Les piràmides

Si pregunteu a un egipci qualsevol sobre les piràmides us dirà: són molt grans i molt velles! I això és exactament el que són, enormes i antiquíssimes. També són alienes a la cultura de l’egipci d’avui dia. A Egipte ningú es preocupa sobre la seva herència faraònica, les conserven perquè hi porten molt de temps i formen part del paisatge i perquè a més porten molts turistes que paguen preus de “khauaguin” és a dir de “guiris”.
Les Piràmides de Giza són impressionants. Però no us vull parlar de les piràmides en sí (de les que podeu trobar informació en qualsevol pàgina turística) sinó d'un dels elements que envolta la seva visita.
L’esplanada de les piràmides està poblada per un tribu molt curiosa. Són homes egipcis que s’aixequen al matí amb un sol propòsit al cap: fer pujar turistes al seu camell, vulguin o no. Persegueixen, acorralen, criden, preguen, ploren... proven totes les tècniques per arribar al seu objectiu.
Llavors, a certa hora del matí arriben els autocars d’alemanys i japonesos (els més matiners) i després la resta d’europeus, americans etc... i l’esplanada es va omplint de cares admirades i cossos suats que subjecten ampolles d’aigua en poc temps calenta. El formigueig s’estén. Llavors és el moment perquè la nostra tribu comenci els atacs entre els turistes dispersos. Els diàlegs són llargs però plens de frases curtes que sempre comencen amb un: Kamel, madam/sir? I no acaben mai.
Quan acaba la jornada l’home del camell compta les víctimes que ha aconseguit, orgullós davant els seus. Per altra banda, quan acaba la jornada el turista expert sap la xifra exacte d’oferiments de camells que ha rebut i també en presumeix, en el seu cas amb l’esperança d’haver establert un record...