط

عشاق الاهلى يتدفقون على الاستاد منذ الصباح

في لفتة مؤكدة عكست مدي حبه للرياضة والرياضيين‏,‏ شارك الرئيس حسني مبارك أمس ملايين المصريين احتفالهم بمرور مائة عام علي انشاء الأهلي‏,‏ وحضر الرئيس مبارك مباراة كرة القدم بين فريقي الأهلي وبرشلونة الاسباني التي اقيمت بهذه المناسبة في ستاد القاهرة‏,‏ وانتهت بفوز برشلونة باربعة أهداف نظيفة بواقع هدفين في كل شوط‏.‏

كما حضر اللقاء الدكتور أحمد نظيف رئيس مجلس الوزراء وعدد من الوزراء‏.‏

وقد شهدت المباراة اقبالا جماهير كبير‏,‏ حيث توافدت علي الاستاد من الصباح احجز مكانها في المدرجات التي اكتظت بالجماهير حاملين أعلام الأهلي‏.‏

وفور دخول الرئيس مبارك إلي المقصورة الرئيسية بالاستاد تعالت هتافات الجماهير لتحية سيادته ورد عليهم التحية‏,‏ ثم عزفت الموسيقي العسكرية السلامين الوطنين المصري والاسباني‏.‏

وبدأت المباراة المرتقبة بحماس وهجوم من جانب الأهلي استمر لمدة‏15‏ دقيقة سرعان ما امتلك لاعبو برشلونة زمام المبادرة ونجحوا في تسجيل هدفين احرزهما سافيولا والناشئ يوخان كركيك‏16‏ عاما الذي أعلن عن نجوميته في ستاد القاهرة‏.‏

وقد لعب فريق برشلونة بفريقين مختلفين في كل شوط بدأ الأول بلاعبي الاحتياطي من البدلاء‏,‏ وفي الثاني لعب بالتشكيلة الاساسية بالنجوم رونالدينهو وميس دايبتو وديكو وتورام وبايول‏.‏

ومال اداء الفريق في هذا الشوط الثاني إلي الاستعراض لمهاراتهم وبرغم ذلك نجحوا في تسجيل هدفين احرزهما صمويل ايتو‏.‏

وكانت الجماهير قد زحفت في الصباح إلي ستاد القاهرة واستقبلت الفريقين بحفاوة وترحيب‏,‏ ونال فريق برشلونة ونجومه ترحيا غير مسبوق لفريق يزور القاهرة قبل المباراة ومنذ وصولهم لمطار القاهرة‏.‏

يذكر أن الفريقين التقيا من قبل عام‏1961‏ م حضرها مائة ألف متفرج‏.‏

وقد حضر هذه المباراة ما يقرب من‏80‏ ألف متفرج اضافة إلي نحو‏15‏ ألف تم احتجازهم خارج اسوار الاستاذ خوفا من الزيادة العددية عن السعة الرسمية للاستاد‏.

‏

43970 ‏السنة 131-العدد 2007 ابريل 26 ‏9 من ربيع الآخر 1428 هـ الخميس

جوزيه يتحدث عن احتفالية برشلونة‏:‏

لعبنا مباراة سيئة‏..‏ والفريق بدا وكأنه يلعب الكرة لأول مرة‏!‏

الهزيمة في كرة القدم أمر طبيعي‏..‏

ولكنني لم أتوقع أن نؤدي بروح مسلوبي الإرادة

صرح مانويل جوزيه المدير الفني للأهلي بأن فريقه لعب أسوأ مبارياته هذا الموسم أمام برشلونة في إطار الاحتفالات بالمئوية‏..‏ وأضاف أن الخسارة‏4/‏ صفر أمر طبيعي ومن الممكن ان نخسر بأكثر من ذلك ولكنني حزين جدا بسبب الاداء الذي لم أتوقعه‏,‏ فالخسارة واردة في كرة القدم ولايوجد فريق يفوز دائما‏ وأوضح جوزيه أن اللاعبين كانوا شاردي الذهن وكأنهم يلعبون الكرة لأول مرة في حياتهم‏..‏ اذا كنا لعبنا أمام أفضل فريق في العالم وسط جماهير فان ذلك كان كفيلا بمنحنا الحافز والدافع للاجادة وتقديم عرض قوي يليق بنا كثالث العالم وأبطال افريقيا‏.‏

من يلعب دور الوصيف في الدوري ؟

الزمالك يحارب الاحباط أمام دراويش الإسماعيلي الليلة باستاد القاهرة

ميشيل يستبعد غير الملتزمين‏..‏

ونوفو يبحث عن الثأر ويعتبرها بروفة للوداد

في السابعة مساء اليوم يطلق طاقم الحكم الدولي الايطالي باولو تاجيليا فيتو ومعه مساعداه نيكولا نيكوليتي وما سيميليا توجريللي صافرة البداية لمباراة الزمالك مع الاسماعيلي المؤجلة من الاسبوع الـ‏22‏ لمسابقة دوري‏(‏ اتصالات‏)‏ والمباراة بين ثاني وثالث الدوري وفوز اي منهما بنتيجتها سيؤكد دموقعه في المركز الثاني ومن ثم المشاركة في الموسم الجديد ببطولة دوري رابطة الابطال الافريقي‏.‏

نظرية النسبية‏...‏ في يوم المئوية‏!‏

كان تشريف الرئيس مبارك في مباراة المئوية مع برشلونة تكريما للأهلي ولتاريخه الوطني المعروف‏,‏ ولإنجازاته‏,‏ الحكاية ليست اهتماما من الرئيس بالرياضة وبالرياضيين‏,‏ ولكنها أعمق من ذلك‏.‏ انها الاهتمام بكل قيمة مصرية ومثلما استقبل‏80‏ ألف متفرج حضور الرئيس مبارك بالتحية وبالحب‏..‏ حدث ذلك من جانب ملايين المصريين الذين تابعوا الحدث عبر شاشات التليفزيون

La població fantasma, una llegenda vivent...

2007-04-26T13:40:00.000+02:00

Una vegada, en un reialme llunyà, hi havia un rei, que alguns consideraven autoritari i dèspota i altres protector i paternalista.

Bufaven aires de revolució des de diferents perspectives, els republicans, els religiosos, els comunistes. Molts volien un canvi....

El nostre monarca per assegurar la seva successió va decidir fer alguns “petits canvis” als furs reials per assegurar la continuació de la seva nissaga en el poder. Segons els furs existents aleshores els “ajustaments” de nombrosos articles dels furs necessitaven de l’aprovació d’un quart de la població del reialme, així que el nostre rei es va veure obligat a sotmetre a votació la seva aplicació.

Els opositors que formaven gairebé una tercera part de la població, es van negar a participar en la votació com a protesta als desitjos monàrquics. La resta d’habitants senzillament no va votar per desconeixença o per desinterès.

Els resultat de la votació va ser de l’acceptació dels “ajustaments” per majoria clara amb un quart per cent de participació popular, que és el que calia per tirar-ho endavant.

Diu la llegenda que aquest quart fantasma de població amb dret a vot apareix encara de tant en tant en votacions en reialmes moderns que ara anomenen democràtics i per això és encara avui dia venerada per reis i prínceps...

Canviant de tema, us voldria parlar de l’últim referendum sobre les esmenes a 34 articles de la constitució egípcia que va tenir un lloc fa uns dies. Però vist que és de caire polític, millor us ho explico quan torni....

Dies de fúria...

2007-03-26T16:48:00.000+02:00

Jo en dic tenir “un dia d’aquells”, que vol dir en altres paraules tenir un dia de “welcome-to-Egypt-my-friend” que a la pràctica vol dir tenir un d’aquells dies en que estrangularies al primer egipci que et dirigeix la paraula. T’has barallat amb 3 o 4 taxistes, el baubab t’ha demanat diners per reparar alguna cosa que segueix sense funcionar, t’han intentat vendre cinquanta excursions, dos camells i sa mare pel carrer etc... Són dies en que de sobte comences a fer un signe culturalment poc integrador amb el dit cor de la mà cada cop que algú et mira o et diu alguna cosa pel carrer. Es a dir, els envies a tots a prendre vent.
Em podria sentir culpable d’aquesta rancúnia, però de fet l’odi en certa manera és part de la cultura i vida egípcia, com ho és el Nil o el “koshary” (plat típic d’arros, pasta, cigrons i llenties). Sembla que la pol·lució, el tràfic impossible, la pobresa, la repressió etc... porten a moments de tensió inevitables. Entre els egipcis, n’hi ha que odien els sudanesos, que odien els nubis (Nubia és una nació històrica que va quedar dividida entre l’Egipte i Sudan), n’hi ha que odien els americans, els qui odien els estrangers en general, i finalment, els qui odien el món sencer sense discriminacions. I si no, que ho diguin al meu últim taxista, en Mohammed (el 25e Mohammed amb qui he coincidit aquest mes) que mentre em portava al centre i tot passant davant d’algun edifici oficial i de la universitat americana em mira i em diu “jo i tu” –llavors fa el gest de tenir una metralleta a les mans- “tattatatatatatata i ens ho carreguem tot” –vaja, a lo Bonnie i Clyde en versió egípcia i cutre- i jo, que de fet hi anava per estudiar a la biblioteca de la universitat li vaig dir vostè “ala tul” (continuï recte) i vaig anar a estudiar a una cafeteria.,,,

Taxis 3: moure's pel Caire...

2007-03-05T21:53:00.000+02:00

Sí, ja ho sé, sembla que tingui un obsessió per parlar dels taxis, però és que es podria escriure un llibre sobre les aventures viscudes sobre les tres rodes i mitja amb un quart de porta sencera d'una taxi cairenc.
Aquesta vegada m'agradaria parlar-vos de la conducció dels taxistes. Els que heu estat aquí ja sabeu que és una aventura i que costa molt menys que el Dragonkhan. Després d'un any a la ciutat tinc possibles explicacions al fenòmen. Pel que m'expliquen els propis egipcis, la majoria no coneix massa bé els senyals de tràfic perquè pocs han passat l'examen de conduir, i els que ho han fet els han oblidat per falta d'ús. Per què? Per que ho entengueu us he de parlar del permís de conduir (Ruhsa) i de com s'obté i perquè entengueu això cal que us aclareixi alguns conceptes lingüistics i culturals:
Soborn: "rashua"
Xantatge: "ibtizaz"
Propina: "baqshish" (tot i que aquest terme només el fan servir amb els estrangers, amb els seus compatriotes són molt més subtils i els hi diuen "on és el meu té?" que vol dir "dona'm diners per un té" que vol dir el mateix que "baqshish".
Bé, doncs cap d'aquestes paraules explica l'obtenció del Ruhsa, perquè per aquest tramit cal la "Ikramya". La Ikramya que ve de l'arrel K-r-m i té a veure amb la generositat, són els diners que ofereixes generosament per passar l'examen de conduir. Evidentment també s'aplica a les revisions dels vehicles, els permisos de circulació i assegurances a tercers (vull dir la manca d'assegurances) etc...
Per això la majoria de taxistes no tenen molt clares les normes de circulació i la majoria no coneix bé les zones ni els carrers del Caire, sovint els has d'indicar el cami, dir-los quin pont han d'agafar etc... Quan pares el taxi els demanes si coneixen l'adreça o el lloc on vas i SEMPRE et diran que sí. Això evidentment no vol dir que ho sàpiguen però ja ho descobriràs durant el trajecte possiblement en direcció contrària a la que volies anar...
De fet deu ser una qüestió cultural perquè passa el mateix quan demanes un adreça al carrer, ningú et diu que no sap on és, MAI! sempre et diuen una direcció, de vegades fins i tot elaboren un itinerari (la segona a la dreta, després recte i bla bla bla i quan siguis allà pregunta a algú altre) i així si demanes a deu persones diferents, t'enviaran en deu direccions diferents i aniràs caminant en cercle in eternum, maaleix...
Però tornant al tema dels taxistes us he de dir que n'hi ha que són uns verdaders professionals: tenen taxis arregladets, es posen el cinturó, no sé si us ho havia explicat ja però fins i tot vaig pujar en un que em va engegar el taxímetre (i jo que em pensava que eren per fer bonic!).
Un d'aquests professionals és el Mohammed, és un senyor d'uns 60 anys, molt educat i cordial. El vaig trobar dos dies seguits a la mateixa cantonada i em va portar al centre on estudio i des de llavors, com sap a l'hora que hi seré per anar a classe, ja m'espera. Em va dir "kul yum?" (cada dia?) i com es tan maco li vaig dir "insha'allah" (si déu vol)....

Les escoles

2007-03-05T21:51:00.000+02:00

Avui us voldria parlar una mica de com són les escoles al Caire.
Fins ara jo només havia vist les escoles públiques del barri on vivia.
Pel que m'han explicat en les escoles de l'estat, donada la superpoblació, tenen torns de només tres hores de classe al dia perquè tots hi puguin anar. Cada cop que s'acaba un torn de classe surten nens de sota les pedres que corren, salten, entren al metro, juguen amb les portes dels vagons, i fan les gamberrades típiques multiplicades per el número infinit de nens que hi ha al Caire.
Les escoles comencen amb la trobada al pati i l'himne matinal que normalment és una cançoneta: "El meu país, el meu país..." i llavors totes les coses fantàstiques que representa, no entenc molt bé la lletra, suposo que deu parlar de la democràcia, la llibertat, la igualtat, la pulcritud etc.... Si no comencen amb la cançoneta ho fan amb unes consignes que repeteixen tres vegades: "Visca Egipte, república àrab" o coses per l'estil.
Ara que visc a una zona més rica he tingut el privilegi de veure també el funcionament de les escoles privades i els nens que hi van. Que monos ells amb els seus uniformes! però això sí, així que et veuen fan igual que els de les públiques i comencen a cridar: what's youuurr naaammmee?
(de vegades penso que als estrangers el govern ens hauria de pagar un tant com atracció: perquè estic convençuda que aquests nens arriben a escola els seus comentaris no són: vas veure la pel.li censurada d'ahir o mira que tinc per esmorzar sinó: quantes guiris has vist avui? doncs tres i tu? ostres només una. I com eren? doncs mira una tenia tres ulls i quatre braços... és clar, com es pensen que som aliens...)
La diferència és que a Zamalek molts pares porten als nens a escola en cotxe o els hi envien amb el xofer de la família així que el tràfic en horari escolar és terrible. Els cotxes paren en tercera i quarta fila en carrils unics, com és possible? doncs veniu al Caire i ho descobrireu... els que no venen amb cotxes privats arriben a escola en taxis amb nens entaforats en tots els racons, alguns d'ells amb el nas aixafat contra el vidre per manca d'espai, així que s'obre la porta intento saber quans nens hi havia dins però sempre em desconto...

