El "ratoncito Pérez" i l'home del sac

Fa dies que no us parlo de la meva Umma Abdallah. Darrerament està en un posat molt seriós i meditatiu. L’altre dia em va explicar que li havien tret un altre queixal i que li feia mal. De fet m’ho va xiular perquè ara ja només li queda una dent i mitja, i surt molt aire quan parla. M’ho podia haver pensat perquè portava un mocador que li agafava la barbeta lligat amb un nus per sobre del vel (com el que es posaven abans als nens amb galteres). Aprofitant l’avinentesa també em va demanar una caixa de llet que no li vaig arribar a portar. N’hi hauria de comprar, s’està aprimant molt. Només ens falta una bauaba que a més de desdentegada estigui anèmica....

Avui, he aconseguit fer-li una foto, sé que la seva imatge creava molta expectació. Només ha acceptat si hi sortia també jo i no he aconseguit fer-la somriure, però això és tot el que tinc: