Una nit de lluna plena...

Era una nit de lluna plena... estava a casa, acabant de netejar el pis i esperant el centrifugat de la rentadora que necessita tota la meva atenció per evitar moviments sísmics a l’edifici. De sobte, van trucar a la porta, era Ell. Feia tres setmanes que no el veia i sabia que portava tres dies al Caire però que havia evitat parlar amb mi des que li havia dit que ja no es podia estar a casa meva. El meu cor es va accelerar en veure’l, però sabia el que havia de fer, estava preparada. De sobte quan les nostres mirades es van creuar i la meva força defallia, la Camèlia va començar a centrifugar i vaig recuperar el sentit de la realitat. Vaig córrer a asseure’m sobre la rentadora i vaig tenir uns minuts per posar les meves idees en ordre. M’ha mentit – em deia a mi mateixa – sé que amaga alguna cosa, el meu sisè sentit no només m’adverteix, m’escridassa entre totes les connexions neuronals, les seves històries no quadren, com he pogut ser tan cega?. Quan la Camèlia va deixar de sacsejar-se vaig tornar cap al menjador, Ell estava assegut i fumava. Vam agafar dues cerveses de la nevera i ens vam asseure un al costat de l’altre. Esperava que ell trenqués el gel, de fet esperava que em digués totes les coses que no m’havia dit, però sabia que això no passaria. Així que vaig fer el cor fort i li vaig dir: “Sé que no em dius tota la veritat, sé que amagues alguna cosa”. No podia apartar la meva mirada dels seus ulls, mentre em deia que havia estat sincer, que mai m’havia mentit, però les seves ninetes es perdien entre les seves paraules, seguia mentint. Començava a notar el pessigolleig de la cervesa a les meves neurones i després d’interminables minuts de desconcert, ens vam fer un peto. Llavors em va dir: tinc un fill. No he gosat dir-t’ho durant aquests mesos que portem junts. Inexplicablement la notícia, no només no em va sorprendre, sinó que ni tan sols me la vaig creure. De fet no era aquesta la resposta que esperava, perquè si fos veritat, no tindria nom que trigués 3 mesos a dir-m’ho i només sota intensiva coacció, i si no fos cert, voldria dir que intenta cobrir una mentida amb una altra de més grossa, i si provés de rebatre-la acabaria trobant-me amb històries de tipus que robava bancs per pagar-se els estudis o que va matar son pare perquè era un ogre que es menjava els nens del barri. Així doncs, quan començava a explicar-me la història d’aquest suposat infant, vaig sentir com la força tornava al meu cos, el vaig aturar i li vaig dir: “no t’hi esforcis, si no m’ho creuré, segur que es una historia molt trista, d'on tu ets l'única bona persona o l'única anima torturada, però la meva imaginació té un límit encara que pel que veig la teva no. Estenc la roba i anem a menjar...”.
Mentre sopàvem li vaig demanar que em tornes les claus del pis, petició a la que va accedir no sense reticències. Amb la clau a la butxaca, ja res podia aturar-me. El vaig començar a atacar amb totes les mitges veritats que m’havia explicat, li vaig reclamar els diners que em devia, que segons ell no podia tornar perquè portava treballant nou mesos per una empresa que encara no li havia pagat cap sou. I quan vaig haver satisfet la meva set de venjança, vaig marxar cap a casa. Va decidir venir amb mi amb l’excusa d’agafar un llibre que necessitava del meu pis i ho vaig haver d’acceptar. Quan vam arribar al pis, em va sorprendre veure-hi llum, a més la porta no estava tancada amb clau, com jo l’havia deixada i això em va espantar. Quan vaig obrir la porta em vaig trobar la Pucci dins, asseguda al sofà, fumant un cigarret i bevent una de les meves cerveses. El seu nom es Lauren, però sempre l’anomenem pel cognom Pucci. És una companya de la universitat que des que visc sola té una còpia de la meva clau, per si mai em passés res. No podia entendre què dimonis feia dins del meu pis i sense avisar... Vaig agafar el llibre que Ell posava com excusa per tornar, l’hi vaig donar i el vaig fer fora del pis. Llavors em vaig asseure al costat de la Pucci amb una altra cervesa i li vaig dir: “bé, que està passant?”. Jo encara penso que menyspreem l’efecte de la lluna plena en les nostres vides. Em va mirar amb els ulls ben oberts i em va recrear la seva arribada al pis. Havia tingut tota una nit de malsons i es va aixecar amb el convenciment que Ell em volia fer mal. Em va intentar trucar diverses vegades i com no em podia localitzar va venir a l’apartament per veure si estava bé. Com no responia, va utilitzar la clau. Va deixar la porta oberta per poder fugir si, com ella s’imaginava, el psicòpata m’havia esbudellat i encara continuava a la casa. Va entrar a la meva habitació armada amb un pot per escalfar la llet que sàviament havia agafat a la cuina i va regirar el meu llit assegurant-se que només hi havia coixins. Llavors es va asseure al sofà amb una cervesa i va esperar la meva tornada.
El dia següent, em vaig despertar atordida, sense garanties de que els fets que la meva memòria recapitulava fossin certs. Em vaig llevar i vaig trobar les cerveses buides, el cendrer ple, i les petjades per tota la casa. No netejaré mai més el pis un dia de lluna plena, no saps mai qui apareixerà.
Jo no sé com són els vostres dies d’esplendor lunar, però estic segura que preferiria que els meus fossin diferents, i ara mateix, em fan pànic els eclipses i fins i tot els canvis horaris ....

Per cert, agrairé la vostra sensibilitat i comprensió no demanant-me si veureu en Jason aquest Nadal. La que probablement si vindrà per cap d’any és la Pucci, armada i perillosa....