Escapades a Alexandria

2007-03-03T12:18:00.000+02:00

Un dels llocs d'escapada de cap de setmana pels habitants al Caire és Alexandria. Els que es poden permetre pagar el tren o els autobusos hi van tot el cap de setmana o només un dia. Els Alexandrins odien els cairencs perquè són una mena de pixapins a l’egípcia. Jo vaig a Alexandria per dues raons: el mar i el peix. Agafo un tren al matí itorno al vespre. El viatge dura entre dues hores i mitja i tres depenent del transport. Llavors passejo una miqueta vora el mar fins que agafo prou gana. Aleshores vaig cap al que jo considero el millor restaurant d'Alexandria, on tenen un peix fresc i boníssim a preus irrisoris. De fet no vaig a Alexandria tan sovint com voldria per evitar un atac de gota ja que cada cop que hi vaig em menjo un quilo de gambes. Ben dinat ve la part educativa del viatge, vista ja la biblioteca i paratges turístics bàsics en viatges anteriors tenim la llibertat de veure la vertadera vida als carrers d’Alexandria:

Els curiosos contrastos en el paisatge urbanístic:

El repòs setmanal:

Els taxis (pintats amb els mateixos colors que els barcelonins):

La fira de llibres:

Els egipcis que van de compres:

La pregària:

els vaixells enfonsats

restes de barquetes...

fa temps que no hi ha cap tempesta prou forta com per provocar accidents portuaris aixi que dedueixo que ja hi porten temps i formen part del paisatge turístic

De fet el passeig està molt desaprofitat i bastant brut però hi conviuen tota mena de fauna de diferents classes socials, els propietaris de les motos d’aigua,

les famílies i parelles que hi passen la tarda,

els venedors de gelats,

i la població felina, que com a la resta d’Egipte (exceptuant la Kochka que viu com una reïna) fan vida de gat...

Tocats pel Hamasin...

2007-03-03T12:17:00.001+02:00

Si a l'Empordà estan tocats per la tramuntana aquí estan tocats pel Hamsin. Durant aquesta época el temps és molt canviant. El Hamsin, com ja us explicava l'any passat... -ostres, de fet quan m'adono que això ja ho vaig viure l'any passat és quan em pregunto si no porto ja massa temps al Caire...-
Bé, com us explicava llavors del Hamasin:
"...poc a poc t’hi acostumes, tot i que evidentment no és apte per al•lèrgics ni asmàtics. Però quan ja creus que ho tens superat arriba el hamasin, per als no iniciats us explicaré que els hamasins són una mena de tempestes de sorra que es poden produir durant un període de 50 dies a l’any (hamasin de fet vol dir 50). Llavors el temps d’exposició es redueix considerable fins al punt de que ja tens pols a la llengua abans de passar el llindar de la porta de casa. Totes les aventures diàries tenen un nou al•licient els dies de hamasin, a part del propi vent que impedeix caminar en línia recta, l’altre sorprenent habilitat que cal desenvolupar és travessar el carrer. Com pots esquivar cotxes que no et veuen quan ni tan sols pots obrir els ulls? És un gran interrogant que encara estic estudiant i que espero poder-vos explicar aviat.
Però les tempestes de sorra només apareix en poques ocasions durant l'època del Hamsin, la resta del temps només hi ha la capa de pols habitual...."
Doncs bé, ara que visc a Zamalek, m'agradaria poder-vos donar una altra perspectiva del tema, però no puc. Perquè la pol.lució i la sorra són exactament iguals, l'única diferència és que vius en una illa on només hi ha sis ponts per sortir-ne en cas de desastre natural, revolució o qualsevol d'aquestes coses que s'esperen per aquí. De fet tinc dues bosses apunt en cas de desastre: una bossa amb l'etiqueta: en cas de desastre natural (plena de menjar i medicaments) i una altra "en cas de revolució" amb un higab (vel), passaport i diners per subornar a la frontera. No, no us penseu que he embogit ni que sigui paranoica, no. Senzillament jo també visc sota els efectes del Hamsin....

Kochka, el meu malson

2007-03-03T12:12:00.000+02:00

Aquesta que veieu és la Kochka. Tot i el seu aspecte inofensiu, ha transformat la meva vida en un martiri diari. L'Yvetta sempre la justifica i sempre té una explicació pels seus comportaments. Si arribo a casa i la gata ve corrents i m'esgarrapa és perquè no li he fet cas a l'entrar. Si perdo deu minuts a l'entrar per assegurar-me que la gata m'ha vist, se sent atesa i té prou atenció llavors m'esgarrapa igualment però es veu que llavors és perquè vol jugar. Si vaig corrents a la meva habitació així que entro, estic condemnada a no sortir-ne mai més perquè m'espera a la porta apunt per esgarrapar-me igualment, llavors segons l'Yvetta és perquè em troba a faltar. La conclusió sempre és la mateixa: faci el que faci, no puc tornar a casa sense que la Kochka m'esgarrapi. Perquè us feu una idea de la meva desesperació us diré que porto dos dies mirant botigues d'animals per veure si em compro un gos.... El problema és que m'hauria de comprar un pastor alemany perquè els gats egipcis són temibles i els gossos els hi tenen verdader pànic.

Els taxis 2

2007-02-24T14:36:00.000+02:00

Només vull que sapigueu que m'he reformat en el meu tracte amb els taxistes. Sobretot des que em van explicar el tema de "de franc". Moltes vegades quan els dones una mica de conversa i arribes al lloc que has demanat i vas per pagar et diuen: "de franc". Les primeres vegades, jo em guardava els diners a la butxaca i fotia el camp. Algun cop insistia: no home no, té els diners i ells: no, no, de franc i llavors marxava. Llavors em van explicar que culturalment no es pot acceptar fins a la tercera vegada que t'ho diuen, així que problablement he marxat molts cops sense pagar quan hauria hagut d'insistir fins al tercer intent. Així que ara insisteixo i de vegades fins i tot pago una miqueta més. De fet tenia por que haguessin penjat la meva fotografia a les cafeteries freqüentades pels taxistes, amb l'escrit: perillosa, no l'agafeu al vostre taxi. I això sumat la les companyies d'adsl em farien una de les persones més buscades a la ciutat...

A la recerca de pis....

2007-02-10T19:19:00.000+02:00

Després de trobar-me inesperadament sense el pis que havia emparaulat, vaig arribar al Caire provant tota mena de sofàs a casa de diferents amics. Pels qui no heu viscut mai l'esperiència, us diré que els estrets destrocen l'esquena (perquè no et pots girar de costat), els curts t'encarcaren els genolls, i la combinació de les dues característiques és mortal... De tota manera aquesta mena de sofàs, acceleren la recerca de pis.
En el meu cas i per sort, només va durar poques nits i aviat, després de desenes d'intents infructuosos vaig trobar habitació en un pis a Zamalek. Zamalek és una de les illes del Caire, així que ara visc enmig del Nil.

El pis té unes vistes fantàstiques tot i que ara s'han convertit en una mena de boira espesa ja que és l'época del hamasin i les tempestes de sorra estan a l'ordre del dia.

El pis només té dos inconvenients: El primer és l'ascensor. L'edifici és el que aquí anomenen "burg" o torre, té 35 pisos i dos ascensors. Millor dit, tenia dos ascensors fins que un d'ells va caure fa un any i encara no l'han reparat. Així que les 500 persones que viuen a l'edifici depenen de l'únic ascensor que s'aguanta. Donat que visc al pis 31 encara no m'he plantejat mai d'agafar les escales que pel que sé es triga més de mitja hora a baixar (pujar no ha gosat calcular-ho ningú)...
El segon inconvenient es diu Kochka (que vol dir gat en txec), és la gateta més malcriada i empipadora d'Egipte i pertany a una de les meves companyes de pis. La Kochka es passa el dia empipant al personal en busca d'atenció. Sempre vol jugar i mai no es deixa tocar, només t'esgarrapa, les tres companyes de pis portem marques d'esgarrapades per tot arreu.... aghhhhh un dia la llençaré pel balcó.... De fet em recorda la meva antiga bauaba, sempre tocant-me la moral.. de fet la trobo a faltar, em pregunto que deu fer la meva Ummah Abdallah. He pensat de passar-hi algun dia a veure-la i deixar que em demani que li compri llet o madalenes... però no ho puc fer perquè quan vaig marxar vaig deixar de pagar tres o quatre mesos de la connexió d'adsl. Tot per un malentès, és clar, però no vaig pagar. I a més, com no venien a cobrar, amb tota la meva bona fe, i per tal que no s'ho quedés algú altre, també em vaig endur el router que tenia llogat. Així que es millor que ningú sàpiga que he tornat...

Polèmiques socials

2006-12-09T11:38:00.000+02:00

Fa unes setmanes, el ministre de cultura egipci: Faruq Husny, durant una entrevista, va fer un comentari (fora micro), expressant el seu rebuig a l’ús del Higab (terme egipci per vel) que s’ha estès enormement dins la societat egípcia i afirmant que cap sura de l’Alcora no estableix la seva obligatorietat. La periodista que feia la entrevista va fer públiques les seves paraules i ell mateix les va ratificar en diferents programes televisius en dies posteriors, afegint que el seu ús era un clar retrocés social. El comentari d’un popular actor egipci, defensant la postura del ministre i acusant les “muhagabes” (dones que fan servir el vel) de incultes i retrògrades va acabar d’encendre els ànims, i des de llavors la polèmica està servida. Algunes manifestacions en defensa del vel, declaracions de tot tipus, diferents articles d’opinió... la societat egípcia s’ha consagrat a la discussió del tema, oblidant la resta de problemes que afecten al món i especialment els que afecten la seva mateixa població. Els taxistes ja no parlen de la pujada de preu de la benzina sinó de la dubtosa moralitat del ministre, del que es diu que ”és de l’altra vorera”, cosa no només inacceptable en el país, sinó a més il·legal ...

Per altra banda, vaig llegir un article ahir en un dels diaris nacionals que em fa fer recuperar la confiança en el gènere humà. El Sheikh de l’Azhar, conegut i respectable líder religiós, va fer unes declaracions on desencoratjava la pràctica del “khitan” (ablació femenina) molt estesa en la societat egípcia. Molts líders islàmics han intentat eradicar aquesta pràctica de les seves societats ja que, tot i la percepció occidental que la considera una pràctica musulmana, la realitat és que és una arrelada tradició africana, sense cap fonament en l’Islam. En l’article explica amb detall com el khitan provoca el malfuncionament dels òrgans genitals femenins, avortaments i endarreriment en el part. També adverteix dels perills de hemorràgies, inflamacions i infeccions urinàries.

Els partits del Barça

2006-12-09T11:33:00.000+02:00

Els partits del Barça han esdevingut el meu únic refugi en terres egípcies. Els de lliga només els puc escoltar, però pel que fa als de la Champions he trobat la meva pròpia emissió al Caire. Uns dies abans de cada partit truco al “manager” d’un pub de Mohandesin (un barri a prop d’on visc jo) i li dic: Osama, oi que poses el partit del Barça aquesta setmana? I ell evidentment em contesta: insha’allah (si Déu vol). Llavors li dic a quina hora comença el partit i em reserva la taula davant de la seva enorme i fantàstica pantalla. Quan hi arribo, amb diferents americans i algun egipci que en cada ocasió venen a compartir la gesta amb mi, tot és a punt per gaudir de l’espectacle. Així que sapigueu que, tot i estar lluny, el barcelonisme continua present i a més troba nous afeccionats d’altres continents, alguns dels quals ja han començat a aprendre l'himne.

Força Barça!!!

Avantatges de parlar una llengua minoritària.... ningú entén el teu blog

2006-12-01T16:40:00.000+02:00

CENSURA

Egipto detiene a un estudiante por difamar el islam en un blog

Las fuerzas de seguridad de Egipto han detenido a un estudiante que escribió críticas contra el Gobierno y el islam en un blog, anunciaron fuentes de seguridad y activistas a favor de los derechos humanos.

08 Nov 2006, 09:05 | Fuente: REUTERS

Abdel Karim Nabil Suleiman, un aspirante a abogado de derechos humanos de 22 años, fue detenido el lunes en Alejandría.

Su detención fue la última operación contra la oposición política de las autoridades egipcias tras las detenciones y palizas en
las protestas callejeras de este año, pese a los llamamientos de Estados Unidos, aliado de Egipto, para una reforma política.

"Las acusaciones dirigidas contra él son que publicó opiniones con el objetivo de perturbar el orden público, insultar al jefe del Estado y difamar al islam", dijo Sally Sami, miembro de la Red Árabe para la Información de los Derechos Humanos (HRInfo), que le representa.

"Cada vez es más obvio que el Gobierno no está dispuesto a reformar o permitir una verdadera democracia donde puedan expresarse opiniones discordantes".

Las fuentes de seguridad no detallaron exactamente qué comentarios llevaron a las autoridades a retener a Suleiman, quien según sus abogados fue expulsado de la Universidad Al Azhar, la más prestigiosa de Egipto.

Suleiman ha criticado el dominio del pensamiento religioso en Al Azhar y dijo que los clérigos musulmanes eran en parte responsables de la lucha sectaria que siguió al ataque con arma blanca contra creyentes cristianos en Alejandría en abril, según Gamal Eid, miembro de HRInfo.

Malentesos culturals

2006-12-01T16:30:00.000+02:00

Pels que creguin que la pregunta “tens xicot?” és fàcil de respondre vol dir que no han viscut al Caire, per què aquí pot ser que tinguis xicot i siguis l’última persona a saber-ho. Un bon dia vas a prendre un cafè amb un egipci, i tot d’una descobreixes que sou una parella, només que ningú t’ha demanat el teu parer en el tema. Si en la teva ignorància repeteixes la mateixa acció et pots trobar que l’egipci en qüestió et digui que està enamorat de tu o fins i tot que et parli del tipus d’educació que espera per els seus fills. Llavors és quan normalment et disculpes per anar al bany que confons amb la porta de sortida i puges al primer taxi que trobes.

Jo no he arribat mai a una tercera “cita” però la Pucci em va explicar com n’havia escapat quan el noi parlava del tipus d’anell de prometatge que volia.

I això és el que jo defineixo com un malentès cultural perquè mai hem aconseguit fer-los entendre que: Nosaltres només volíem un cafè!

Egipte i els seus contrasts

2006-11-18T16:08:00.000+02:00

Egipte és un món ple de contrasts, la transició entre el tot i el res no existeix, simplement apareix davant els teus ulls incrèduls. A les zones de costa és on més es pot viure aquests canvis. Al principi creus que mai t'acostumaràs a aquestes contradiccions, però a mesura que passa el temps ja no en fas cas, et sembla normal...

i suposo que això és Egipte, des dels meus ulls...

