Buscant company de pis

Després de dies d'investigació exhaustiva vaig entendre el procés necessari per posar un anunci a la universitat, vaig trobar l'oficina on calia fer la sol·licitud i... vaig escriure l'anunci més atractiu i fals que mai he fet sobre el meu pis i l’habitació que tenia lliure. No és que mentís exactament, és a dir, quina diferència hi ha realment entre aire condicionat i un ventilador que fa dos girs al minut?, entre tenir ja l'adsl, la rentadora i el satèl·lit o tenir-los "bucra, insha'allah" (demà, si déu vol)? o perquè no puc dir pis ben il·luminat si tinc tot de bombetes de 100... Vaja a mi no em va semblar allunyar-me massa de la realitat...

El cas és que de seguida van començar les trucades i amb una mica de pràctica ja reconeixia els accents i sabia com explicar-los la forma d'arribar a casa: a les japoneses cal explicar-ho tot molt a poc a poc i deu vegades, després cal demanar el seu número de mòbil i enviar-hi la mateixa informació però en un sms (per si de cas). Als alemanys amb l'adreça n'hi ha prou, amb els italians cal donar referències: una botiga de licors, un supermercat on venguin cafè Lavazza... als americans cal deixar-los clar que aquest barri no és Zamalek (barri de classe mitja-alta) i ja no venen.
Al final un munt de persones van venir a veure el l'habitació, cadascú amb una sorprenent història d'aventures en la recerca de pis.

Total, que una setmana després de posar l'anunci semblava que conegués gairebé tota la comunitat d'estudiants estrangers del Caire. De fet encara me'ls trobo de vegades pel centre i n'hi ha que encara busquen.

I ho vaig provar tot, els explicava que còmode es no tenir plat per la dutxa, que es neteja molt més ràpid i que mai has de fregar el bany perquè sempre és ple d'aigua, que tenir poca pressió d'aigua fa menys mal a la pell, que una cuina petita es mes fàcil de netejar, que no tenir taula fa que s'utilitzi més la biblioteca i per tant menys distraccions i s'avança més feina... que és molt pràctic tenir la nevera al menjador perquè es pot agafar menjar mentre es mira la tele (quan funciona), i que a més el soroll del motor de la nevera ajuda a dormir, que donar cops a la tele enforteix els músculs dels braços

Com deia ho vaig provar tot... però sempre em trucaven per dir-me que no es quedaven l'habitació, que els havia caigut molt bé i que si us plau ens mantinguéssim en contacte i féssim algo plegats, però que d'habitació res...

Cada cara nova era una oportunitat per inventar-me algo. Però és clar heu de comptar que primer arribaven al barri (barri popular amb pocs estrangers) trobaven la meva bauaba (portera) Umma Abdallah que els feia pagar 2 lliures per agafar el meu esgarrifador ascensor i quan per fi arribaven al meu pis ja portaven el “no” escrit a la cara.

I llavors va arribar el Laurent. Ho vaig veure de seguida, ell era l'escollit. Es va mirar el pis, es va mirar l'habitació i va somriure, llavors em vaig adonar que havia de baixar el preu del lloguer i li vaig prometre descomptar el que costés una taula per la seva habitació del primer mes i va donar el sí.

Un dia després vivíem junts. La bauaba s'ho ha pres força be (donat que aquí no accepten nois i noies vivint junts), suposo que ho accepta pels suborns de té, galetes i entrepans. Tot i així, tot i veure'l entrar i sortir cada dia, tot i haver-li explicat 20 cops que és un estudiant francès que ha llogat l'altra habitació, de tant en tant encara li demana si viu a l’edifici, no ho hem entès mai, però ja no intentem entendre-ho, forma part de l'encant de la nostra bauaba.
En Laurent de seguida es va adaptar a les meves costums: les cerveses per marcar la nostra bossa d’escombreries, els meus entrepans de formatge i zaatar, el té per la portera, rentar la roba a mà i queixar-se de la rentadora "bucra-insha'allah" I és clar jo també m'he adaptat a les seves costums: el cafè turc que sempre, sempre, vessa; canviar de "Makua gi" (el que ens renta algunes peces de roba, sobretot pantalons) cada setmana perquè mai no ens tornen la roba neta, discutir-se amb el de la verduleria que sempre ens pesa els plàtans amb mig tronc d'arbre, les galeries d'art etc..

I evidentment n'hem creat de noves tots dos junts: fem uns plats de verdures boníssims i tenim la facultat d'anar sempre a cinemes que suposadament feien pel·lícules egípcies amb subtítols en anglès però que al final mai mostren els subtítols.
Però vaja, més val que parli dels nostres progressos: ja tenim l'adsl i vam trobar una taula pel Laurent, de fet la va trobar ell i més val no saber com. Continuaria parlant dels nostres progressos, però no n'hi ha més, encara esperem la rentadora i el satèl·lit que com crec que ha quedat clar arribaran "bucra, insha'allah"