La Lola de Siwa...

Veure el desert en la seva immensitat és com veure el mar per primera vegada, primer fa por, després fascina i després t’adones que és fantàstic poder-ne gaudir de tant en tant però que si no tens escames deu ser perquè no ets el tipus d’animal que Déu va crear per viure-hi... el desert és una mica el mateix, és realment impressionant, però quan ets al bell mig només pots veure sorra al teu voltant i saps que no és l’hàbitat que et convé per la resta de la teva existència.
Siwa! Què us puc dir d'aquest paradisíac lloc... bé, és com...com... bé, com una mena de... com us ho diria, resumint: és un oasi, exactament un oasi enmig del desert prop de la frontera amb Líbia. I la gent, què us puc dir de la gent? doncs per que us feu una idea són si fa no fa els habitants que us podríeu imaginar en un oasi però sense les tendes. La gent de Siwa són descendents d'una tribu amazight (berber) que es devia instal•lar allí fa molts molts anys. El cas de Siwa és com la història dels tres porquets. Van començar vivint en tendes i un bon dia van construir una ciutat ben maca amb casetes fetes de fang i un tipus de sal força gruixuda que ve de l'aigua del subsòl que ha fet un oasi de la zona. El cas és que en aquesta zona no plou mai, però quan plou, ho fa fins a la sacietat. Així que fa uns 25 anys van tenir una d'aquestes tempestetes i les cases es van desfer literalment. Llavors és quan arribem al tercer porquet, és a dir quan decideixen construir (segurament amb ajuda del govern que els suborna perquè no reclamin el seu dret a no ser egipcis) les seves casetes de maó amb totes les infrastructures de qualsevol ciutat egípcia, amb les seves teles, els seus ordinadors i, és clar, el seu cybercafé. La població autòctona parla un dels inacabables dialectes del tamazigh tot i que aprenen la llengua del país a l'escola com la majoria de pobles ocupats. La gent és molt amable i és increïble passejar-se per carrers egipcis sense sentir "welcome to Egypt my friend", però doneu’ls-hi temps, no fa gaire que tenen turisme... Les seves tradicions són una combinació de la cultura beduïna del desert i la musulmana, evidentment qui surt perdent en aquestes combinacions són sempre les dones. La dona Siwina comença a portar al vel quan la prometen amb el pretendent "de turno", que acostuma a ser entre els 2 i 10 anys. A continuació la casen (que ara gràcies a la llei Egípcia no és pot fer fins que té 18 anys) i finalment, un cop casada s'ha de posar el vel ninja reixat i no pot sortir de casa després de la posta de sol. A més, en els matrimonis siwis la dona hi ha de posar la dot, que consisteix en una colla de vestits que sobrepassen l'economia familiar si es té més d'una filla. La dona del president va fer una visita a la zona fa uns anys i quan va descobrir la realitat de la cultura matrimonial siwi, en la seva saviesa infinita va trobar una solució al greuge econòmic: obrir una fàbrica de catifes. Així que ara les dones teixeixen catifes fins que tenen prous diners per pagar els vestits per casar-se. Evidentment vam anar a visitar la fàbrica en qüestió i vam parlar amb les obreres. Per desgràcia el turisme els ha fet adonar que la resta del món no és com Siwa i que les dones casades que visiten la zona amb els seus marits semblen bastant felices sense el seu vel i viatjant pel món. Així que em van estar explicant sobre el seu futur utilitzant termes com la "llibertat" que no tenen i la poc fascinant vida al desert..
A Siwa hi ha algun cotxe però la majoria de la població es mou en carros, ases o bicicletes. Evidentment parlo de la població masculina, ja que les dones no poden (com tampoc poden al Caire) conduir bicicletes, de fet només es desplacen en els seients d'algun carro que normalment condueixen nens.
I llavors apareix la Lola... A l'oasi ja hi viuen alguns estrangers, hi ha un parell de famílies angleses que s'han construït una casa i viuen a la part antiga de la ciutat. Però un bon dia va aparèixer ella... és va comprar la seva caseta i va començar a formar part de la vida siwenca. Els siwis que vaig conèixer em van dir que hi havia una espanyola vivint a l'oasi, segons ells no parla una paraula de berber, àrab o anglès però s'han acostumat a les seves passejades en bicicleta per la ciutat. No crec que se'n queixin, més aviat el que vaig veure en els ulls dels meus interlocutors quan en parlaven era un immens i inacabable desconcert. Per mi va esdevenir un mite així que com no vaig veure cap dona sobre dues rodes pel centre, vaig decidir fer-li una visita a casa per saber què feia exactament vivint en un oasi, però no hi era, probablement havia sortit a pedalejar una mica...