Els resultats de la repressió sexual

2006-11-13T13:40:00.000+02:00

Per a que us feu una idea del que significa viure al Caire per una dona i de com veuen els homes egipcis a les dones, llegiu el següent article de la BBC.

Cairo street crowds target women

By Magdi Abdelhadi
Arab affairs analyst, BBC News

Egyptians are horrified by the news that women have been assaulted by hordes of young men in the centre of the capital, Cairo.

The incidents were first reported online by Egyptian bloggers, some of whom saw large number of men harassing the women and ripping off their clothes.

It all happened over the Eid al-Fitr period starting on 23 October, as thousands of young men thronged the streets of central Cairo to celebrate the end of the fasting month of Ramadan.

One blogger who took pictures of what happened dubbed the incidents "sexual voracity down town".

According to the bloggers, the attackers targeted veiled as well as unveiled women who happened to be on their own.

The state media ignored the incidents, but ordinary Egyptians where shocked when they heard for the first time eyewitness accounts broadcast on the private television channel Dream.

Women chased

"We saw one girl being chased by a man, her blouse torn off, she ran inside a restaurant," one eyewitness reported.

We took the girl inside and locked the door. There were four or five of us. But there were hundreds of young men outside trying to break down the door
Cairo shop owner

"Seconds later young boys were shouting that there was another one by the Miami cinema. We went there and saw another girl surrounded by a crowd trying to assault her. She managed to run inside a nearby building.

"A third girl jumped into a cab as she was being chased. But the taxi couldn't move because of the crowd. Then they tried to pull the driver out of the car then the girl herself," the witness told Dream TV.

One eyewitness was too embarrassed to recount what he saw: "There were youths harassing the young women. What a shame! I really can not say any more about it."

Social malaise

One blogger wrote that as the police failed to protect the women, shop keepers had to intervene.

A shop owner described to the TV station what happened: "We took the girl inside and locked the door. There were four or five of us. But there were hundreds of young men outside trying to break down the door."

The bloggers blamed the incidents on widespread sexual frustration among Egypt's youths.

Most of them cannot afford to get married and premarital sex is strictly forbidden.

One commentator said that this was evidence of the breakdown of law and order in Egypt.

Another said the state deployed the police only to suppress political dissent but could not care less about the welfare of its own citizens.

A psychologist, Amr Abu Khaleel, attributed the predatory behaviour to the possible use of drugs and the breakdown of traditional values.

One prominent writer and journalist, Nabeel Sharaf al-Deen, said that such behaviour was the symptom of a deeper malaise in Egyptian society and warned that such incidents were the first stirrings of much bigger social unrest.

A statement by the ministry of the interior played down the incident, adding that it had not received any complaints from the public. It urged those who had anything to report to contact the police.

La meva veïna

2006-11-05T00:30:00.000+02:00

M’agradaria dir-vos els seu nom, però no el sé. Ella tampoc sap el meu, però no hi fa res perquè jo sóc binti (filla meva) i ella es “haga” (una títol de respecte per la gent gran). La meva veïna deu tenir uns 70 anys, de fet entre ella i la bauaba deuen desacreditar totes les estadístiques de la mitjana de vida al Caire. La senyora és mig sorda, com ho demostra el volum del seu televisor quan s’hi adorm davant cada nit. Però té un radar infal·lible. Sempre sap quan passa alguna cosa i sempre és a la porta per a contribuir-hi.
Darrerament, i a causa de les constants inundacions del meu pis, l’he conegut una mica més. Al principi, només ens veiem quan tallaven l’aigua. El primer cop que li vaig demanar que se sabia del tall d’aigua em va donar una ampolla que tenia a la nevera, pobra dona... Després amb el temps es va tornar una costum trobar-nos al replà quan ens tallaven l’aigua (que sempre coincidia amb mi a mitja dutxa) llavors sortia i li demanava: “que se sap de l’aigua?” i ella cridava des del 5e pis al soterrani, on viu l’Umma Abdallah, i la nostra bauaba li responia que la tornaven a obrir de seguida insha’allah. Aquest ritual, que repetíem cada hora fins que la reobrien, semblava que la tenia distreta.
No sé si coneixeu l’expressió “maaleix”. Una traducció literal seria “no passa res”. Des del punt de vista lingüístic és molt curiós l’ús que en fan aquí. A veure, com us ho explico.. diguem que em trepitgen, si es disculpen jo hauria de dir “maaleix” no?, doncs NO, aquí et trepitgen i llavors et diuen “maaleix”, i et desesperes. Doncs bé, aquesta és l’expressió preferida de la veïna cada cop que un desastre afecta el nostre edifici. Que els gats han repartit les escombreries per les escales? Maaleix; Que no hi aigua? Maaleix; que tallen la llum? Maaleix; que se m’inunda el pis i en conseqüència l’escala? Maaleix; que tenim dos forats inmensos a la canonada que dutxen el soterrani de la bauaba? Maaleix.
Que un dia no puc més i l’assassino a ella, i a la resta dels veïns inclosa la bauaba? Maaleix....
La veritat però, és que m’he acostumat a la meva veïna i de vegades fins i tot em fa un bon servei. Per exemple, cada cop que puja la bauaba (que no passa sovint), la meva veïna em fa de traductora, no és que a ella l’entengui molt millor, però com té més dents se’m fa més fàcil distingir les consonants dentals....

La piscina

2006-11-03T14:04:00.000+02:00

No tothom al Caire pot dir que té un pis amb piscina, però jo sí puc. Per quarta vegada en 2 setmanes el meu pis s’ha inundat. Tornava de classe amb la idea de dormir una estona i estudiar per l’examen del dia següent quan només obrir la porta de casa vaig notar com una onada humida em banyava els peus. “Fantàstic” vaig pensar “un altre dia perdut”. Cal que entengueu que la temperatura al Caire ha baixat una mica aquests últims dies i que ja no ve de gust nedar d’una habitació a l’altra. Així que vaig començar a trucar a la propietària per veure si solucionava de nou l’etern problema de les canonades. Mentre l’aigua sortia del pis escales avall i començava a sentir els crits dels veïns vaig decidir visitar els culpables de la continua obstaculització del sistema hidràulic. El setè pis és l’últim de l’edifici, així que vaig anar al sisè i al setè per demanar que no fessin servir l’aigua fins que es reparés el problema. Al sisè, després de les salutacions pertinents i la promesa de continuar en l’estudi de l’Alcorà per esdevenir una bona musulmana van accedir sense problemes. El setè pis com sempre va ser una altra història. Quan van obrir la porta vaig veure el cel, i ho dic literalment, viuen al terrat amb llits sota les pol.lucionades estrelles del Caire. De cop, deu persones es van plantar davant meu dient-me que no en sabien res i que volien continuar fent servir l’aigua. Em va arribar al cor la seva amabilitat... El següent pas era parlar amb la bauaba per demanar que tallés l’aigua de l’edifici però, com sempre, la dona havia desaparegut davant l’adversitat de la situació, així que vaig continuar trucant a la propietària per insistir-li que no em calia piscina, que la rentadora ja em distreia prou. Cinc hores més tard va aparèixer la dona. Quan va entrar l’estrès em va poder i vaig esclatar en plors. Pels que no m’heu vist mai plorar (que sou la majoria) us diré que les meves llàgrimes poden fer entendrir l’esperit més despietat, així que la bona dona va començar a plorar també. I allà ens teniu a totes dues afegint aigua a la ja inundada situació. Després del nostre episodi de la “Casa de la pradera” la meva super-propietària va agafar el telèfon per contactar algun tècnic però els cables eren sota l’aigua i el telèfon no funcionava així que va anar a casa de la veïna per fer les oportunes gestions. Una hora més tard la canonada tornava a estar lliure i vaig començar la desitjada dutxa. No portava ni un minut de plaer sota l’aigua (en comptes de dins l’aigua) quan algú va començar a colpejar desesperadament la porta de casa queixant-se d’una fuita a la canonada que banyava tot l’edifici. Així doncs vaig haver de deixar córrer la dutxa i vaig tornar als meus estudis. Evidentment, ara estic buscant un altre pis però encara no he decidit quin serà el meu proper moviment respecte als meus actuals veïns: còctels molotov, mines o granades, totes semblen bones opcions. Si mai sentiu que m’empresonen sapigueu que d’alguna manera he aconseguit calar foc a l’edifici i que no em consumirà l’arrepentiment...

La Mogamma

2006-10-19T10:32:00.000+02:00

Durant algun moment de la teva estada al Caire, has de passar per la Mogamma. Tot i que no saps que és, ja d’entrada en arribar, en tens por. Veus com canvien les expressions de les cares quan se’n parla, quan algú et diu amb ulls plorosos que va a la Mogamma i la seva pell s’empal·lideix tot d’una. I arriba el dia en que TU hi has d’anar... sigui per renovar el visat, sigui per gestionar documentació oficial. Aquell dia t’aixeques amb por, busques qualsevol excusa per endarrerir la visita a l’edifici oficial però el moment arriba i et trobes davant la gegantesca Mogamma...
L’edifici té diversos pisos i molts passadissos plens de finestretes. La seva principal característica és que sempre està ple, a qualsevol hora, qualsevol dia... no hi fa res, les cues sempre són llargues i incòmodes. I és en aquestes llargues cues on la gent, estrangers i egipcis, es perden. Hi ha la llegenda urbana dels qui hi van entrar i encara busquen la sortida, segurament els han declarat desapareguts. D’una finestreta t’envien a una altra i d’aquesta altra a una de nova. Hi ha rètols sobre cada finestra, en anglès i en àrab però no acostumen a correspondre amb l’organització que han decidit establir el dia que tu hi vas. Tinc una companya, la Pucci, que es va trobar un dia, a la tercera cua on l’havien enviat, va mirar al seu voltant i va veure que era l’única persona blanca. Ella es molt tranquil·la així que no en va fer cas fins que una hora més tard va arribar a la finestreta per descobrir que era la cua de refugiats sudanesos. I és que tothom té les seves aventures a la Mogamma. És un micro-món que representa la societat egípcia. D’entrada hi ha centenars de persones esperant perdudes entre les cues i els papers. Llavors hi ha algú que passa i ven bolígrafs, o beguda. També hi ha algú que s’ofereix a omplir els papers per una quantitat a negociar o hi ha els que jo anomeno encarregats de serveis logístics, que per un bon preu et fan passar davant de tothom per fer-te fotos o fotocòpies per al visat. Un cop ets a la cua, com a la majoria de cues d’Egipte, has de fer cara d’estranger amb mala llet, perquè si fas cara d’estranger corrent, tothom et passarà al davant i trigaràs el doble. I si tens sort, després de totes aquestes desventures, aconsegueixes que t’atenguin i comencen a revisar els teus papers. Darrera la finestreta hi ha centenars de dones revisant dossiers, i es que són les computadores egípcies, ja que en tot l’edifici no hi ha ni un sol ordinador, ni tan sols un Spectrum, per això les comprovacions són relativament ràpides ja que no cal verificar cap identitat. De fet imagino que deu ser un paradís per a la documentació falsa... Finalment si sobrevius a la gesta, surts de l’edifici i reprens la teva vida, però com saps que hi has de tornar per recollir el visat que has tramitat, et despertes amb malsons durant dies...

Dies de Ramadan...

2006-10-10T00:02:00.001+02:00

Durant el dia he de dir que no es nota massa la diferència. Tot i que molta gent em deia que els horaris canviaven i les botigues obrien més tard, la realitat és que segueixo veient tot obert des de que surto al carrer. La ciutat funciona igual, excepte a partir de les 17h quan els carrers es buiden i tothom torna a casa per trencar el dejú.
No vull entrar molt en els detalls, però cal que us expliqui una mica com funcionen al Caire els dies de Ramadan.. Uns dies abans de començar el mes, pots aconseguir a tot arreu un إمساكية que és un calendari que informa de les hores de les pregàries i de les hores del سحور i del فطور (darrer àpat abans del dejú i el primer després respectivament). Així doncs la gent es lleva sobre les 4h pel darrer àpat i la pregària. Us puc assegurar que ho fan perquè tinc una veïna sorda que em desperta cada matinada quan posa la televisió mentre menja. De vegades aconsegueixo tornar-me a adormir, però no sempre perquè quan em desperta a mi desperta també als gats de l’escala, i comencen a miolar. I darrerament no sé que els hi passa, no sé si tenen el zel, estan melancòlics o practiquen per el cant a capel.la, però em donen unes nits....
Em llevo sobre les 7h, i evidentment com ja no em cal, torna a haver silenci a l’escala. Llavors em faig un o dos bols de cafè, depenent de la duresa de la nit i vaig cap a la universitat per a què em torturin. Si en torno tard, cap a les 17h els carrers són mig deserts perquè tothom ja és a casa, el metro porta vagons buits, i la gent no s’estomaca per entrar i sortir, és tant idílic que ara torno sempre a les 17h encara que acabi abans, només per fruir-ho mentre pugui. Llavors la majoria de transports s’aturen i les botigues tanquen. Arriba l’hora del trencar el dejú i les famílies seuen a taula i encenen les televisions de manera que tots es volums es sobreposen creant una banda sonora única de desenes de culebrots de Ramadan que fan a diferents cadenes. Mentre, els carrers són plens del que anomenen مائدة الرحمن és a dir taules subvencionades per els ciutadans o per algunes organitzacions on els indigents, les persones de poc poder adquisitiu o qualsevol que es trobi al carrer sense temps d’arribar a casa puguin menjar quan arriba la posta de sol. Una hora més tard, el Caire recupera la seva imatge i atrafagament habitual. Tothom torna a sortir al carrer i tots els serveis tornen a funcionar fins ben entrada la nit.
Se suposa que és un mes de reflexió i de pregària, on es renuncien als plaers físics per poder focalitzar més en els espirituals. Però us vull explicar molt resumidament com està resultant el Ramadan per mi. En menys de dues setmanes, la meva ex-conversa companya de pis ha marxat a viure a algun lloc del centre, i ara que no hi és em truca per veure si ens veiem. Se m’ha inundat el pis. El meu xicot ha resultat ser un mentider patològic (així doncs el príncep ha esdevingut gripau). M’he escridassat assíduament amb la meva bauaba. Ja no puc jugar a basket perquè els nous horaris de Ramadan es sol.lapen amb els de la meva facultat. Una de les meves professores va canviar-me de classe sense previ avís, només perquè li vaig dir que l’aula semblava una nevera i que potser valia més que anés a ensenyar al Pol Nord, que jo havia vingut al Caire perquè hi feia calor. La directora em va esbroncar perquè durant el torn de preguntes en la conferència sobre el significat del Ramadan vaig preguntar perquè tancaven les botigues d’alcohol. I per rematar-ho, hi ha dues professores que, inexplicablement amb els meus antecedents, em persegueixen per tota la facultat per oferir-me classes particulars de l’Alcorà i que a més demà em volen portar a veure una mesquita durant la pregària. I a aquests fets estressants, cal sumar-hi les classes diàries des de les 8 del matí, els deures i els exàmens interminables de la universitat. Per tots aquests motius, encara no he pogut participar massa de l’esperit d’aquest mes, però com queden dues setmanetes més, espero aprendre a captar-ne més l’essència...

