Dies de fúria...

Jo en dic tenir “un dia d’aquells”, que vol dir en altres paraules tenir un dia de “welcome-to-Egypt-my-friend” que a la pràctica vol dir tenir un d’aquells dies en que estrangularies al primer egipci que et dirigeix la paraula. T’has barallat amb 3 o 4 taxistes, el baubab t’ha demanat diners per reparar alguna cosa que segueix sense funcionar, t’han intentat vendre cinquanta excursions, dos camells i sa mare pel carrer etc... Són dies en que de sobte comences a fer un signe culturalment poc integrador amb el dit cor de la mà cada cop que algú et mira o et diu alguna cosa pel carrer. Es a dir, els envies a tots a prendre vent.
Em podria sentir culpable d’aquesta rancúnia, però de fet l’odi en certa manera és part de la cultura i vida egípcia, com ho és el Nil o el “koshary” (plat típic d’arros, pasta, cigrons i llenties). Sembla que la pol·lució, el tràfic impossible, la pobresa, la repressió etc... porten a moments de tensió inevitables. Entre els egipcis, n’hi ha que odien els sudanesos, que odien els nubis (Nubia és una nació històrica que va quedar dividida entre l’Egipte i Sudan), n’hi ha que odien els americans, els qui odien els estrangers en general, i finalment, els qui odien el món sencer sense discriminacions. I si no, que ho diguin al meu últim taxista, en Mohammed (el 25e Mohammed amb qui he coincidit aquest mes) que mentre em portava al centre i tot passant davant d’algun edifici oficial i de la universitat americana em mira i em diu “jo i tu” –llavors fa el gest de tenir una metralleta a les mans- “tattatatatatatata i ens ho carreguem tot” –vaja, a lo Bonnie i Clyde en versió egípcia i cutre- i jo, que de fet hi anava per estudiar a la biblioteca de la universitat li vaig dir vostè “ala tul” (continuï recte) i vaig anar a estudiar a una cafeteria.,,,