La Mogamma

Durant algun moment de la teva estada al Caire, has de passar per la Mogamma. Tot i que no saps que és, ja d’entrada en arribar, en tens por. Veus com canvien les expressions de les cares quan se’n parla, quan algú et diu amb ulls plorosos que va a la Mogamma i la seva pell s’empal·lideix tot d’una. I arriba el dia en que TU hi has d’anar... sigui per renovar el visat, sigui per gestionar documentació oficial. Aquell dia t’aixeques amb por, busques qualsevol excusa per endarrerir la visita a l’edifici oficial però el moment arriba i et trobes davant la gegantesca Mogamma...
L’edifici té diversos pisos i molts passadissos plens de finestretes. La seva principal característica és que sempre està ple, a qualsevol hora, qualsevol dia... no hi fa res, les cues sempre són llargues i incòmodes. I és en aquestes llargues cues on la gent, estrangers i egipcis, es perden. Hi ha la llegenda urbana dels qui hi van entrar i encara busquen la sortida, segurament els han declarat desapareguts. D’una finestreta t’envien a una altra i d’aquesta altra a una de nova. Hi ha rètols sobre cada finestra, en anglès i en àrab però no acostumen a correspondre amb l’organització que han decidit establir el dia que tu hi vas. Tinc una companya, la Pucci, que es va trobar un dia, a la tercera cua on l’havien enviat, va mirar al seu voltant i va veure que era l’única persona blanca. Ella es molt tranquil·la així que no en va fer cas fins que una hora més tard va arribar a la finestreta per descobrir que era la cua de refugiats sudanesos. I és que tothom té les seves aventures a la Mogamma. És un micro-món que representa la societat egípcia. D’entrada hi ha centenars de persones esperant perdudes entre les cues i els papers. Llavors hi ha algú que passa i ven bolígrafs, o beguda. També hi ha algú que s’ofereix a omplir els papers per una quantitat a negociar o hi ha els que jo anomeno encarregats de serveis logístics, que per un bon preu et fan passar davant de tothom per fer-te fotos o fotocòpies per al visat. Un cop ets a la cua, com a la majoria de cues d’Egipte, has de fer cara d’estranger amb mala llet, perquè si fas cara d’estranger corrent, tothom et passarà al davant i trigaràs el doble. I si tens sort, després de totes aquestes desventures, aconsegueixes que t’atenguin i comencen a revisar els teus papers. Darrera la finestreta hi ha centenars de dones revisant dossiers, i es que són les computadores egípcies, ja que en tot l’edifici no hi ha ni un sol ordinador, ni tan sols un Spectrum, per això les comprovacions són relativament ràpides ja que no cal verificar cap identitat. De fet imagino que deu ser un paradís per a la documentació falsa... Finalment si sobrevius a la gesta, surts de l’edifici i reprens la teva vida, però com saps que hi has de tornar per recollir el visat que has tramitat, et despertes amb malsons durant dies...

Dies de Ramadan...

Durant el dia he de dir que no es nota massa la diferència. Tot i que molta gent em deia que els horaris canviaven i les botigues obrien més tard, la realitat és que segueixo veient tot obert des de que surto al carrer. La ciutat funciona igual, excepte a partir de les 17h quan els carrers es buiden i tothom torna a casa per trencar el dejú.
No vull entrar molt en els detalls, però cal que us expliqui una mica com funcionen al Caire els dies de Ramadan.. Uns dies abans de començar el mes, pots aconseguir a tot arreu un إمساكية que és un calendari que informa de les hores de les pregàries i de les hores del سحور i del فطور (darrer àpat abans del dejú i el primer després respectivament). Així doncs la gent es lleva sobre les 4h pel darrer àpat i la pregària. Us puc assegurar que ho fan perquè tinc una veïna sorda que em desperta cada matinada quan posa la televisió mentre menja. De vegades aconsegueixo tornar-me a adormir, però no sempre perquè quan em desperta a mi desperta també als gats de l’escala, i comencen a miolar. I darrerament no sé que els hi passa, no sé si tenen el zel, estan melancòlics o practiquen per el cant a capel.la, però em donen unes nits....
Em llevo sobre les 7h, i evidentment com ja no em cal, torna a haver silenci a l’escala. Llavors em faig un o dos bols de cafè, depenent de la duresa de la nit i vaig cap a la universitat per a què em torturin. Si en torno tard, cap a les 17h els carrers són mig deserts perquè tothom ja és a casa, el metro porta vagons buits, i la gent no s’estomaca per entrar i sortir, és tant idílic que ara torno sempre a les 17h encara que acabi abans, només per fruir-ho mentre pugui. Llavors la majoria de transports s’aturen i les botigues tanquen. Arriba l’hora del trencar el dejú i les famílies seuen a taula i encenen les televisions de manera que tots es volums es sobreposen creant una banda sonora única de desenes de culebrots de Ramadan que fan a diferents cadenes. Mentre, els carrers són plens del que anomenen مائدة الرحمن és a dir taules subvencionades per els ciutadans o per algunes organitzacions on els indigents, les persones de poc poder adquisitiu o qualsevol que es trobi al carrer sense temps d’arribar a casa puguin menjar quan arriba la posta de sol. Una hora més tard, el Caire recupera la seva imatge i atrafagament habitual. Tothom torna a sortir al carrer i tots els serveis tornen a funcionar fins ben entrada la nit.
Se suposa que és un mes de reflexió i de pregària, on es renuncien als plaers físics per poder focalitzar més en els espirituals. Però us vull explicar molt resumidament com està resultant el Ramadan per mi. En menys de dues setmanes, la meva ex-conversa companya de pis ha marxat a viure a algun lloc del centre, i ara que no hi és em truca per veure si ens veiem. Se m’ha inundat el pis. El meu xicot ha resultat ser un mentider patològic (així doncs el príncep ha esdevingut gripau). M’he escridassat assíduament amb la meva bauaba. Ja no puc jugar a basket perquè els nous horaris de Ramadan es sol.lapen amb els de la meva facultat. Una de les meves professores va canviar-me de classe sense previ avís, només perquè li vaig dir que l’aula semblava una nevera i que potser valia més que anés a ensenyar al Pol Nord, que jo havia vingut al Caire perquè hi feia calor. La directora em va esbroncar perquè durant el torn de preguntes en la conferència sobre el significat del Ramadan vaig preguntar perquè tancaven les botigues d’alcohol. I per rematar-ho, hi ha dues professores que, inexplicablement amb els meus antecedents, em persegueixen per tota la facultat per oferir-me classes particulars de l’Alcorà i que a més demà em volen portar a veure una mesquita durant la pregària. I a aquests fets estressants, cal sumar-hi les classes diàries des de les 8 del matí, els deures i els exàmens interminables de la universitat. Per tots aquests motius, encara no he pogut participar massa de l’esperit d’aquest mes, però com queden dues setmanetes més, espero aprendre a captar-ne més l’essència...