Una nit de lluna plena...

2006-10-07T14:06:00.000+02:00

Era una nit de lluna plena... estava a casa, acabant de netejar el pis i esperant el centrifugat de la rentadora que necessita tota la meva atenció per evitar moviments sísmics a l’edifici. De sobte, van trucar a la porta, era Ell. Feia tres setmanes que no el veia i sabia que portava tres dies al Caire però que havia evitat parlar amb mi des que li havia dit que ja no es podia estar a casa meva. El meu cor es va accelerar en veure’l, però sabia el que havia de fer, estava preparada. De sobte quan les nostres mirades es van creuar i la meva força defallia, la Camèlia va començar a centrifugar i vaig recuperar el sentit de la realitat. Vaig córrer a asseure’m sobre la rentadora i vaig tenir uns minuts per posar les meves idees en ordre. M’ha mentit – em deia a mi mateixa – sé que amaga alguna cosa, el meu sisè sentit no només m’adverteix, m’escridassa entre totes les connexions neuronals, les seves històries no quadren, com he pogut ser tan cega?. Quan la Camèlia va deixar de sacsejar-se vaig tornar cap al menjador, Ell estava assegut i fumava. Vam agafar dues cerveses de la nevera i ens vam asseure un al costat de l’altre. Esperava que ell trenqués el gel, de fet esperava que em digués totes les coses que no m’havia dit, però sabia que això no passaria. Així que vaig fer el cor fort i li vaig dir: “Sé que no em dius tota la veritat, sé que amagues alguna cosa”. No podia apartar la meva mirada dels seus ulls, mentre em deia que havia estat sincer, que mai m’havia mentit, però les seves ninetes es perdien entre les seves paraules, seguia mentint. Començava a notar el pessigolleig de la cervesa a les meves neurones i després d’interminables minuts de desconcert, ens vam fer un peto. Llavors em va dir: tinc un fill. No he gosat dir-t’ho durant aquests mesos que portem junts. Inexplicablement la notícia, no només no em va sorprendre, sinó que ni tan sols me la vaig creure. De fet no era aquesta la resposta que esperava, perquè si fos veritat, no tindria nom que trigués 3 mesos a dir-m’ho i només sota intensiva coacció, i si no fos cert, voldria dir que intenta cobrir una mentida amb una altra de més grossa, i si provés de rebatre-la acabaria trobant-me amb històries de tipus que robava bancs per pagar-se els estudis o que va matar son pare perquè era un ogre que es menjava els nens del barri. Així doncs, quan començava a explicar-me la història d’aquest suposat infant, vaig sentir com la força tornava al meu cos, el vaig aturar i li vaig dir: “no t’hi esforcis, si no m’ho creuré, segur que es una historia molt trista, d'on tu ets l'única bona persona o l'única anima torturada, però la meva imaginació té un límit encara que pel que veig la teva no. Estenc la roba i anem a menjar...”.
Mentre sopàvem li vaig demanar que em tornes les claus del pis, petició a la que va accedir no sense reticències. Amb la clau a la butxaca, ja res podia aturar-me. El vaig començar a atacar amb totes les mitges veritats que m’havia explicat, li vaig reclamar els diners que em devia, que segons ell no podia tornar perquè portava treballant nou mesos per una empresa que encara no li havia pagat cap sou. I quan vaig haver satisfet la meva set de venjança, vaig marxar cap a casa. Va decidir venir amb mi amb l’excusa d’agafar un llibre que necessitava del meu pis i ho vaig haver d’acceptar. Quan vam arribar al pis, em va sorprendre veure-hi llum, a més la porta no estava tancada amb clau, com jo l’havia deixada i això em va espantar. Quan vaig obrir la porta em vaig trobar la Pucci dins, asseguda al sofà, fumant un cigarret i bevent una de les meves cerveses. El seu nom es Lauren, però sempre l’anomenem pel cognom Pucci. És una companya de la universitat que des que visc sola té una còpia de la meva clau, per si mai em passés res. No podia entendre què dimonis feia dins del meu pis i sense avisar... Vaig agafar el llibre que Ell posava com excusa per tornar, l’hi vaig donar i el vaig fer fora del pis. Llavors em vaig asseure al costat de la Pucci amb una altra cervesa i li vaig dir: “bé, que està passant?”. Jo encara penso que menyspreem l’efecte de la lluna plena en les nostres vides. Em va mirar amb els ulls ben oberts i em va recrear la seva arribada al pis. Havia tingut tota una nit de malsons i es va aixecar amb el convenciment que Ell em volia fer mal. Em va intentar trucar diverses vegades i com no em podia localitzar va venir a l’apartament per veure si estava bé. Com no responia, va utilitzar la clau. Va deixar la porta oberta per poder fugir si, com ella s’imaginava, el psicòpata m’havia esbudellat i encara continuava a la casa. Va entrar a la meva habitació armada amb un pot per escalfar la llet que sàviament havia agafat a la cuina i va regirar el meu llit assegurant-se que només hi havia coixins. Llavors es va asseure al sofà amb una cervesa i va esperar la meva tornada.
El dia següent, em vaig despertar atordida, sense garanties de que els fets que la meva memòria recapitulava fossin certs. Em vaig llevar i vaig trobar les cerveses buides, el cendrer ple, i les petjades per tota la casa. No netejaré mai més el pis un dia de lluna plena, no saps mai qui apareixerà.
Jo no sé com són els vostres dies d’esplendor lunar, però estic segura que preferiria que els meus fossin diferents, i ara mateix, em fan pànic els eclipses i fins i tot els canvis horaris ....

Per cert, agrairé la vostra sensibilitat i comprensió no demanant-me si veureu en Jason aquest Nadal. La que probablement si vindrà per cap d’any és la Pucci, armada i perillosa....

De nou a Dahab

2006-10-01T22:24:00.000+02:00

Fa un mes vaig marxar uns dies a Dahab a respirar una mica d’aire fresc, rectifico, a respirar aire i punt, perquè el que respirem al Caire dubto que es pugui definir com aire.
No hi havia tornat des dels atemptats d’abril. Dahab és una població preciosa al Mar Roig, amb la bellesa aquàtica de Sharm el Sheikh però sense tota la seva artificialitat. La gent és tranquil·la i molt amable i només amb un parell de dies allà tothom et coneix. Gairebé no es noten els resultats de les explosions, tot i que hi ha alguns monuments i fotos que recorden les víctimes.
El viatge a Dahab és una altra història. L’autobús de línia que hi porta pertany a una companyia anomenada “East Delta”. Els autobusos estan molt atrotinats i els banys són molt sovint inutilitzables. Si la televisió funciona es deleitarà als passatgers amb una pel·lícula egípcia dels anys 50 que ja em sé de memòria, perquè es la mateixa en tots els viatges. Així que les nou o deu hores que pot durar el viatge es fan eternes, tot i que si es té sort es fan una o dues parades en una àrea de servei. La resta de parades són controls de seguretat interminables al llarg de tota la península del Sinaí, es verifiquen carnets de identitat i passaports i de vegades es registren les bosses, pel que cal baixar de l’autocar, identificar l’equipatge i obrir-lo.
Però el que us he explicat fins ara és el viatge típic, us vull explicar el meu darrer viatge de tornada des de Dahab. Vam sortir a l’hora prevista (20 minuts tard) camí del Caire i la primera parada era a Sharm-el-Sheikh. A l’estació d’autobusos el conductor va tenir una enganxada verbal amb els policies de la porta que van decidir no deixar-lo entrar, de manera que vam haver d’aparcar fora de l’estació, on es va fer el canvi de passatgers i vam esperar mitja hora per continuar el viatge. Tot plegat ja portàvem gairebé una hora d’endarreriment però això entra dins dels paràmetres del viatge corrent. Evidentment ens van posar la pel·lícula de rigor i l’aire condicionat que podria congelar una fregidora. De sobte l’autocar va parar, i alguns passatgers van començar a baixar. Començava a fer-se fosc i vaig pensar que era una parada a l’àrea de servei. Però un cop vaig baixar les escales de l’autocar la vista em va atordir, a la dreta hi havia desert, a l’esquerra hi havia desert, i enmig hi havia una carretera eterna i buida amb un autocar parat al voral amb el motor fumejant, el nostre... No tenia bona pinta. Mitja hora més tard el conductor ens va dir que no hi havia solució però que ens vindria a buscar un altre autobús de la línia al cap de dues hores insha’allah. Així que vam intentar gaudir del desert pensant que dues hores passarien ràpid... Quatre hores més tard el nostre autocar no havia vingut. La desesperació ens va poder i vam sortir enmig de la carretera per aturar una altra tartana de la mateixa companyia, que no tenia cap seient lliure, però que es va veure obligat a recollir-nos, així que vam haver d’estar drets les 4 hores que restaven de viatge...

Per què els egipcis no fan servir mai les voreres?

2006-09-21T19:29:00.000+03:00

Una de les característiques de l’egipci en general és que no fa servir mai les voreres. Quan em vaig adonar d’aquest fet, vaig decidir estudiar el tema a fons per entendre el perquè, vaig buscar possibles explicacions racionals i aquí teniu els resultats:

Primer vaig pensar que era a causa de l’alçada de les voreres, que les fa força incòmodes (segurament tenen aquesta alçada per evitar que els cotxes hi pugin, però aquest és un altre tema).
Després vaig valorar la possibilitat de que les voreres no agradin perquè estan plenes d’arbres amb les branques molt baixes i cal mesurar un metre vint o caminar ajupit.

Un altra explicació, i potser la més plausible, són els obstacles, alguns més simples

I altres no tant...

La meva conclusió és que cal entendre que l’ús de les voreres al Caire és diferent que el d’altres ciutats, aquí són improvisats centres comercials que cal respectar i per això cal caminar per l’asfalt, esquivant el frenètic trànsit de la ciutat.

Preparant el رمضان (Ramadan)....

2006-09-14T17:57:00.000+03:00

El meu portal ha esdevingut una botiga de فانوس (fanus: llanterna) Fa gràcia, tot guarnit, però el primer dia per poc em paso el portal, pensant que no era casa meva...

Pels que no ho sàpigueu, les botigues d'alcohol tanquen durant el proper mes i cal proveir-se una mica...
Per la resta, estem a l'expectativa de veure com serà el mes de Ramadan al Caire. Els egipcis ho esperen amb candeletes, els fa molta il.lusió tot el que envolta aquest mes i el que significa. Ja us aniré explicant...

La inundació...

2006-09-14T17:56:00.000+03:00

Tot va començar una assolellada tarda (com són totes al Caire) quan de sobte el pis va començar a omplir-se d’aigua. Quan ens vam adonar del problema, ja teníem una piscina de més d’un dit d’alçada. Després d’apartar els cables i els endolls que començaven a espurnejar vam començar a investigar la causa de la inundació. No era la nevera, ni la rentadora.... Vam descobrir que la sortida d’aigua s’havia convertit en una font que no deixava d’escopir aigua, sorra i sabó.
Com que nosaltres no teníem engegat res vam deduir que els veïns feien una rentadora i vam pujar a parlar amb ells. Després d’una hora de distès diàleg ens van explicar que cada mes li toca a un veí (de fet ja ens havia passat fa dos mesos, i això vol dir que no ens tocava). Pel que sembla és a causa de les obres que estan fent obres al 8è pis. Provaré d’explicar-vos-ho. Els treballadors de la construcció egipcis normalment pugen el material per construir però mai no baixen les deixalles, per aquest motiu tot el que no fan servir, siguin rocs o ciment, ho llencen per la sortida d’aigua, de forma que quan es crea un tap pot ser a qualsevol alçada i aquell pis rep.
Un cop descobert el problema l’havíem d’arreglar, ja eren les 20h i el propietari del pis no ens responia. Vaig anar a parlar amb la veïna per veure si em podia donar un cop de mà però em va dir que ningú vindria a arreglar-ho a aquella hora i que ho reparés el dia següent “insha’allah. Com no em va semblar una bona solució vam decidir buscar un lampista nosaltres mateixes. Bé, de fet va ser la Yuki, qui tota decidida va dir a la veïna que ja en trobaria algun pel carrer o a alguna cafeteria fumant la seva xixa. I, efectivament, va tornar 20 minuts després amb un manetes que després de mirar-s’ho va dir que ens costaria una fortuna perquè calia canviar tota la tuberia, però que ho podia fer només el matí següent. El vam enviar a casa sense ni donar-li les gràcies i vam seguir discutint amb la veïna. En aquest punt, la veïna ens deia que ho havíem de pagar nosaltres perquè som estrangeres. Va ser una qüestió de segons, però quan vaig veure el fum que sortia de la cara de la meva companya de pis, em vaig acomiadar de la veïna i vaig aconseguir tancar la porta quan la Yuki ja li saltava al coll (la meva Yuki sí que té caràcter, però és que la veïna té 70 anys i no vull més problemes). Així que vaig decidir que si era un problema col·lectiu, valia més que l’arregléssim col·lectivament, així que vaig fer l’única cosa que podia fer, treure l’aigua cap a l’escala, perquè tots els veïns tastessin una mica del problema. I de fet va resultar força efectiu, els crits arribaven des del primer pis fins al nostres cinquè.
Per sort, poc després, el propietari ens va dir que era fora del país però ens va donar el telèfon de la seva mare (que de fet és la vertadera propietària del pis) i quan la vam trucar va venir de seguida, acompanyada d’una neboda que li feia d’intèrpret, es va asseure al sofà. I després d’escoltar el problema, es va aixecar i ens va dir que no patíssim que ho arreglava tot seguit. Ja eren més de les 10 de la nit i no teníem clar com acabaria la història. 15 minuts més tard tornava la nostra heroïna amb un altre lampista al que li donava ordres ininterrompudament. Van pujar al terrat i des d’allí van desembussar la canyeria. Durant aquest temps, el venedor de llanternes que se’ns ha instal·lat al portal (en vistes al Ramadan) va arribar cridant que l’aigua li feia malbé les lamparetes. Ja el teníem a la porta i la Yuki, jo i la neboda de la propietària ens el miràvem sense saber que fer. I de sobte, una veu des del terrat va cridar: “Calla i torna cap a la teva feina, que no és culpa nostra i ho estem intentant solucionar”. L’home va girar-se i capcot va tornar a baixar les escales. Poc després el problema estava arreglat, tot i que vam haver de netejar el pis de nou.
Al dia següent, La meva bauaba m'esperava a la porta per esbroncar-me per la inundació de les escales i em demanava diners per pagar-ne la neteja. Jo que gairebé no havia dormit, no vaig poder controlar-me i els crits se sentien des de tres carrers més avall. Li vaig dir de tot menys maca i li vaig assegurar que no veuria ni un duro més. També li vaig dir desdentegada, i mala pècora (però això ho vaig dir en català). Llavors va callar de sobte i des de llavors no gosa dir-me res.
De moment la reparació aguanta, però sé que tornarà a passar qualsevol dia. Tot i així ara estic més tranquil·la, perquè sé que puc trucar a la meva Superpropiètaia, temuda en 3 estats i per milions d’homes...

