El metro

Comença un nou dia al Caire, et lleves, esmorzes i vas cap a la parada del metro. Normalment Umma Abdallah (la portera) encara no hi és quan marxo perquè es massa d’hora. El metro és un dels orgulls de la ciutat. Costa 75 cèntims de lliure egípcia, és a dir uns 12 cèntims d’euro. Està sempre net i ple de gent. Baixar les escales de la parada és la primera aventura del dia. No existeix caminar per la banda dreta o per la banda esquerra, regna l’anarquia així que el primer esport del dia és sortejar els egipcis que surten del metro, ops, ops ops i ja ets a baix. Segona pràctica del dia, els reflexes. No hi ha mai cua per pagar, no perquè no hi hagi gent sinó perquè tenen un altre sistema. Hi ha una finestreta minúscula i cinquanta mans a punt per posar-hi els diners, només es tracta de ser més ràpid! jo m’he anat cronometrant i he passat de 10 a 1 minut per aconseguir un bitllet, estic molt orgullosa dels meus progressos. Així doncs, ops, ops, perdoni ops i pago. Llavors baixo a l’andana i vaig cap a l’inici del metro, on hi ha els dos vagons per dones i m’espero el metro. Tercera oportunitat de demostrar la teva forma física: entrar al metro, ops, ops, perdoni, ops, ja hi sóc (entrar no és tant difícil). I ja vaig de camí a la uni. Em trobo en un vagó ple de dones que em miren perquè sóc l’única estrangera (el color del cabell i dels ulls em delaten). Llavors miro al meu voltant i em trobo amb la clàssica població autòctona. Un dia us explicaré la gran varietat de variants de col·locació del vel, dels tipus de vel i dels colors i textures. Un 95 per cent del vago porta vel. El 5% restant està format per alguna cristiana amb una creu penjant del coll (o el tatuatge que porten tots els còptics d’una creu al canell) i sobretot per les que jo anomeno ninjes. Les ninjes són dones vestides de negre (guants inclosos) amb només una petita obertura als ulls de vegades coberta amb una reixa.

Arribo a la meva parada i ... la prova definitiva, sortir del metro. Aquí no existeix el deixar sortir abans d’entrar. Quan el metro es para hi ha desenes de dones davant la porta sempre les més grosses a primera línia (són les que obriran camí) llavors s’obren les portes i agafes aire: ops, ops, ops i ... si tens sort aconsegueixes passar entre elles a empentes i sense que s’abraonin sobre teu i et facin anar de nou cap a dintre i hagis de fer una parada més com passa de tant en tant.

Llavors arribo a la universitat. Bon dia, bon dia! Com anem (els guàrdies de les portes de la universitat) i llavors em demanen la bossa i la registren (activitat diària quan entres a qualsevol cinema, centre comercial etc...) i ja hi sóc! Ja puc anar cap a classe!