Dies de Ramadan...

Durant el dia he de dir que no es nota massa la diferència. Tot i que molta gent em deia que els horaris canviaven i les botigues obrien més tard, la realitat és que segueixo veient tot obert des de que surto al carrer. La ciutat funciona igual, excepte a partir de les 17h quan els carrers es buiden i tothom torna a casa per trencar el dejú.
No vull entrar molt en els detalls, però cal que us expliqui una mica com funcionen al Caire els dies de Ramadan.. Uns dies abans de començar el mes, pots aconseguir a tot arreu un إمساكية que és un calendari que informa de les hores de les pregàries i de les hores del سحور i del فطور (darrer àpat abans del dejú i el primer després respectivament). Així doncs la gent es lleva sobre les 4h pel darrer àpat i la pregària. Us puc assegurar que ho fan perquè tinc una veïna sorda que em desperta cada matinada quan posa la televisió mentre menja. De vegades aconsegueixo tornar-me a adormir, però no sempre perquè quan em desperta a mi desperta també als gats de l’escala, i comencen a miolar. I darrerament no sé que els hi passa, no sé si tenen el zel, estan melancòlics o practiquen per el cant a capel.la, però em donen unes nits....
Em llevo sobre les 7h, i evidentment com ja no em cal, torna a haver silenci a l’escala. Llavors em faig un o dos bols de cafè, depenent de la duresa de la nit i vaig cap a la universitat per a què em torturin. Si en torno tard, cap a les 17h els carrers són mig deserts perquè tothom ja és a casa, el metro porta vagons buits, i la gent no s’estomaca per entrar i sortir, és tant idílic que ara torno sempre a les 17h encara que acabi abans, només per fruir-ho mentre pugui. Llavors la majoria de transports s’aturen i les botigues tanquen. Arriba l’hora del trencar el dejú i les famílies seuen a taula i encenen les televisions de manera que tots es volums es sobreposen creant una banda sonora única de desenes de culebrots de Ramadan que fan a diferents cadenes. Mentre, els carrers són plens del que anomenen مائدة الرحمن és a dir taules subvencionades per els ciutadans o per algunes organitzacions on els indigents, les persones de poc poder adquisitiu o qualsevol que es trobi al carrer sense temps d’arribar a casa puguin menjar quan arriba la posta de sol. Una hora més tard, el Caire recupera la seva imatge i atrafagament habitual. Tothom torna a sortir al carrer i tots els serveis tornen a funcionar fins ben entrada la nit.
Se suposa que és un mes de reflexió i de pregària, on es renuncien als plaers físics per poder focalitzar més en els espirituals. Però us vull explicar molt resumidament com està resultant el Ramadan per mi. En menys de dues setmanes, la meva ex-conversa companya de pis ha marxat a viure a algun lloc del centre, i ara que no hi és em truca per veure si ens veiem. Se m’ha inundat el pis. El meu xicot ha resultat ser un mentider patològic (així doncs el príncep ha esdevingut gripau). M’he escridassat assíduament amb la meva bauaba. Ja no puc jugar a basket perquè els nous horaris de Ramadan es sol.lapen amb els de la meva facultat. Una de les meves professores va canviar-me de classe sense previ avís, només perquè li vaig dir que l’aula semblava una nevera i que potser valia més que anés a ensenyar al Pol Nord, que jo havia vingut al Caire perquè hi feia calor. La directora em va esbroncar perquè durant el torn de preguntes en la conferència sobre el significat del Ramadan vaig preguntar perquè tancaven les botigues d’alcohol. I per rematar-ho, hi ha dues professores que, inexplicablement amb els meus antecedents, em persegueixen per tota la facultat per oferir-me classes particulars de l’Alcorà i que a més demà em volen portar a veure una mesquita durant la pregària. I a aquests fets estressants, cal sumar-hi les classes diàries des de les 8 del matí, els deures i els exàmens interminables de la universitat. Per tots aquests motius, encara no he pogut participar massa de l’esperit d’aquest mes, però com queden dues setmanetes més, espero aprendre a captar-ne més l’essència...