Tot esperant la rentadora...

I vaig demanar al propietari del pis una rentadora... Això va ser fa dos mesos. La rentadora m’augmenta el lloguer en 100 lliures al mes, és a dir, uns 15 euros. “Però valdrà la pena deixar de rentar la roba a mà i no tornar a regatejar amb el “Makua gui” de la cantonada que sempre em torna la roba més bruta del que estava...” El propietari em va dir que no hi havia problema, que aviat la tindria “insha’allah” (si Déu vol). I vaig comprar el sabó... fins i tot vaig comprar el suavitzant (el Laurent em va confessar que es pensava que era xampú fins que es va adonar que sempre estava igual de ple). Fins i tot em sé les instruccions de tots dos productes de memòria (volia estar ben preparada per si arribava el gran dia). El Laurent també ha provat de llegir-les però no es sent gens identificat amb el text perquè en àrab l’imperatiu té marca de gènere i les instruccions estan dirigides exclusivament a consumidores femenines.
Llavors un dijous a la nit, mentre em recreava amb els meus companys de desventures amb el gust de la cervesa nacional, rebo un missatge del propietari dient: “demà vindrà la meva mare i t’informarà de quan ve el paleta que ha d’apujar l’aigüera i canviar els conductes de l’aigua”. Evidentment vaig pensar que havia subestimat l’efecte de la cervesa i vaig tornar a casa a dormir sense pensar-hi més. Però efectivament aquesta bona dona va aparèixer a la meva porta acompanyada d’un paleta i, unes hores més tard, l’aigüera ens arribava gairebé al coll, vaja, que ara cal una escala per rentar els plats... Però tot sigui per fer espai a la rentadora!
I uns dies més tard ens van trucar dient que venien amb la rentadora. Una setmana després van venir i la van instal·lar. La vam provar i ... evidentment no funciona. Però no passa res, la vindran a canviar, “bukra, insha’allah”. Tot i així no ens desanimem, ara fins i tot hem comprat l’estenedor... fa un goig enmig del menjador! al costat de la nevera i davant de la tele (tant és, de fet només veiem –millor dit entreveiem- dos canals i salten cada cinc minuts d’emissió). Sí, vam demanar una parabòlica però no arribarà fins demà “insha’allah” de fa un mes i mig. Com la parabòlica és una lluita perduda, ens passem hores mirant la rentadora. Al principi ens turnàvem, però ara la contemplem plegats. És preciosa! Devia ser blanca originàriament, ara té un color torrat però la fa més atraient, tota moreneta... Llàstima que no funcioni, no l’hem pogut fer servir ni un cop. La il·lusió de contemplar-la després de dos mesos d’espera de moment ens compensa. He mirat de convèncer al Laurent de que és un plaer privat, però no se n’en pot estar d’explicar-ho tot a tothom i ja ho ha explicat a un dels botiguers. Li he dit un munt de vegades que la rentadora és un status del que no hem de presumir al nostre barri, però no hi ha res a fer. Ara ja ho deu saber tothom... De fet abans d’ahir van venir uns veïns dient que feia olor de cremat i que volien mirar per la nostra finestra d’on venia. Jo estic convençuda que venien a veure la nostra Camèlia (evidentment hem posat nom a la rentadora). A més, estic convençuda que el dia que en tinguem una que funcioni, faran cua a la nostra porta per veure-la girar, però no els deixaré entrar, perquè si ara gaudeixo contemplant-la, quan en tinguem una que funcioni no hi haurà qui me’n separi, però això serà quan ens la portin, és a dir “bukra, insha’allah”.