Una nit de lluna plena...

Era una nit de lluna plena... estava a casa, acabant de netejar el pis i esperant el centrifugat de la rentadora que necessita tota la meva atenció per evitar moviments sísmics a l’edifici. De sobte, van trucar a la porta, era Ell. Feia tres setmanes que no el veia i sabia que portava tres dies al Caire però que havia evitat parlar amb mi des que li havia dit que ja no es podia estar a casa meva. El meu cor es va accelerar en veure’l, però sabia el que havia de fer, estava preparada. De sobte quan les nostres mirades es van creuar i la meva força defallia, la Camèlia va començar a centrifugar i vaig recuperar el sentit de la realitat. Vaig córrer a asseure’m sobre la rentadora i vaig tenir uns minuts per posar les meves idees en ordre. M’ha mentit – em deia a mi mateixa – sé que amaga alguna cosa, el meu sisè sentit no només m’adverteix, m’escridassa entre totes les connexions neuronals, les seves històries no quadren, com he pogut ser tan cega?. Quan la Camèlia va deixar de sacsejar-se vaig tornar cap al menjador, Ell estava assegut i fumava. Vam agafar dues cerveses de la nevera i ens vam asseure un al costat de l’altre. Esperava que ell trenqués el gel, de fet esperava que em digués totes les coses que no m’havia dit, però sabia que això no passaria. Així que vaig fer el cor fort i li vaig dir: “Sé que no em dius tota la veritat, sé que amagues alguna cosa”. No podia apartar la meva mirada dels seus ulls, mentre em deia que havia estat sincer, que mai m’havia mentit, però les seves ninetes es perdien entre les seves paraules, seguia mentint. Començava a notar el pessigolleig de la cervesa a les meves neurones i després d’interminables minuts de desconcert, ens vam fer un peto. Llavors em va dir: tinc un fill. No he gosat dir-t’ho durant aquests mesos que portem junts. Inexplicablement la notícia, no només no em va sorprendre, sinó que ni tan sols me la vaig creure. De fet no era aquesta la resposta que esperava, perquè si fos veritat, no tindria nom que trigués 3 mesos a dir-m’ho i només sota intensiva coacció, i si no fos cert, voldria dir que intenta cobrir una mentida amb una altra de més grossa, i si provés de rebatre-la acabaria trobant-me amb històries de tipus que robava bancs per pagar-se els estudis o que va matar son pare perquè era un ogre que es menjava els nens del barri. Així doncs, quan començava a explicar-me la història d’aquest suposat infant, vaig sentir com la força tornava al meu cos, el vaig aturar i li vaig dir: “no t’hi esforcis, si no m’ho creuré, segur que es una historia molt trista, d'on tu ets l'única bona persona o l'única anima torturada, però la meva imaginació té un límit encara que pel que veig la teva no. Estenc la roba i anem a menjar...”.
Mentre sopàvem li vaig demanar que em tornes les claus del pis, petició a la que va accedir no sense reticències. Amb la clau a la butxaca, ja res podia aturar-me. El vaig començar a atacar amb totes les mitges veritats que m’havia explicat, li vaig reclamar els diners que em devia, que segons ell no podia tornar perquè portava treballant nou mesos per una empresa que encara no li havia pagat cap sou. I quan vaig haver satisfet la meva set de venjança, vaig marxar cap a casa. Va decidir venir amb mi amb l’excusa d’agafar un llibre que necessitava del meu pis i ho vaig haver d’acceptar. Quan vam arribar al pis, em va sorprendre veure-hi llum, a més la porta no estava tancada amb clau, com jo l’havia deixada i això em va espantar. Quan vaig obrir la porta em vaig trobar la Pucci dins, asseguda al sofà, fumant un cigarret i bevent una de les meves cerveses. El seu nom es Lauren, però sempre l’anomenem pel cognom Pucci. És una companya de la universitat que des que visc sola té una còpia de la meva clau, per si mai em passés res. No podia entendre què dimonis feia dins del meu pis i sense avisar... Vaig agafar el llibre que Ell posava com excusa per tornar, l’hi vaig donar i el vaig fer fora del pis. Llavors em vaig asseure al costat de la Pucci amb una altra cervesa i li vaig dir: “bé, que està passant?”. Jo encara penso que menyspreem l’efecte de la lluna plena en les nostres vides. Em va mirar amb els ulls ben oberts i em va recrear la seva arribada al pis. Havia tingut tota una nit de malsons i es va aixecar amb el convenciment que Ell em volia fer mal. Em va intentar trucar diverses vegades i com no em podia localitzar va venir a l’apartament per veure si estava bé. Com no responia, va utilitzar la clau. Va deixar la porta oberta per poder fugir si, com ella s’imaginava, el psicòpata m’havia esbudellat i encara continuava a la casa. Va entrar a la meva habitació armada amb un pot per escalfar la llet que sàviament havia agafat a la cuina i va regirar el meu llit assegurant-se que només hi havia coixins. Llavors es va asseure al sofà amb una cervesa i va esperar la meva tornada.
El dia següent, em vaig despertar atordida, sense garanties de que els fets que la meva memòria recapitulava fossin certs. Em vaig llevar i vaig trobar les cerveses buides, el cendrer ple, i les petjades per tota la casa. No netejaré mai més el pis un dia de lluna plena, no saps mai qui apareixerà.
Jo no sé com són els vostres dies d’esplendor lunar, però estic segura que preferiria que els meus fossin diferents, i ara mateix, em fan pànic els eclipses i fins i tot els canvis horaris ....

