Tot va començar una assolellada tarda (com són totes al Caire) quan de sobte el pis va començar a omplir-se d’aigua. Quan ens vam adonar del problema, ja teníem una piscina de més d’un dit d’alçada. Després d’apartar els cables i els endolls que començaven a espurnejar vam començar a investigar la causa de la inundació. No era la nevera, ni la rentadora.... Vam descobrir que la sortida d’aigua s’havia convertit en una font que no deixava d’escopir aigua, sorra i sabó.
Com que nosaltres no teníem engegat res vam deduir que els veïns feien una rentadora i vam pujar a parlar amb ells. Després d’una hora de distès diàleg ens van explicar que cada mes li toca a un veí (de fet ja ens havia passat fa dos mesos, i això vol dir que no ens tocava). Pel que sembla és a causa de les obres que estan fent obres al 8è pis. Provaré d’explicar-vos-ho. Els treballadors de la construcció egipcis normalment pugen el material per construir però mai no baixen les deixalles, per aquest motiu tot el que no fan servir, siguin rocs o ciment, ho llencen per la sortida d’aigua, de forma que quan es crea un tap pot ser a qualsevol alçada i aquell pis rep.
Un cop descobert el problema l’havíem d’arreglar, ja eren les 20h i el propietari del pis no ens responia. Vaig anar a parlar amb la veïna per veure si em podia donar un cop de mà però em va dir que ningú vindria a arreglar-ho a aquella hora i que ho reparés el dia següent “insha’allah. Com no em va semblar una bona solució vam decidir buscar un lampista nosaltres mateixes. Bé, de fet va ser la Yuki, qui tota decidida va dir a la veïna que ja en trobaria algun pel carrer o a alguna cafeteria fumant la seva xixa. I, efectivament, va tornar 20 minuts després amb un manetes que després de mirar-s’ho va dir que ens costaria una fortuna perquè calia canviar tota la tuberia, però que ho podia fer només el matí següent. El vam enviar a casa sense ni donar-li les gràcies i vam seguir discutint amb la veïna. En aquest punt, la veïna ens deia que ho havíem de pagar nosaltres perquè som estrangeres. Va ser una qüestió de segons, però quan vaig veure el fum que sortia de la cara de la meva companya de pis, em vaig acomiadar de la veïna i vaig aconseguir tancar la porta quan la Yuki ja li saltava al coll (la meva Yuki sí que té caràcter, però és que la veïna té 70 anys i no vull més problemes). Així que vaig decidir que si era un problema col·lectiu, valia més que l’arregléssim col·lectivament, així que vaig fer l’única cosa que podia fer, treure l’aigua cap a l’escala, perquè tots els veïns tastessin una mica del problema. I de fet va resultar força efectiu, els crits arribaven des del primer pis fins al nostres cinquè.
Per sort, poc després, el propietari ens va dir que era fora del país però ens va donar el telèfon de la seva mare (que de fet és la vertadera propietària del pis) i quan la vam trucar va venir de seguida, acompanyada d’una neboda que li feia d’intèrpret, es va asseure al sofà. I després d’escoltar el problema, es va aixecar i ens va dir que no patíssim que ho arreglava tot seguit. Ja eren més de les 10 de la nit i no teníem clar com acabaria la història. 15 minuts més tard tornava la nostra heroïna amb un altre lampista al que li donava ordres ininterrompudament. Van pujar al terrat i des d’allí van desembussar la canyeria. Durant aquest temps, el venedor de llanternes que se’ns ha instal·lat al portal (en vistes al Ramadan) va arribar cridant que l’aigua li feia malbé les lamparetes. Ja el teníem a la porta i la Yuki, jo i la neboda de la propietària ens el miràvem sense saber que fer. I de sobte, una veu des del terrat va cridar: “Calla i torna cap a la teva feina, que no és culpa nostra i ho estem intentant solucionar”. L’home va girar-se i capcot va tornar a baixar les escales. Poc després el problema estava arreglat, tot i que vam haver de netejar el pis de nou.
Al dia següent, La meva bauaba m'esperava a la porta per esbroncar-me per la inundació de les escales i em demanava diners per pagar-ne la neteja. Jo que gairebé no havia dormit, no vaig poder controlar-me i els crits se sentien des de tres carrers més avall. Li vaig dir de tot menys maca i li vaig assegurar que no veuria ni un duro més. També li vaig dir desdentegada, i mala pècora (però això ho vaig dir en català). Llavors va callar de sobte i des de llavors no gosa dir-me res.
De moment la reparació aguanta, però sé que tornarà a passar qualsevol dia. Tot i així ara estic més tranquil·la, perquè sé que puc trucar a la meva Superpropiètaia, temuda en 3 estats i per milions d’homes...
Després vaig valorar la possibilitat de que les voreres no agradin perquè estan plenes d’arbres amb les branques molt baixes i cal mesurar un metre vint o caminar ajupit.
La meva conclusió és que cal entendre que l’ús de les voreres al Caire és diferent que el d’altres ciutats, aquí són improvisats centres comercials que cal respectar i per això cal caminar per l’asfalt, esquivant el frenètic trànsit de la ciutat.
Després vaig valorar la possibilitat de que les voreres no agradin perquè estan plenes d’arbres amb les branques molt baixes i cal mesurar un metre vint o caminar ajupit.
La meva conclusió és que cal entendre que l’ús de les voreres al Caire és diferent que el d’altres ciutats, aquí són improvisats centres comercials que cal respectar i per això cal caminar per l’asfalt, esquivant el frenètic trànsit de la ciutat.
