Un darrer pas de camell...

No puc dir que m’agafés per sorpresa, ja feia dies que s’acostava temeràriament a la porta, es veia que estava apunt, que mancava poquet i llavors... fa una setmana va fer el darrer pas i va marxar.

Sí, el camell que havia compartit amb mi les desventures diàries d’aquests darrers mesos ha marxat, i amb ell el Laurent, el meu company de pis. Vull fer un petit homenatge a tots dos que a hores d’ara són a Europa inflant-se a menjar pernil i beure vi. Tots quatre, ell, jo i els nostres corresponents camells, hem passat molt bones estones plegats i hem après coses molt importants com la combinació perfecta de gel i ouzo, el punt just on salten menys els canals de la tele, o les mil i una maneres d’escapar de la nostra bauaba. També vam trobar noves identitats, vaig descobrir que m’anomenava Karate Kid perquè sovint porto un mocador plegat com una cinta al cap, i jo l’anomenava HuckFinn perquè sempre va descalç.
Així recordaré els bons moments.

Una de les últimes coses que vam fer junts va ser veure la pel·lícula “Imarat yacqoubian”. Ens va agradar força però el que més vaig gaudir va ser a la sortida del cinema. No sé si ho heu provat mai però veure una pel·lícula que dura gairebé tres hores en una llengua que no entens gaire bé i en un cinema que et destrossa l’esquena de per vida, confereix a la nicotina un extraordinari gust quan per fi surts del cinema, fumes desesperadament el primer cigarret i dius “una pel·li interessant eh?”. Així que em sembla que hi tornaré abans no la treguin de la cartellera.

Per desgràcia, la casa per a mi sola va durar exactament 14 hores, ja que la nit mateixa del dia de la partença del Laurent va aparéixer la Yuki amb la seva maleta a la porta de casa. La Yuki és una estudiant japonesa ex-conversa a/de l’Islam. Però això és una llarga i complicada història que ja us explicaré en un altre capítol.

Per ara, gràcies Laurent per els bons moments i que sàpigues que trobo a faltar el teu camell..