De nou a Dahab

Fa un mes vaig marxar uns dies a Dahab a respirar una mica d’aire fresc, rectifico, a respirar aire i punt, perquè el que respirem al Caire dubto que es pugui definir com aire.
No hi havia tornat des dels atemptats d’abril. Dahab és una població preciosa al Mar Roig, amb la bellesa aquàtica de Sharm el Sheikh però sense tota la seva artificialitat. La gent és tranquil·la i molt amable i només amb un parell de dies allà tothom et coneix. Gairebé no es noten els resultats de les explosions, tot i que hi ha alguns monuments i fotos que recorden les víctimes.
El viatge a Dahab és una altra història. L’autobús de línia que hi porta pertany a una companyia anomenada “East Delta”. Els autobusos estan molt atrotinats i els banys són molt sovint inutilitzables. Si la televisió funciona es deleitarà als passatgers amb una pel·lícula egípcia dels anys 50 que ja em sé de memòria, perquè es la mateixa en tots els viatges. Així que les nou o deu hores que pot durar el viatge es fan eternes, tot i que si es té sort es fan una o dues parades en una àrea de servei. La resta de parades són controls de seguretat interminables al llarg de tota la península del Sinaí, es verifiquen carnets de identitat i passaports i de vegades es registren les bosses, pel que cal baixar de l’autocar, identificar l’equipatge i obrir-lo.
Però el que us he explicat fins ara és el viatge típic, us vull explicar el meu darrer viatge de tornada des de Dahab. Vam sortir a l’hora prevista (20 minuts tard) camí del Caire i la primera parada era a Sharm-el-Sheikh. A l’estació d’autobusos el conductor va tenir una enganxada verbal amb els policies de la porta que van decidir no deixar-lo entrar, de manera que vam haver d’aparcar fora de l’estació, on es va fer el canvi de passatgers i vam esperar mitja hora per continuar el viatge. Tot plegat ja portàvem gairebé una hora d’endarreriment però això entra dins dels paràmetres del viatge corrent. Evidentment ens van posar la pel·lícula de rigor i l’aire condicionat que podria congelar una fregidora. De sobte l’autocar va parar, i alguns passatgers van començar a baixar. Començava a fer-se fosc i vaig pensar que era una parada a l’àrea de servei. Però un cop vaig baixar les escales de l’autocar la vista em va atordir, a la dreta hi havia desert, a l’esquerra hi havia desert, i enmig hi havia una carretera eterna i buida amb un autocar parat al voral amb el motor fumejant, el nostre... No tenia bona pinta. Mitja hora més tard el conductor ens va dir que no hi havia solució però que ens vindria a buscar un altre autobús de la línia al cap de dues hores insha’allah. Així que vam intentar gaudir del desert pensant que dues hores passarien ràpid... Quatre hores més tard el nostre autocar no havia vingut. La desesperació ens va poder i vam sortir enmig de la carretera per aturar una altra tartana de la mateixa companyia, que no tenia cap seient lliure, però que es va veure obligat a recollir-nos, així que vam haver d’estar drets les 4 hores que restaven de viatge...