La meva nova companya de pis

2006-07-07T13:24:00.000+03:00

La llibertat em va durar només unes hores.... El mateix dia que marxava en Laurent va aparèixer la Yuki amb la seva maleteta, la primera de les que aniria arrossegant dies després, dic arrossegant perquè les seves maletes fan el doble de la seva alçada i no perquè siguin molt grosses, sinó perquè la Yuki, no m'arriba a les espatlles.

El primer canvi va ser l’habitació:

Laurent:

Yuki:

I sí, és la mateixa habitació...

Però deixeu-me que us expliqui qui és la Yuki. Quan la vaig conèixer era una musulmana convençuda, que portava mocador, vestia roba llarga i recitava el Coran a ple pulmó. Quan va aparèixer al meu pis, portava roba curta i ajustada i el mocador a la butxaca. Va començar a fumar, cosa poc problemàtica, i després ho va deixar. En acabat va començar a beure... Beure sí es més problemàtic, sobretot per els asiàtics amb poca tolerància etílica, i aviat em vaig començar a cansar d’haver-la de portar a casa després de dues cervesetes. Aviat ho va deixar, segurament perquè les ressaques eren massa dures. Més d’un matí la trobava rondant per la casa en roba interior i totalment desorientada, em mirava amb aquells ullets (imagineu-vos una japonesa amb els ulls mig oberts, no saps mai si et mira) i em deia: “Gemma, i ara que faig?”. No sé” li deia jo, “vesteix-te i ves a classe no?”.

I és que té pujades i baixades molt radicals, pot estar seduint als meus amics amb el seu fantàstic sentit de l’humor, i 10 minuts més tard tancar-se a l’habitació desorientada i infeliç. Quan es tanca a l’habitació parlo amb ella a través de l’ordinador i de vegades descobreixo que li preocupa. Darrerament està encaparrada pel seu xicot gambià, que es veu que no li fa massa cas, però ja ho superarà.

Al principi la vaig haver de guiar una mica, en els seus primers passos d’ex-musulmana. Li vaig dir que no portés egipcis a casa i que no els donés massa confiança però no em va fer cas. Així que durant els primers dies arribava a casa i sempre hi havia un Mohammed o un Mustafa a la seva habitació. Un matí me la trobo dreta enmig del passadís am

b un got de suc de taronja a la mà i em diu: “un amic es va intentar propassar amb mi ahir a la nit i a més tinc l’estómac malament”. Jo me la vaig mirar bé i li vaig dir: “ja et vaig dir que passa quan, com a dona, obres la porta de casa a un egipci, d’entrada no et beguis el suc perquè no et farà bé a l’estómac, i si vols sortir al carrer busca un mocador pel coll perquè al Caire no està ben vist ensenyar els “txupetons” de l’última nit”. Ara ja no porta egipcis a casa.

Pel que fa al pis, s’hi adapta com pot, però li ha costat molt més que al Laurent, el problema és que te poca paciència, i si hem de ser francs, poc enteniment. Quan alguna cosa no funciona a la primera (com passa amb la majoria de coses a aquest pis) fa servir la força bruta, i sí, és cert que és petitoneta la meva Yuki, però com les gasta.... tot el que toca ho trenca, com el mànec per obrir la nevera, el pany de la porta de casa, la pota d’un dels armaris..... L’altre dia va començar a picar a la meva porta amb desesperació perquè la rentadora no anava, i resulta que ella mateixa l’havia desendollat per endollar-hi una altra cosa, o el dia que em deia que la porta no s’obria, i era perquè hi havia posat el forrellat. Cosetes així.... Pel que fa a la rentadora, he descobert que és un perill per ella, perquè si s’asseu sobre quan centrifuga, la rentadora i la Yuki van a parar als fogons així que vaig oferir-me a ajudar-la quan en posés una, això va ser abans de descobrir que posava 3 o 4 rentadores per setmana, llavors em vaig plantar.

Sembla que ara està acabant la seva tesis així que tot el dia és a la biblioteca pencant però darrerament he vist que corre un llibre sobre budisme a casa, quina por....

El meu edifici

2006-07-07T13:09:00.000+03:00

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Així doncs, per a que us aneu fent una idea del que us vull explicar us deixo amb aquestes fotos:

On Moisès va perdre l'espardenya...

2006-07-03T19:18:00.000+03:00

El darrer cap de setmana vaig fer una petita escapada al Sinaí.
Per expiar l’intent d’assassinat de la bardissa ardent que us vaig explicar durant la meva última estada a la zona, vaig decidir pujar a la “gabal Moussa” (muntanya de Moisès).
Veure la so rtida del sol a 2200 metres en mig d ’una zona desèrtica, és un dels petits plaers de l’existència aquí.

Llavors, des del monestir de Santa Caterina, un cop expiats tots els pecats, vaig dirigir-me a Sharm-el-Sheikh per fer-ne de nous. El pecat és un concepte curiós. Jo vull parlar en concret del pecat de pensament. Imagineu una dolça, bruna i casta jove catalana que ha passat els darrers mesos veient només gent tapada de caps a peus. Llavors, per diverses circumstàncies, alienes al tema que ens ocupa, es troba en una platja envoltada de cossos en banyador, i conseqüentment veu braços, cames, esquenes, músculs... Tot això per arribar a la conclusió següent: és evitable gaudir lascivament de les vistes de Sharm-el-Sheikh quan vius a Egipte?

La resposta és "No", suposo que per això tenim aquí mateix la muntanya de Moisès per anar a expiar aquests i altres pecats fruit inevitable de la vida al Caire.

Un darrer pas de camell...

2006-07-03T19:16:00.000+03:00

No puc dir que m’agafés per sorpresa, ja feia dies que s’acostava temeràriament a la porta, es veia que estava apunt, que mancava poquet i llavors... fa una setmana va fer el darrer pas i va marxar.

Sí, el camell que havia compartit amb mi les desventures diàries d’aquests darrers mesos ha marxat, i amb ell el Laurent, el meu company de pis. Vull fer un petit homenatge a tots dos que a hores d’ara són a Europa inflant-se a menjar pernil i beure vi. Tots quatre, ell, jo i els nostres corresponents camells, hem passat molt bones estones plegats i hem après coses molt importants com la combinació perfecta de gel i ouzo, el punt just on salten menys els canals de la tele, o les mil i una maneres d’escapar de la nostra bauaba. També vam trobar noves identitats, vaig descobrir que m’anomenava Karate Kid perquè sovint porto un mocador plegat com una cinta al cap, i jo l’anomenava HuckFinn perquè sempre va descalç.
Així recordaré els bons moments.

Una de les últimes coses que vam fer junts va ser veure la pel·lícula “Imarat yacqoubian”. Ens va agradar força però el que més vaig gaudir va ser a la sortida del cinema. No sé si ho heu provat mai però veure una pel·lícula que dura gairebé tres hores en una llengua que no entens gaire bé i en un cinema que et destrossa l’esquena de per vida, confereix a la nicotina un extraordinari gust quan per fi surts del cinema, fumes desesperadament el primer cigarret i dius “una pel·li interessant eh?”. Així que em sembla que hi tornaré abans no la treguin de la cartellera.

Per desgràcia, la casa per a mi sola va durar exactament 14 hores, ja que la nit mateixa del dia de la partença del Laurent va aparéixer la Yuki amb la seva maleta a la porta de casa. La Yuki és una estudiant japonesa ex-conversa a/de l’Islam. Però això és una llarga i complicada història que ja us explicaré en un altre capítol.

Per ara, gràcies Laurent per els bons moments i que sàpigues que trobo a faltar el teu camell..

El "ratoncito Pérez" i l'home del sac

2006-07-03T19:09:00.000+03:00

Fa dies que no us parlo de la meva Umma Abdallah. Darrerament està en un posat molt seriós i meditatiu. L’altre dia em va explicar que li havien tret un altre queixal i que li feia mal. De fet m’ho va xiular perquè ara ja només li queda una dent i mitja, i surt molt aire quan parla. M’ho podia haver pensat perquè portava un mocador que li agafava la barbeta lligat amb un nus per sobre del vel (com el que es posaven abans als nens amb galteres). Aprofitant l’avinentesa també em va demanar una caixa de llet que no li vaig arribar a portar. N’hi hauria de comprar, s’està aprimant molt. Només ens falta una bauaba que a més de desdentegada estigui anèmica....

Avui, he aconseguit fer-li una foto, sé que la seva imatge creava molta expectació. Només ha acceptat si hi sortia també jo i no he aconseguit fer-la somriure, però això és tot el que tinc:

Les piràmides

2006-07-03T18:22:00.000+03:00

Si pregunteu a un egipci qualsevol sobre les piràmides us dirà: són molt grans i molt velles! I això és exactament el que són, enormes i antiquíssimes. També són alienes a la cultura de l’egipci d’avui dia. A Egipte ningú es preocupa sobre la seva herència faraònica, les conserven perquè hi porten molt de temps i formen part del paisatge i perquè a més porten molts turistes que paguen preus de “khauaguin” és a dir de “guiris”.
Les Piràmides de Giza són impressionants. Però no us vull parlar de les piràmides en sí (de les que podeu trobar informació en qualsevol pàgina turística) sinó d'un dels elements que envolta la seva visita.
L’esplanada de les piràmides està poblada per un tribu molt curiosa. Són homes egipcis que s’aixequen al matí amb un sol propòsit al cap: fer pujar turistes al seu camell, vulguin o no. Persegueixen, acorralen, criden, preguen, ploren... proven totes les tècniques per arribar al seu objectiu.
Llavors, a certa hora del matí arriben els autocars d’alemanys i japonesos (els més matiners) i després la resta d’europeus, americans etc... i l’esplanada es va omplint de cares admirades i cossos suats que subjecten ampolles d’aigua en poc temps calenta. El formigueig s’estén. Llavors és el moment perquè la nostra tribu comenci els atacs entre els turistes dispersos. Els diàlegs són llargs però plens de frases curtes que sempre comencen amb un: Kamel, madam/sir? I no acaben mai.
Quan acaba la jornada l’home del camell compta les víctimes que ha aconseguit, orgullós davant els seus. Per altra banda, quan acaba la jornada el turista expert sap la xifra exacte d’oferiments de camells que ha rebut i també en presumeix, en el seu cas amb l’esperança d’haver establert un record...

Reprenent els estudis...

2006-07-03T18:15:00.000+03:00

Ja tornem a estar immersos en exàmens i deures que no acaben. Tot continua més o menys igual. Hem canviat la profe sergent per la psicòpata i les hores d’esbarjo per tutories varies i cursos de mecanografia, així que tenim poc temps lliure. No sé si us havia parlat de la meva profe sergent. És una bona senyora que cada cop que et veia en qualsevol racó de la universitat t’encarregava feina. Que si compara dos escriptors egipcis, fes una recerca sobre un tema de gramàtica o parla sobre el sistema econòmic d’Algèria. Tot per tenir-nos distrets. Com si nos tinguéssim prou feina amb el que ja ens manava a classe i amb les altres assignatures. Es cas és que la necessitat fa aguditzar els sentits i vam esdevenir especialistes en distingir el seu higab (coneixíem els colors de tot el seus vels) amb prou distància per amagar-nos a temps. Érem com petites guerrilles àgils en camuflar-nos entre els arbres del pati de la universitat. Per això l’anomenàvem sergent, va fer un exercit de nosaltres, només amb una mirada entre nosaltres començava un espectacular desplegament tàctic. La psicòpata és tota una altra cosa, deures no en posa gaires però la tortura és escoltar-la, parla i parla i parla i de totes les seves afirmacions no n’hi ha cap políticament correcte. Fins al punt que una de les poques afro-americanes del programa ha canviat de classe per les seves referències racistes. D’altra banda treballem amb el seu llibre “costums i tradicions del país”, el que no explica la introducció del llibre és que són les costums i tradicions egípcies vistes des del punt de vista de classe mitja-alta musulmana que respecta les tradicions d’una banda per por al rebuig social i les fomenta de l’altra per aconseguir perpetuar la divisió social que l’afavoreix. Ha passat dos dies provant de fer-nos entendre la superstició tan arrelada a Egipte del “mal d’ull”. Al final, per sort, ho ha deixat córrer, després de dues classes en el tema ja no ens feia cap gràcia tota la colla de rituals necessaris per evitar el mal d’ulls dels veïns. La resta dels professors són força bons, sobretot la que ens fa memoritzar l’Alcorà. L’altre dia quan ens parlava de l’infern al que tots nosaltres (no musulmans) estem condemnats ens va dir que els primers en cremar serien els jueus. Automàticament dues mirades es van creuar, així que ara ja tinc localitzades les inversions anuals de la intel·ligència israelí d’enguany.
També tenim conferències interessants. Sense anar més lluny, diumenge de la setmana passada, en van fer una sobre els drets de la dona a Egipte, però lògicament no va durar gaire. Em vaig deprimir quan la conferenciant perquè responent a una pregunta meva va afirmar que només el 30% de la població d’Egipte és pobre, que el 70% restant són classe mitja, mitja-alta. Ho deia tan convençuda que jo no sabia si riure o plorar. La classe alta egípcia no vol veure la realitat del país perquè serien responsables de no fer res per canviar-la així que n’escapen i es refugien en un món del tot fictici, en el seu Wonderland: “Mubarak en el país de les classes mitges egípcies”

Jauhara a la ciutat dels morts

2006-05-09T20:25:00.000+03:00

A prop de la ciutadella del Caire hi ha un cementiri musulmà en el que es troben, entre altres, les tombes reials dels mamelucs. El Caire mai deixa de sorprendre. Pels que no sapigueu la història de la ciutat dels morts us en faré cinc cèntims. Primer cal que imagineu les polítiques socials del Caire (ja en teniu alguna idea amb el que us he anat explicant...), ara agafeu el creixement de població més alt de les ciutats civilitzades del món, multipliqueu-lo per 20 i tindreu com a resultat el caos de la vida cairenca. Fins al punt que fa anys algunes famílies van decidir viure al cementiri. Les tombes, van ser ocupades per població amb pocs recursos. En alguns casos fins i tot es va arribar a un acord entre les famílies dels difunts i els ocupants que negocien l'ús de la "vivenda" amb el compromís a prendre'n cura. Quan van haver ocupat els mausoleus van decidir començar a edificar sobre les tombes i com ja era un fet consumat van construir la seva pròpia ciutat. Sí, ara tenen els seus supermercats, els seus bars (ups, perdó, vull dir cafeteries) etc... Són petits carrers amb cases atrotinades amb portalades de màrmol (restes dels mausoleus). Passejar per aquests carrers és tota una experiència. Com us podeu imaginar els turistes no eren massa benvinguts perquè feien sentir els habitants del cementiri com micos a la gàbia del zoo. Ara sembla que s'ho prenen més bé, però no vaig fer masses fotos per respecte envers els habitants de la inoblidable Ciutat dels Morts.

