Viure al Caire...

La realitat d’Egipte és que estem en mans de Déu, un déu que al que cal agrair-li tot, un déu que no ens fa a tots iguals. És un déu que sovint sembla fet a mida entre l’Islam i el consumisme. La gran majoria de gent viu al llindar de la pobresa amb un mòbil a la butxaca i l’antena parabòlica sobre una casa encara en construcció, i conviu amb una minoria vistosa que es passeja amb Jaguars i Mercedes enmig de les tartanes que col•lapsen el tràfic del Caire. Travessar el carrer al Caire és tota una aventura, no només has de confiar en que un dels múltiples taxis d’abans d’alguna de les dues guerres mundials et vegi “insha’allah”, també has de confiar en la voluntat de Déu de que els seus frens funcionin, ja que cap cotxe ha passat mai una revisió per aquí. No he estat mai a Cuba, però crec que les relíquies que hi ha al Caire no es poden trobar ni tan sols en la alegre societat cubana. Les voreres, quan n’hi ha, serveixen de parador de la botiga i sense adonar-te t’acostumes a caminar pel bell mig de la calçada. Esquivar cotxes és l’esport nacional. Evidentment, els cotxes no estan assegurats així que quan hi ha un accident (ja n’he vist un parell) sempre es repeteix el mateix procediment: els conductors agafen aire, surten dels cotxes i sense creuar una paraula comencen a estomacar-se.
Els pilars de la societat egípcia són la religió, la família i la tradició. La igualtat independent de origen, sexe i religió, els drets humans, la llibertat de culte i la llibertat d’expressió són conceptes occidentals que nosaltres donem per universals i no ho són.
L’altre dia vaig anar a una xerrada sobre la “crisi danesa”, que és com ells l’anomenen, em pensava que era una xerrada per calmar els ànims encesos dels joves estudiants. Vaig aguantar només mitja hora de xerrada, primer van explicar com tot era un complot jueu per trencar les poques bones relacions entre països europeus i els països àrabs. Després, vaig haver d’escoltar com el laïcisme és el culpable de tots els mals del món. Sí, el mateix laïcisme d’aquestes societats que han permès la llibertat de culte i respectat la multiculturalitat, aquest es veu que és el vertader perill. Arribats a aquest punt vaig recollir les coses i vaig anar a casa, si fos més religiosa suposo que hauria parat en alguna església còptica pel camí per resar per la redempció d’aquests laics endimoniats, però suposo que és massa tard per redimir-me.
Aquestes són les múltiples cares d’Egipte, m'agradaria poder seguir explicant també això en clau d'humor, però no crec que sigui possible. Aquests són els fets, i no tenen res de pintoresc: Egipte és el país que practica més ablacions del món. Les Nacions Unides diuen que un 97 % de les noies egípcies el pateixen, altres organitzacions diuen que segurament menys, potser un 80%, tant és, encara que fos un 1%, seguiria sent massa.