La pols i la sorra, amigues inseparables...

Dos, com a molt tres dies de pluja al Caire cada any... Això és el que ells creuen! Falta que arribi jo perquè canviï la meteorologia, espero que no me'n culpin... És el meu quart dia de pluja en terres cairotes i només porto aquí dos mesos (que es vagin preparant...) Caminar sota la pluja és un plaer que pocs cairotes aprecien, de fet els carrers són més buits i alguns negocis no obren a causa d'un fenomen tan inusual. Els carrers, amb pocs sistemes de drenatge s’inunden automàticament i els tolls d'aigua duren gairebé una setmana recordant als fills del desert el miracle de la pluja.
L'aigua és l'únic motiu que pot fer alentir la conducció a la ciutat. Els taxistes fins i tot respecten els carrils i els senyals de tràfic!!
Però l’aigua també s’emporta per uns instants la sorra i la pols de la ciutat, robant-li part de la seva identitat. Heu d’entendre que la sorra i la pols (a part d’una pol·lució increïble) són les úniques companyes inseparables de tot Cairota i són les úniques que no fan diferències en quant a origen, classe social, o gènere. Es podria dir que és l’única prova d’igualtat al Caire. Són part de la seva identitat com ho és la neu per un esquimal o perdre contra el Barça per els de la samarreta blanca. Com la neu, la pols cobreix cada dia la ciutat en una capa de gruix considerable fins al punt que tot sembla del mateix color. Després d’extenses recerques he descobert que la roba canvia de color amb una exposició mínima de 5 minuts al carrer i també he descobert que puc anar i tornar del supermercat en 4 minuts i mig.
Poc a poc t’hi acostumes, tot i que evidentment no és apte per al·lèrgics ni asmàtics. Però quan ja creus que ho tens superat arriba el hamasin, per als no iniciats us explicaré que els hamasins són una mena de tempestes de sorra que es poden produir durant un període de 50 dies a l’any (hamasin de fet vol dir 50). Llavors el temps d’exposició es redueix considerable fins al punt de que ja tens pols a la llengua abans de passar el llindar de la porta de casa. Totes les aventures diàries tenen un nou al·licient els dies de hamasin, a part del propi vent que impedeix caminar en línia recta, l’altre sorprenent habilitat que cal desenvolupar és travessar el carrer. Com pots esquivar cotxes que no et veuen quan ni tan sols pots obrir els ulls? És un gran interrogant que encara estic estudiant i que espero poder-vos explicar aviat.
Però el Hamasin només apareix en poques ocasions, la resta del temps només hi ha la capa de pols habitual, jo crec que és la capa que amaga la realitat dels ulls dels egipcis per fer la seva ciutat habitable, sota la pols no es veu la pobresa, la repressió, la desesperació, la injustícia... Per desgràcia també amaga un ric patrimoni cultural i històric. Tot queda cobert i es redueix a una uniforme capa d'indiferència.
Així doncs, viure al Caire és condemnar-se a una eterna vida de ceguesa, potser per això els eixos de la vida egípcia són bàsicament auditius i els constitueixen les cançons d'Amr Diab i la crida a la pregària.
Ja ha parat de ploure, poc a poc la pols i la sorra tornaran a cobrir de nou la ciutat amb la seva capa d’indiferència i d’abandonament. Però, avui, per unes hores l’aire era més net, gairebé respirable...