Els taxis, tota una experiència....

2006-05-09T20:20:00.000+03:00

Ja us vaig parlar del metro i de les meves desventures subterrànies al Caire, així que avui us vull parlar d'un dels altres transports més utilitzats en aquesta ciutat faraònica: el taxi. Els taxis cairencs són de color negre i conformen la flota més atrotinada de tartanes que cap ment humana pugui imaginar. A més aquesta mena de "transport públic" egipci (que no té res de públic i poc de servei) té un funcionament propi i evidentment, com tot aquí, únic. Us vull donar una sèrie de consells si mai veniu al Caire i voleu viure aquesta experiència cultural:
- el taxi no s'agafa mai davant de l'hotel, s'ha de caminar una mica més enllà perquè no vegin que en surts
(la diferència de preu va de 3 a 25 lliures segons on l'agafis)
- per desplaçar-te dins del Caire no és negocia mai el preu, sempre es paga entre 2 i 5 lliures (entre 0'25 i 0'85 euros) depenent del tràfic.
- mai, mai, mai seguis davant, sempre darrera
- si ets dona, sempre, sempre, sempre estàs casada i tens fills quan entres per la porta del taxi
- quan el conductor no té les dues mans al volant tens dos opcions, surts del taxi i n'agafes un altre, o ho ignores (ficar-se la mà dintre dels pantalons quan porten una viatgera (o viatger) estranger és una pràctica habitual entre els taxistes cairencs.
- si ets dona i t'ofereixen un cigarret, digues que no fumes (les dones que fumen són considerades dones "fàcils" a Egipte)
- quan arribes a la destinació has de fer els següents passos (l'ordre és important!): primer surts del taxi, llavors treus els diners, pagues per la finestreta sense mirar els ulls del conductor, t’acomiades i.. (això és bàsic) camines en direcció contrària a la circulació del carrer perquè no et puguin perseguir amb el cotxe i reclamar-te més diners.

Establertes les normes bàsiques del funcionament dels taxis us he de dir que jo n'agafo pocs perquè normalment vaig en metro, però que per mi de moment ha estat una experiència força pacífica i rutinària: Primer pares el taxi (encara que ja porti un passatger a dins), saludes amablement al taxista i li preguntes si et vol portar al barri on vols anar, llavors puges (sempre darrera, recordeu!), li dius l'adreça exacte on vas i mires per la finestra per no saber què està fent durant la resta del trajecte... Llavors el conductor clàssic et diu que parles molt bé l'àrab i comença l'interrogatori habitual: d'on ets?, estàs casada? i, fins quan et quedes? aquestes són, en aquest ordre, les preguntes mestres de la conversa en el taxi. Després de respondre que no ets americana, que estàs casada i tens fills i que vius aquí, ja et pots relaxar. La resta de preguntes seran trivials: el teu marit és estranger o egipci? Ets musulmana o cristiana? ... amb una mica de sort no hauràs respost moltes més preguntes abans d'arribar al teu destí. Evidentment, per que no sigui tant rutinari, un dia ets andorrana, l'altre alemanya, l'altre xinesa.... un dia tens un marit egipci i l'altre un de serbi molt ortodox (així té més “morbo”), un dia ets estudiant i l'altre ets infermera... Llavors, arribes al teu destí i pagues. jo normalment pago (tot i que no es aconsellable) dins del cotxe, d'aquesta manera veuen que no tinc por de la quantitat que dono i se'n fien, la majoria de vegades ni tan sols compten quant els dono (tot i així sempre pago després d'assegurar-me d'on és el pom de la porta, per si de cas) i m’acomiado mentre surto del vehicle. De moment no he tingut masses enganxades amb els taxistes i no m'ha calgut mai pagar més del compte però hi ha dies de tot.
Ah, si! això és important, cal pagar sempre amb la quantitat justa, primer perquè mai no et volen tornar el canvi i d'altra banda, segurament no vols tocar els bitllets que et doni ja que no saps mai on tenia la mà mentre et portava...

La Lola de Siwa...

2006-04-28T16:32:00.000+03:00

Veure el desert en la seva immensitat és com veure el mar per primera vegada, primer fa por, després fascina i després t’adones que és fantàstic poder-ne gaudir de tant en tant però que si no tens escames deu ser perquè no ets el tipus d’animal que Déu va crear per viure-hi... el desert és una mica el mateix, és realment impressionant, però quan ets al bell mig només pots veure sorra al teu voltant i saps que no és l’hàbitat que et convé per la resta de la teva existència.
Siwa! Què us puc dir d'aquest paradisíac lloc... bé, és com...com... bé, com una mena de... com us ho diria, resumint: és un oasi, exactament un oasi enmig del desert prop de la frontera amb Líbia. I la gent, què us puc dir de la gent? doncs per que us feu una idea són si fa no fa els habitants que us podríeu imaginar en un oasi però sense les tendes. La gent de Siwa són descendents d'una tribu amazight (berber) que es devia instal•lar allí fa molts molts anys. El cas de Siwa és com la història dels tres porquets. Van començar vivint en tendes i un bon dia van construir una ciutat ben maca amb casetes fetes de fang i un tipus de sal força gruixuda que ve de l'aigua del subsòl que ha fet un oasi de la zona. El cas és que en aquesta zona no plou mai, però quan plou, ho fa fins a la sacietat. Així que fa uns 25 anys van tenir una d'aquestes tempestetes i les cases es van desfer literalment. Llavors és quan arribem al tercer porquet, és a dir quan decideixen construir (segurament amb ajuda del govern que els suborna perquè no reclamin el seu dret a no ser egipcis) les seves casetes de maó amb totes les infrastructures de qualsevol ciutat egípcia, amb les seves teles, els seus ordinadors i, és clar, el seu cybercafé. La població autòctona parla un dels inacabables dialectes del tamazigh tot i que aprenen la llengua del país a l'escola com la majoria de pobles ocupats. La gent és molt amable i és increïble passejar-se per carrers egipcis sense sentir "welcome to Egypt my friend", però doneu’ls-hi temps, no fa gaire que tenen turisme... Les seves tradicions són una combinació de la cultura beduïna del desert i la musulmana, evidentment qui surt perdent en aquestes combinacions són sempre les dones. La dona Siwina comença a portar al vel quan la prometen amb el pretendent "de turno", que acostuma a ser entre els 2 i 10 anys. A continuació la casen (que ara gràcies a la llei Egípcia no és pot fer fins que té 18 anys) i finalment, un cop casada s'ha de posar el vel ninja reixat i no pot sortir de casa després de la posta de sol. A més, en els matrimonis siwis la dona hi ha de posar la dot, que consisteix en una colla de vestits que sobrepassen l'economia familiar si es té més d'una filla. La dona del president va fer una visita a la zona fa uns anys i quan va descobrir la realitat de la cultura matrimonial siwi, en la seva saviesa infinita va trobar una solució al greuge econòmic: obrir una fàbrica de catifes. Així que ara les dones teixeixen catifes fins que tenen prous diners per pagar els vestits per casar-se. Evidentment vam anar a visitar la fàbrica en qüestió i vam parlar amb les obreres. Per desgràcia el turisme els ha fet adonar que la resta del món no és com Siwa i que les dones casades que visiten la zona amb els seus marits semblen bastant felices sense el seu vel i viatjant pel món. Així que em van estar explicant sobre el seu futur utilitzant termes com la "llibertat" que no tenen i la poc fascinant vida al desert..
A Siwa hi ha algun cotxe però la majoria de la població es mou en carros, ases o bicicletes. Evidentment parlo de la població masculina, ja que les dones no poden (com tampoc poden al Caire) conduir bicicletes, de fet només es desplacen en els seients d'algun carro que normalment condueixen nens.
I llavors apareix la Lola... A l'oasi ja hi viuen alguns estrangers, hi ha un parell de famílies angleses que s'han construït una casa i viuen a la part antiga de la ciutat. Però un bon dia va aparèixer ella... és va comprar la seva caseta i va començar a formar part de la vida siwenca. Els siwis que vaig conèixer em van dir que hi havia una espanyola vivint a l'oasi, segons ells no parla una paraula de berber, àrab o anglès però s'han acostumat a les seves passejades en bicicleta per la ciutat. No crec que se'n queixin, més aviat el que vaig veure en els ulls dels meus interlocutors quan en parlaven era un immens i inacabable desconcert. Per mi va esdevenir un mite així que com no vaig veure cap dona sobre dues rodes pel centre, vaig decidir fer-li una visita a casa per saber què feia exactament vivint en un oasi, però no hi era, probablement havia sortit a pedalejar una mica...

La vida continua...

2006-04-28T16:09:00.000+03:00

Sí, la vida continua. Dahab queda lluny ara i la vida al Caire segueix com sempre, dia rera dia. Les mateixes cares, les mateixes guerres diàries per entrar i sortir del metro, el mateix risc per travessar el carrer... Tot i així sempre hi ha petites coses que ens recorden que quelcom ha passat. Ara registren les bosses al metro i alguns turistes han adelantat la tornada a casa per por de nous atemptats al Caire. Nosaltres continuem com sempre.. Bé, amb petits canvis, la xicota del Laurent va venir uns dies a casa i la nostra bauaba en va treure profit. Ens va dir que no estava bé viure en pecat però que a ella no li feia res, després ens va dir que bé que li sentaria un entrepà i una caixa de llet. I sí, després de dues setmanes de xantatge, la Lis ha marxat i tot torna a la normalitat, és a dir al típic té amb llet i quatre cullerades de sucre de tant en tant. Durant aquests dies també hem descobert que la tele no accepta el color blanc i cada cop que les imatges són blanques, sobretot anuncis de xampú, sabó (especialment Dove) i la carta d'ajust del canal d'Aljazeera, salta la imatge. Cada cop que salta ens hem d'aixecar a ajustar-ho així que mirem d'evitar els anuncis tant com podem.

La Camèlia està bé, normalment el Laurent i jo ens tornem per seure sobre la rentadora quan centrifuga i així no és mou. Després tremolosos ens fem un bon cafè i ens tornem per ajustar el canal de la tele que salta cada 10-15 minuts. Com veieu és una relació molt equitativa en les feines domèstiques. Darrerament he inventat un nou sistema per mesurar les coses que funcionen i no funcionen a casa. Vaig comprar dos "happy camels" i vaig fer un circuit que volta la casa i acaba a la porta. Cada cop que algú fa quelcom mal fet o es descuida de fer alguna cosa (com treure les escombraries o rentar els plats) el camell avança una posició cap a la porta. Si el camell arriba a la porta es fa fora al llogater. De moment ja estan encarats...
Una altra activitat regular és descongelar la nevera, com tot en aquesta casa la nevera té el seu propi sistema, cada dues setmanes aproximadament se'ns plena de gel i no podem tancar la porta. Llavors la descongelem i fem una petita guerra de gel fins que acabem ben molls. Aquesta setmana l'ha descongelat el Laurent i per això el seu camell ha fet un pas enrera, és just, no?

I, és clar, la semifinal del Barça:

Amb la mala sort que tinc evidentment van tallar la retransmissió quan el Ronaldinho es treia la samarreta...

Tornant de Dahab

2006-04-25T22:53:00.000+02:00

Hem tingut uns dies de vacances i hem aprofitat per visitar l'Oasi de Siwa i Dahab. Volia explicar totes les peripècies viscudes aquests dies (que no són poques) però avui no m'hi veig en cor. Espero poder-ho fer d'aquí uns dies, ara les imatges de Dahab que veig a la televisió m'esgarrifen. Sobretot us volia explicar com és Dahab, com és d'amable la gent en aquest poble coster. Com en tres dies érem conegudes de tothom com les noies del Barça perquè ens vam comprar una samarreta blaugrana per la semifinal. Com parlant una mica d'àrab tothom ens donava conversa i els preus passaven directament a la meitat. Anàvem pel passeig amunt i avall i tothom ens coneixia, va ser una experiència molt divertida. M'agradaria ensenyar-vos les fotos del lloc on vam estar i de la gent que vam conéixer, però no seria just. Alguna d'aquesta gent estarà ferida o morta, i de l'hotel on érem no en queda massa. Per sort vam tornar un dia abans del previst i vam anar a Sharm-el-Sheikh per agafar un altre autobus cap al Caire. Suposo que això ens va salvar. Dahab és molt petit, només té un passeig marítim amb botigues, hotels i restaurants, les tres bombes van afectar la part més cèntrica del passeig. Nosaltres no podrem oblidar que tot just hi erem un dia abans, però per ells és encara pitjor, a part de les ferides físiques, perden la feina ja que ells viuen del turisme, un turisme que no tornarà durant molts mesos.

I va arribar la rentadora...

2006-04-04T18:19:00.000+02:00

Sí, finalment ha arribat la rentadora! la nostra Camèlia és la rentadora més maca del món! sé que pot semblar el típic comentari d'uns pares encegats per l'amor a un fill talment esperat però és que és realment bonica. No me n'he pogut estar de fer-li fotos. Fins i tot tinc un vídeo on es pot escoltar la melodia de les rentades, són uns tons embriagadors... Evidentment res és perfecte i hem tingut les nostres dificultats per adaptar-nos a la nova vida post-propietaris-de-rentadora. No va ser fàcil tornar-se a adaptar a la roba realment neta, l'olor del suavitzant etc... Coneixem els programes de la rentadora de memòria, sobretot ho hem hagut de fer perquè quan centrifuga es desplaça una mitja de 1 metre i mig que és la llargada de la nostra cuina, i sempre l'hem de moure entre centrifugats per impedir que faci apagar amb una de les seves batzegades els fogons quan estem cuinant. Però això només són petites incomoditats que agraïm només pel fet de poder rentar la roba. Bé, de fet que agraíem quan podíem fer servir la rentadora, és a dir abans que ens tallessin l'aigua. No hem aconseguit que l’Umma Abdallah (la nostra portera) ens expliqui què està passant exactament però el fet és que ens tallen l'aigua unes 22h hores al dia. Per sort quan coincideix que les dues hores d'aigua estem a casa, ens dutxem i omplim algunes ampolles, però no ens dóna mai temps de completar un programa de rentat de la Camèlia. Per cert, hem estat una mica preocupats per Umma Abdallah, la setmana passada va estar uns dies tota ensopida, gairebé no ens deia res i es passava el dia resant. De fet un dia el Laurent va tornar traumatitzat perquè li va preguntar com es trobava i la nostra bauaba es va aixecar la "jalabiia" i per un moment el meu company de pis es va pensar que li veuria la panxa! Per sort portava una altra peça de roba a sobre i només li indicava on tenia mal. De tota manera, ja es deu trobar millor perquè avui ens ha tornat a demanar un te amb llet amb 4 cullerades de sucre.

