Sinaí i Sharm-el-Sheik

Beure cerveses a la platja en bikini és l'altre cara d'un Egipte sempre contradictori. Sharm el Sheik és l’antítesi del Caire. És com un decorat que representa una imitació barata de "Las Vegas". És la ciutat més artificial i lletja del món, però senta tant bé passar-hi uns dies... És una ciutat on la gent es passeja amb la mínima expressió de roba, on es pot emborratxar enmig del carrer o anar a jugar al casino. Tot això en el context d'un país on està prohibit -per religió i per llei (que sovint és el mateix)- jugar, beure i ensenyar cap part del cos més enllà de la cara.
No m'entengueu malament, va ser fantàstic retrobar el propi cos, veient la pròpia pell a la llum del dia...
Però més val que comenci pel nostre pas pel Sinaí (i gairebé l'últim per qualsevol estranger...) Vam anar a visitar el monestir de Santa Caterina també conegut com el monestir de la bardissa ardent. Us podria introduir breument a la història d'aquest magnífic monestir enmig del no-res construït per Justinià per protegir els pelegrins que veneraven l'arbust diví (per els poc aficionats a la lectura bíblica és la bardissa des de la qual Déu va parlar a Moisès) i de com la planificació de la fortalesa incloïa en la seva infinita saviesa una església que protegia la bardissa del feréstec temps desèrtic i també, és clar, de la llum del sol. I així, privat de la seva fotosíntesi, va morir l'arbust ardent.., però no us vull avorrir amb fets històrics. Si us heu de quedar més tranquils, us diré que el monestir i la capella assassina continuen al seu lloc, gestionats per una colla de capellans grecs ortodoxos que no es relacionen amb l'església còptica egípcia ni amb cap altre comunitat que no sigui la grega (que és la que els manté). Però la veneració continua, sembla que un brot de l'arbust va sobreviure i el van replantar (aquesta vegada fora de la capella) i allà continua (com podeu veure a la foto), essent un bon reclam turístic. Com també podeu veure a la foto, una força inconscient turista va acostar massa l'encenedor a la bardissa (perquè ningú l'avisava de que ho estava fent... ditxosos americans!) i per poc esdevé de nou ardent. Només em faltava tenir a la comunitat cristiana també en contra meva...

Però deixem el Sinaí i anem cap a Sharm el Sheik. A pocs quilòmetres abans d'arribar vam tenir el privilegi de conèixer un dels camells pioners en l'art de beure aigua de l'ampolla, perquè després diguin que són salvatges...

I què us puc dir de Sharm el Sheik...?
Al principi vam patir el "shock cultural invers" (sí, existeix un nom per això...). Com us ho podria explicar... és una mena de síndrome "estanquera de Vallecas". Consisteix en identificar-se massa amb la cultura que et reté. Per exemple, consisteix en escandalitzar-se en veure dones en minifalda, parelles agafades de la mà o enamorats fent-se petons... Per sort ho vam superar amb relativa rapidesa i vam passar dos dies abraçant-nos només per ser lliures de fer-ho per primera vegada des de que ens coneixem. Aquesta és la segona fase: “fase Teletubies". Un cop compensada la falta d'afecte dels últims dos mesos, ens vam dedicar a gaudir de la platja, la piscina, les discoteques...

El problema va ser tornar al Caire, un gran núvol de pol·lució ens esperava a l'entrada, de fet crec que és la forma d'adornar-se que arriba a casa per tot Cairota. Llavors vam recuperar la roba llarga a punt per baixar els esglaons que separen la llibertat i el calvari. I així, cobrint braços i cames de nou, amb cares llargues i llàgrimes als ulls, vam agafar les bosses per dirigir-nos cadascú al nostre racó de sofriment. Mentre ens acomiadàvem vaig sentir algun aficionat a les pel·lícules de Bogart que deia: "sempre ens quedarà Sharm el Sheik"