La piscina

No tothom al Caire pot dir que té un pis amb piscina, però jo sí puc. Per quarta vegada en 2 setmanes el meu pis s’ha inundat. Tornava de classe amb la idea de dormir una estona i estudiar per l’examen del dia següent quan només obrir la porta de casa vaig notar com una onada humida em banyava els peus. “Fantàstic” vaig pensar “un altre dia perdut”. Cal que entengueu que la temperatura al Caire ha baixat una mica aquests últims dies i que ja no ve de gust nedar d’una habitació a l’altra. Així que vaig començar a trucar a la propietària per veure si solucionava de nou l’etern problema de les canonades. Mentre l’aigua sortia del pis escales avall i començava a sentir els crits dels veïns vaig decidir visitar els culpables de la continua obstaculització del sistema hidràulic. El setè pis és l’últim de l’edifici, així que vaig anar al sisè i al setè per demanar que no fessin servir l’aigua fins que es reparés el problema. Al sisè, després de les salutacions pertinents i la promesa de continuar en l’estudi de l’Alcorà per esdevenir una bona musulmana van accedir sense problemes. El setè pis com sempre va ser una altra història. Quan van obrir la porta vaig veure el cel, i ho dic literalment, viuen al terrat amb llits sota les pol.lucionades estrelles del Caire. De cop, deu persones es van plantar davant meu dient-me que no en sabien res i que volien continuar fent servir l’aigua. Em va arribar al cor la seva amabilitat... El següent pas era parlar amb la bauaba per demanar que tallés l’aigua de l’edifici però, com sempre, la dona havia desaparegut davant l’adversitat de la situació, així que vaig continuar trucant a la propietària per insistir-li que no em calia piscina, que la rentadora ja em distreia prou. Cinc hores més tard va aparèixer la dona. Quan va entrar l’estrès em va poder i vaig esclatar en plors. Pels que no m’heu vist mai plorar (que sou la majoria) us diré que les meves llàgrimes poden fer entendrir l’esperit més despietat, així que la bona dona va començar a plorar també. I allà ens teniu a totes dues afegint aigua a la ja inundada situació. Després del nostre episodi de la “Casa de la pradera” la meva super-propietària va agafar el telèfon per contactar algun tècnic però els cables eren sota l’aigua i el telèfon no funcionava així que va anar a casa de la veïna per fer les oportunes gestions. Una hora més tard la canonada tornava a estar lliure i vaig començar la desitjada dutxa. No portava ni un minut de plaer sota l’aigua (en comptes de dins l’aigua) quan algú va començar a colpejar desesperadament la porta de casa queixant-se d’una fuita a la canonada que banyava tot l’edifici. Així doncs vaig haver de deixar córrer la dutxa i vaig tornar als meus estudis. Evidentment, ara estic buscant un altre pis però encara no he decidit quin serà el meu proper moviment respecte als meus actuals veïns: còctels molotov, mines o granades, totes semblen bones opcions. Si mai sentiu que m’empresonen sapigueu que d’alguna manera he aconseguit calar foc a l’edifici i que no em consumirà l’arrepentiment...