Tornant als talls d'aigua, ens ha resultat difícil fins que hem descobert el patró que segueix i ens hi hem adaptat. Resulta que normalment tenim aigua a determinats moments abans de les pregàries, probablement perquè puguin dur a terme les ablucions. Així que em dutxo, em rento les dents i rento els plats just abans de cada pregària (excepte la de les 4 del matí, durant la qual prefereixo dormir). Jo crec que ens intenten convertir i això és el primer pas, de moment ja hem adaptat el nostre cos a les hores de la pregària, la resta deu ser una qüestió de temps...

La pols i la sorra, amigues inseparables...

2006-03-29T16:38:00.000+02:00

Dos, com a molt tres dies de pluja al Caire cada any... Això és el que ells creuen! Falta que arribi jo perquè canviï la meteorologia, espero que no me'n culpin... És el meu quart dia de pluja en terres cairotes i només porto aquí dos mesos (que es vagin preparant...) Caminar sota la pluja és un plaer que pocs cairotes aprecien, de fet els carrers són més buits i alguns negocis no obren a causa d'un fenomen tan inusual. Els carrers, amb pocs sistemes de drenatge s’inunden automàticament i els tolls d'aigua duren gairebé una setmana recordant als fills del desert el miracle de la pluja.
L'aigua és l'únic motiu que pot fer alentir la conducció a la ciutat. Els taxistes fins i tot respecten els carrils i els senyals de tràfic!!
Però l’aigua també s’emporta per uns instants la sorra i la pols de la ciutat, robant-li part de la seva identitat. Heu d’entendre que la sorra i la pols (a part d’una pol·lució increïble) són les úniques companyes inseparables de tot Cairota i són les úniques que no fan diferències en quant a origen, classe social, o gènere. Es podria dir que és l’única prova d’igualtat al Caire. Són part de la seva identitat com ho és la neu per un esquimal o perdre contra el Barça per els de la samarreta blanca. Com la neu, la pols cobreix cada dia la ciutat en una capa de gruix considerable fins al punt que tot sembla del mateix color. Després d’extenses recerques he descobert que la roba canvia de color amb una exposició mínima de 5 minuts al carrer i també he descobert que puc anar i tornar del supermercat en 4 minuts i mig.
Poc a poc t’hi acostumes, tot i que evidentment no és apte per al·lèrgics ni asmàtics. Però quan ja creus que ho tens superat arriba el hamasin, per als no iniciats us explicaré que els hamasins són una mena de tempestes de sorra que es poden produir durant un període de 50 dies a l’any (hamasin de fet vol dir 50). Llavors el temps d’exposició es redueix considerable fins al punt de que ja tens pols a la llengua abans de passar el llindar de la porta de casa. Totes les aventures diàries tenen un nou al·licient els dies de hamasin, a part del propi vent que impedeix caminar en línia recta, l’altre sorprenent habilitat que cal desenvolupar és travessar el carrer. Com pots esquivar cotxes que no et veuen quan ni tan sols pots obrir els ulls? És un gran interrogant que encara estic estudiant i que espero poder-vos explicar aviat.
Però el Hamasin només apareix en poques ocasions, la resta del temps només hi ha la capa de pols habitual, jo crec que és la capa que amaga la realitat dels ulls dels egipcis per fer la seva ciutat habitable, sota la pols no es veu la pobresa, la repressió, la desesperació, la injustícia... Per desgràcia també amaga un ric patrimoni cultural i històric. Tot queda cobert i es redueix a una uniforme capa d'indiferència.
Així doncs, viure al Caire és condemnar-se a una eterna vida de ceguesa, potser per això els eixos de la vida egípcia són bàsicament auditius i els constitueixen les cançons d'Amr Diab i la crida a la pregària.
Ja ha parat de ploure, poc a poc la pols i la sorra tornaran a cobrir de nou la ciutat amb la seva capa d’indiferència i d’abandonament. Però, avui, per unes hores l’aire era més net, gairebé respirable...

Viure al Caire...

2006-03-29T16:28:00.001+02:00

La realitat d’Egipte és que estem en mans de Déu, un déu que al que cal agrair-li tot, un déu que no ens fa a tots iguals. És un déu que sovint sembla fet a mida entre l’Islam i el consumisme. La gran majoria de gent viu al llindar de la pobresa amb un mòbil a la butxaca i l’antena parabòlica sobre una casa encara en construcció, i conviu amb una minoria vistosa que es passeja amb Jaguars i Mercedes enmig de les tartanes que col•lapsen el tràfic del Caire. Travessar el carrer al Caire és tota una aventura, no només has de confiar en que un dels múltiples taxis d’abans d’alguna de les dues guerres mundials et vegi “insha’allah”, també has de confiar en la voluntat de Déu de que els seus frens funcionin, ja que cap cotxe ha passat mai una revisió per aquí. No he estat mai a Cuba, però crec que les relíquies que hi ha al Caire no es poden trobar ni tan sols en la alegre societat cubana. Les voreres, quan n’hi ha, serveixen de parador de la botiga i sense adonar-te t’acostumes a caminar pel bell mig de la calçada. Esquivar cotxes és l’esport nacional. Evidentment, els cotxes no estan assegurats així que quan hi ha un accident (ja n’he vist un parell) sempre es repeteix el mateix procediment: els conductors agafen aire, surten dels cotxes i sense creuar una paraula comencen a estomacar-se.
Els pilars de la societat egípcia són la religió, la família i la tradició. La igualtat independent de origen, sexe i religió, els drets humans, la llibertat de culte i la llibertat d’expressió són conceptes occidentals que nosaltres donem per universals i no ho són.
L’altre dia vaig anar a una xerrada sobre la “crisi danesa”, que és com ells l’anomenen, em pensava que era una xerrada per calmar els ànims encesos dels joves estudiants. Vaig aguantar només mitja hora de xerrada, primer van explicar com tot era un complot jueu per trencar les poques bones relacions entre països europeus i els països àrabs. Després, vaig haver d’escoltar com el laïcisme és el culpable de tots els mals del món. Sí, el mateix laïcisme d’aquestes societats que han permès la llibertat de culte i respectat la multiculturalitat, aquest es veu que és el vertader perill. Arribats a aquest punt vaig recollir les coses i vaig anar a casa, si fos més religiosa suposo que hauria parat en alguna església còptica pel camí per resar per la redempció d’aquests laics endimoniats, però suposo que és massa tard per redimir-me.
Aquestes són les múltiples cares d’Egipte, m'agradaria poder seguir explicant també això en clau d'humor, però no crec que sigui possible. Aquests són els fets, i no tenen res de pintoresc: Egipte és el país que practica més ablacions del món. Les Nacions Unides diuen que un 97 % de les noies egípcies el pateixen, altres organitzacions diuen que segurament menys, potser un 80%, tant és, encara que fos un 1%, seguiria sent massa.

Tot esperant la rentadora...

2006-03-22T18:44:00.000+02:00

I vaig demanar al propietari del pis una rentadora... Això va ser fa dos mesos. La rentadora m’augmenta el lloguer en 100 lliures al mes, és a dir, uns 15 euros. “Però valdrà la pena deixar de rentar la roba a mà i no tornar a regatejar amb el “Makua gui” de la cantonada que sempre em torna la roba més bruta del que estava...” El propietari em va dir que no hi havia problema, que aviat la tindria “insha’allah” (si Déu vol). I vaig comprar el sabó... fins i tot vaig comprar el suavitzant (el Laurent em va confessar que es pensava que era xampú fins que es va adonar que sempre estava igual de ple). Fins i tot em sé les instruccions de tots dos productes de memòria (volia estar ben preparada per si arribava el gran dia). El Laurent també ha provat de llegir-les però no es sent gens identificat amb el text perquè en àrab l’imperatiu té marca de gènere i les instruccions estan dirigides exclusivament a consumidores femenines.
Llavors un dijous a la nit, mentre em recreava amb els meus companys de desventures amb el gust de la cervesa nacional, rebo un missatge del propietari dient: “demà vindrà la meva mare i t’informarà de quan ve el paleta que ha d’apujar l’aigüera i canviar els conductes de l’aigua”. Evidentment vaig pensar que havia subestimat l’efecte de la cervesa i vaig tornar a casa a dormir sense pensar-hi més. Però efectivament aquesta bona dona va aparèixer a la meva porta acompanyada d’un paleta i, unes hores més tard, l’aigüera ens arribava gairebé al coll, vaja, que ara cal una escala per rentar els plats... Però tot sigui per fer espai a la rentadora!
I uns dies més tard ens van trucar dient que venien amb la rentadora. Una setmana després van venir i la van instal·lar. La vam provar i ... evidentment no funciona. Però no passa res, la vindran a canviar, “bukra, insha’allah”. Tot i així no ens desanimem, ara fins i tot hem comprat l’estenedor... fa un goig enmig del menjador! al costat de la nevera i davant de la tele (tant és, de fet només veiem –millor dit entreveiem- dos canals i salten cada cinc minuts d’emissió). Sí, vam demanar una parabòlica però no arribarà fins demà “insha’allah” de fa un mes i mig. Com la parabòlica és una lluita perduda, ens passem hores mirant la rentadora. Al principi ens turnàvem, però ara la contemplem plegats. És preciosa! Devia ser blanca originàriament, ara té un color torrat però la fa més atraient, tota moreneta... Llàstima que no funcioni, no l’hem pogut fer servir ni un cop. La il·lusió de contemplar-la després de dos mesos d’espera de moment ens compensa. He mirat de convèncer al Laurent de que és un plaer privat, però no se n’en pot estar d’explicar-ho tot a tothom i ja ho ha explicat a un dels botiguers. Li he dit un munt de vegades que la rentadora és un status del que no hem de presumir al nostre barri, però no hi ha res a fer. Ara ja ho deu saber tothom... De fet abans d’ahir van venir uns veïns dient que feia olor de cremat i que volien mirar per la nostra finestra d’on venia. Jo estic convençuda que venien a veure la nostra Camèlia (evidentment hem posat nom a la rentadora). A més, estic convençuda que el dia que en tinguem una que funcioni, faran cua a la nostra porta per veure-la girar, però no els deixaré entrar, perquè si ara gaudeixo contemplant-la, quan en tinguem una que funcioni no hi haurà qui me’n separi, però això serà quan ens la portin, és a dir “bukra, insha’allah”.

Sinaí i Sharm-el-Sheik

2006-03-15T10:05:00.000+02:00

Beure cerveses a la platja en bikini és l'altre cara d'un Egipte sempre contradictori. Sharm el Sheik és l’antítesi del Caire. És com un decorat que representa una imitació barata de "Las Vegas". És la ciutat més artificial i lletja del món, però senta tant bé passar-hi uns dies... És una ciutat on la gent es passeja amb la mínima expressió de roba, on es pot emborratxar enmig del carrer o anar a jugar al casino. Tot això en el context d'un país on està prohibit -per religió i per llei (que sovint és el mateix)- jugar, beure i ensenyar cap part del cos més enllà de la cara.
No m'entengueu malament, va ser fantàstic retrobar el propi cos, veient la pròpia pell a la llum del dia...
Però més val que comenci pel nostre pas pel Sinaí (i gairebé l'últim per qualsevol estranger...) Vam anar a visitar el monestir de Santa Caterina també conegut com el monestir de la bardissa ardent. Us podria introduir breument a la història d'aquest magnífic monestir enmig del no-res construït per Justinià per protegir els pelegrins que veneraven l'arbust diví (per els poc aficionats a la lectura bíblica és la bardissa des de la qual Déu va parlar a Moisès) i de com la planificació de la fortalesa incloïa en la seva infinita saviesa una església que protegia la bardissa del feréstec temps desèrtic i també, és clar, de la llum del sol. I així, privat de la seva fotosíntesi, va morir l'arbust ardent.., però no us vull avorrir amb fets històrics. Si us heu de quedar més tranquils, us diré que el monestir i la capella assassina continuen al seu lloc, gestionats per una colla de capellans grecs ortodoxos que no es relacionen amb l'església còptica egípcia ni amb cap altre comunitat que no sigui la grega (que és la que els manté). Però la veneració continua, sembla que un brot de l'arbust va sobreviure i el van replantar (aquesta vegada fora de la capella) i allà continua (com podeu veure a la foto), essent un bon reclam turístic. Com també podeu veure a la foto, una força inconscient turista va acostar massa l'encenedor a la bardissa (perquè ningú l'avisava de que ho estava fent... ditxosos americans!) i per poc esdevé de nou ardent. Només em faltava tenir a la comunitat cristiana també en contra meva...

Però deixem el Sinaí i anem cap a Sharm el Sheik. A pocs quilòmetres abans d'arribar vam tenir el privilegi de conèixer un dels camells pioners en l'art de beure aigua de l'ampolla, perquè després diguin que són salvatges...

I què us puc dir de Sharm el Sheik...?
Al principi vam patir el "shock cultural invers" (sí, existeix un nom per això...). Com us ho podria explicar... és una mena de síndrome "estanquera de Vallecas". Consisteix en identificar-se massa amb la cultura que et reté. Per exemple, consisteix en escandalitzar-se en veure dones en minifalda, parelles agafades de la mà o enamorats fent-se petons... Per sort ho vam superar amb relativa rapidesa i vam passar dos dies abraçant-nos només per ser lliures de fer-ho per primera vegada des de que ens coneixem. Aquesta és la segona fase: “fase Teletubies". Un cop compensada la falta d'afecte dels últims dos mesos, ens vam dedicar a gaudir de la platja, la piscina, les discoteques...

El problema va ser tornar al Caire, un gran núvol de pol·lució ens esperava a l'entrada, de fet crec que és la forma d'adornar-se que arriba a casa per tot Cairota. Llavors vam recuperar la roba llarga a punt per baixar els esglaons que separen la llibertat i el calvari. I així, cobrint braços i cames de nou, amb cares llargues i llàgrimes als ulls, vam agafar les bosses per dirigir-nos cadascú al nostre racó de sofriment. Mentre ens acomiadàvem vaig sentir algun aficionat a les pel·lícules de Bogart que deia: "sempre ens quedarà Sharm el Sheik"

Buscant company de pis

2006-03-15T00:45:00.000+02:00

Després de dies d'investigació exhaustiva vaig entendre el procés necessari per posar un anunci a la universitat, vaig trobar l'oficina on calia fer la sol·licitud i... vaig escriure l'anunci més atractiu i fals que mai he fet sobre el meu pis i l’habitació que tenia lliure. No és que mentís exactament, és a dir, quina diferència hi ha realment entre aire condicionat i un ventilador que fa dos girs al minut?, entre tenir ja l'adsl, la rentadora i el satèl·lit o tenir-los "bucra, insha'allah" (demà, si déu vol)? o perquè no puc dir pis ben il·luminat si tinc tot de bombetes de 100... Vaja a mi no em va semblar allunyar-me massa de la realitat...

El cas és que de seguida van començar les trucades i amb una mica de pràctica ja reconeixia els accents i sabia com explicar-los la forma d'arribar a casa: a les japoneses cal explicar-ho tot molt a poc a poc i deu vegades, després cal demanar el seu número de mòbil i enviar-hi la mateixa informació però en un sms (per si de cas). Als alemanys amb l'adreça n'hi ha prou, amb els italians cal donar referències: una botiga de licors, un supermercat on venguin cafè Lavazza... als americans cal deixar-los clar que aquest barri no és Zamalek (barri de classe mitja-alta) i ja no venen.
Al final un munt de persones van venir a veure el l'habitació, cadascú amb una sorprenent història d'aventures en la recerca de pis.

Total, que una setmana després de posar l'anunci semblava que conegués gairebé tota la comunitat d'estudiants estrangers del Caire. De fet encara me'ls trobo de vegades pel centre i n'hi ha que encara busquen.

I ho vaig provar tot, els explicava que còmode es no tenir plat per la dutxa, que es neteja molt més ràpid i que mai has de fregar el bany perquè sempre és ple d'aigua, que tenir poca pressió d'aigua fa menys mal a la pell, que una cuina petita es mes fàcil de netejar, que no tenir taula fa que s'utilitzi més la biblioteca i per tant menys distraccions i s'avança més feina... que és molt pràctic tenir la nevera al menjador perquè es pot agafar menjar mentre es mira la tele (quan funciona), i que a més el soroll del motor de la nevera ajuda a dormir, que donar cops a la tele enforteix els músculs dels braços

Com deia ho vaig provar tot... però sempre em trucaven per dir-me que no es quedaven l'habitació, que els havia caigut molt bé i que si us plau ens mantinguéssim en contacte i féssim algo plegats, però que d'habitació res...

Cada cara nova era una oportunitat per inventar-me algo. Però és clar heu de comptar que primer arribaven al barri (barri popular amb pocs estrangers) trobaven la meva bauaba (portera) Umma Abdallah que els feia pagar 2 lliures per agafar el meu esgarrifador ascensor i quan per fi arribaven al meu pis ja portaven el “no” escrit a la cara.

I llavors va arribar el Laurent. Ho vaig veure de seguida, ell era l'escollit. Es va mirar el pis, es va mirar l'habitació i va somriure, llavors em vaig adonar que havia de baixar el preu del lloguer i li vaig prometre descomptar el que costés una taula per la seva habitació del primer mes i va donar el sí.

Un dia després vivíem junts. La bauaba s'ho ha pres força be (donat que aquí no accepten nois i noies vivint junts), suposo que ho accepta pels suborns de té, galetes i entrepans. Tot i així, tot i veure'l entrar i sortir cada dia, tot i haver-li explicat 20 cops que és un estudiant francès que ha llogat l'altra habitació, de tant en tant encara li demana si viu a l’edifici, no ho hem entès mai, però ja no intentem entendre-ho, forma part de l'encant de la nostra bauaba.
En Laurent de seguida es va adaptar a les meves costums: les cerveses per marcar la nostra bossa d’escombreries, els meus entrepans de formatge i zaatar, el té per la portera, rentar la roba a mà i queixar-se de la rentadora "bucra-insha'allah" I és clar jo també m'he adaptat a les seves costums: el cafè turc que sempre, sempre, vessa; canviar de "Makua gi" (el que ens renta algunes peces de roba, sobretot pantalons) cada setmana perquè mai no ens tornen la roba neta, discutir-se amb el de la verduleria que sempre ens pesa els plàtans amb mig tronc d'arbre, les galeries d'art etc..

I evidentment n'hem creat de noves tots dos junts: fem uns plats de verdures boníssims i tenim la facultat d'anar sempre a cinemes que suposadament feien pel·lícules egípcies amb subtítols en anglès però que al final mai mostren els subtítols.
Però vaja, més val que parli dels nostres progressos: ja tenim l'adsl i vam trobar una taula pel Laurent, de fet la va trobar ell i més val no saber com. Continuaria parlant dels nostres progressos, però no n'hi ha més, encara esperem la rentadora i el satèl·lit que com crec que ha quedat clar arribaran "bucra, insha'allah"

El metro

2006-03-13T17:57:00.000+02:00

Comença un nou dia al Caire, et lleves, esmorzes i vas cap a la parada del metro. Normalment Umma Abdallah (la portera) encara no hi és quan marxo perquè es massa d’hora. El metro és un dels orgulls de la ciutat. Costa 75 cèntims de lliure egípcia, és a dir uns 12 cèntims d’euro. Està sempre net i ple de gent. Baixar les escales de la parada és la primera aventura del dia. No existeix caminar per la banda dreta o per la banda esquerra, regna l’anarquia així que el primer esport del dia és sortejar els egipcis que surten del metro, ops, ops ops i ja ets a baix. Segona pràctica del dia, els reflexes. No hi ha mai cua per pagar, no perquè no hi hagi gent sinó perquè tenen un altre sistema. Hi ha una finestreta minúscula i cinquanta mans a punt per posar-hi els diners, només es tracta de ser més ràpid! jo m’he anat cronometrant i he passat de 10 a 1 minut per aconseguir un bitllet, estic molt orgullosa dels meus progressos. Així doncs, ops, ops, perdoni ops i pago. Llavors baixo a l’andana i vaig cap a l’inici del metro, on hi ha els dos vagons per dones i m’espero el metro. Tercera oportunitat de demostrar la teva forma física: entrar al metro, ops, ops, perdoni, ops, ja hi sóc (entrar no és tant difícil). I ja vaig de camí a la uni. Em trobo en un vagó ple de dones que em miren perquè sóc l’única estrangera (el color del cabell i dels ulls em delaten). Llavors miro al meu voltant i em trobo amb la clàssica població autòctona. Un dia us explicaré la gran varietat de variants de col·locació del vel, dels tipus de vel i dels colors i textures. Un 95 per cent del vago porta vel. El 5% restant està format per alguna cristiana amb una creu penjant del coll (o el tatuatge que porten tots els còptics d’una creu al canell) i sobretot per les que jo anomeno ninjes. Les ninjes són dones vestides de negre (guants inclosos) amb només una petita obertura als ulls de vegades coberta amb una reixa.

Arribo a la meva parada i ... la prova definitiva, sortir del metro. Aquí no existeix el deixar sortir abans d’entrar. Quan el metro es para hi ha desenes de dones davant la porta sempre les més grosses a primera línia (són les que obriran camí) llavors s’obren les portes i agafes aire: ops, ops, ops i ... si tens sort aconsegueixes passar entre elles a empentes i sense que s’abraonin sobre teu i et facin anar de nou cap a dintre i hagis de fer una parada més com passa de tant en tant.

Llavors arribo a la universitat. Bon dia, bon dia! Com anem (els guàrdies de les portes de la universitat) i llavors em demanen la bossa i la registren (activitat diària quan entres a qualsevol cinema, centre comercial etc...) i ja hi sóc! Ja puc anar cap a classe!

Umma Abdallah

2006-03-13T15:20:00.000+02:00

Aquest és un capitol especial dedicat a la meva portera: Umma Abdallah també coneguda com bauaba. Bauaba és el femení de bauab que vol dir porter, però com no es fa servir perquè tothom té porter i no portera, excepte evidenment jo, bauaba vol dir de fet porta.

Bé que us puc dir de la meva bauaba.. té 70 anys però una vista increible, em clitxa de lluny i ja està a punt per exercir el seu esport favorit: esclavitzar-me.
Veure-ho, tot va començar un bon dia quan jo amb tota la bona fe del mon, la veig congelar-se i li baixo un got de te i unes galetes de casa. Mal fet, mal fet! Ella em dona les gràcies i em respon "Ana sa'ima". Tota contenta i convençuda de la bona obra del dia, arribo a casa i miro sa'ima al diccionari, i vol dir "faig dejú". Lògicament baixo per disculpar-me i recollir el got i me la trobo fotent-se les galetes. (Doble culpabilitat: li he fet trencar el dejú). El cas és que a partir d'aquell dia les coses van canviar. De tant en tant em demanava un té i això encara, però quan va arribar el meu company de pis li va baixar un entrepà i ja la vam tenir... Ara quan arribem ens fa la comanda: quantes cullarades de sucre vol al te i si hi vol llet i també ens demana de què vol l'entrepà. L'altre dia el Laurent (el meu company de pis, a qui ja dedicaré algun capítol) i jo estàvem cuinant un plat de verdures i em proposa de baixar-ne una mica a la nostra estimada Umma Abdallah. "Que t'has begut l'enteniment" li dic jo, no veus que tornaré de l'universitat i m'hauré de posar a pelar pastanagues i tallar cebes cada dia... deixa deixa... A més la nostra bauaba no té gaires dents (dues per ser exactes, que és la mitja de les peces dentàries de la població adulta egípcia) així que hauríem de fer puré i només em faltava aquesta.

De tota manera jo crec que la portera m'estima perquè li he fet guanyar un munt de pasta. Quan vaig posar l'anunci per llogar habitació va fer el negoci de l'any. Com us vaig explicar, cobra dos lliures per agafar l'ascensor, i els pobres que venien a veure el pis (jo visc a un cinqué) sempre pagaven. Calculo que li vaig fer guanyar uns 24 o 26 lliures. Es va entristir molt quan va veure que ja m'havia decidit per algú.

Ella i el Laurent s'han fet molt amics, cosa preocupant.. Li explica tot. Un dia li va dir que no teníem rentadora... i cada dia pica algú a la porta per oferir els seus serveis de tintoreria.
Ja li he dit que mesuri les informacions que li dóna. No vull trobar-me amb tots els venedors de la zona a la porta de casa quan ens falti sal.

És cert que de vegades cal informar-la, és clar, perquè el dia que va venir el tècnic de l'adsl el va fer fora i el pobre ens va trucar des d'una cabina desesperat dient que la nostra bauaba s'havia quadrat amb tot el pes de la seva autoritat (i dels seus 90 quilos) i no el deixava passar de cap manera.

A part d'això es una dona encantadora només que ara procuro no tornar mai a la mateixa hora perquè no m'esperi i em faci la comanda al arribar. Un dia vaig estar voltant més de mitja hora i vaig aprofitar que marxava cinc minuts per entrar corrents...

A veure si li faig una foto un dia d'aquests amb un dels nostres tés a la carta...

Arribada al país de l'IBM

2006-03-13T14:37:00.000+02:00

Egipte és el país de l'IBM les sigles de les tres paraules més usades al país. (Insha'allah, Bukra i Ma'lesh) que volen dir (Si deu vol, demà i no passa res). Un bon egipci les usa indiscriminadament sota qualsevol circumstància, sobretot quan els demanes algo.

L'arribada al meu pis va ser triomfal. La portera (tots els edificis tenen "porter", que és un personatge molt important a la vida del caire, però això ja ho descobrireu en un proper capítol dedicat a la meva portera) em va cobrar per utilitzar l'ascensor, ho fa sempre que arriba algu nou la punyetera. L'ascensor és una mena de caixa que mai ha estat revisada aguantada per uns cables amb un contrapés que decideix els diferents posicions entre les que pots quedar a l'alçada del teu pis i estableix si hauràs d'escalar, saltar o caminar per arribar a casa quan s'obrin les portes del teu replà.
Per sort vaig agafar l'ascensor! l'escala sembla treta d'una pel.lícula de por dels anys 60. La majoria dels pisos no tenen llum i jo visc al cinquè! L'edifici esta mig en runes. De fet tots els edificis ho estan només construeixen alguns pisos, aleatoriament
i la resta son forats amb runes perque s'hi criï de tot... Llavors hi posen dos gats (per evitar les rates), un porter i ja tens l'edifici!
El pis... bé ho deixarem per més endavant, quan ho hagi paït...
Llavors t'instal.les i ... comencen les visites:
Apareix un paio a cobrarte per recollir les escombreries (i penses, coi! i jo que porto tres dies buscant el container...) doncs resulten que ET venen a buscar les escombreries.
després apareix una dona que "diu" que neteja l'escala i també et cobra. I així vas passant els dies.
Llavors comencen a trucar-te a la porta cada dia a les 7 del matí, inclosos caps de setmana, un dia era al llit l'altre a la dutxa o el que fos i mai no obria, però la història m'intrigava i un dia obro la porta i em trobo el paio de les escombreries. El cas és que jo deixava les escombreries enmig del repla, com fan els veins, i el paio es pensava que no les havia tret (les has de deixar fora a la nit) i patia per mi, suposo que més que res es volia assegurar que no coleccionava escombreries egipcies a casa per vendre-les al turistes americans.
Apresa la lliço, deixo les escombreries al costat de la porta per que quedi clar que son meves. hi posaria una nota, però no tinc molt clar que l'escombriare sàpiga llegir ni jo que sàpiga explicar en àrab que les escombreries son meves i que estic molt orgullosa de col.laborar a la causa, aixi que he optat per beure cerveses, i com les bosses són transparents saben que són les escombreries de la cristiana. No perquè els altres no beguin, sinó perquè només els cristians no se n'amaguen.

Vaig buscar un "bar" on es pugués veure el partit Barça-Chelsea i on les dones fossin admeses i sense saber com, em vaig trobar al British Club del Caire (a qui se li acut, en un Barça - Chelsea?)
El cas és que vaig gaudir del partit però vaig gaudir encara més de l'oportunitat de veure homes suant en pantalons curts, cosa que el Caire no ofereix massa sovint..
Els seguidors del Chelsea no van fer molt bona cara quan vam marcar però si van reconéixer l'última jugada no era penalt.

Bé, tinc moltes coses més per explicar com la instal.lació fantasma de l'adsl. o la rentadora marca ("te la portarem bucra insha'allah) però tot això serà en propers capítols.