Per cert, agrairé la vostra sensibilitat i comprensió no demanant-me si veureu en Jason aquest Nadal. La que probablement si vindrà per cap d’any és la Pucci, armada i perillosa....

De nou a Dahab

Fa un mes vaig marxar uns dies a Dahab a respirar una mica d’aire fresc, rectifico, a respirar aire i punt, perquè el que respirem al Caire dubto que es pugui definir com aire.
No hi havia tornat des dels atemptats d’abril. Dahab és una població preciosa al Mar Roig, amb la bellesa aquàtica de Sharm el Sheikh però sense tota la seva artificialitat. La gent és tranquil·la i molt amable i només amb un parell de dies allà tothom et coneix. Gairebé no es noten els resultats de les explosions, tot i que hi ha alguns monuments i fotos que recorden les víctimes.
El viatge a Dahab és una altra història. L’autobús de línia que hi porta pertany a una companyia anomenada “East Delta”. Els autobusos estan molt atrotinats i els banys són molt sovint inutilitzables. Si la televisió funciona es deleitarà als passatgers amb una pel·lícula egípcia dels anys 50 que ja em sé de memòria, perquè es la mateixa en tots els viatges. Així que les nou o deu hores que pot durar el viatge es fan eternes, tot i que si es té sort es fan una o dues parades en una àrea de servei. La resta de parades són controls de seguretat interminables al llarg de tota la península del Sinaí, es verifiquen carnets de identitat i passaports i de vegades es registren les bosses, pel que cal baixar de l’autocar, identificar l’equipatge i obrir-lo.
Però el que us he explicat fins ara és el viatge típic, us vull explicar el meu darrer viatge de tornada des de Dahab. Vam sortir a l’hora prevista (20 minuts tard) camí del Caire i la primera parada era a Sharm-el-Sheikh. A l’estació d’autobusos el conductor va tenir una enganxada verbal amb els policies de la porta que van decidir no deixar-lo entrar, de manera que vam haver d’aparcar fora de l’estació, on es va fer el canvi de passatgers i vam esperar mitja hora per continuar el viatge. Tot plegat ja portàvem gairebé una hora d’endarreriment però això entra dins dels paràmetres del viatge corrent. Evidentment ens van posar la pel·lícula de rigor i l’aire condicionat que podria congelar una fregidora. De sobte l’autocar va parar, i alguns passatgers van començar a baixar. Començava a fer-se fosc i vaig pensar que era una parada a l’àrea de servei. Però un cop vaig baixar les escales de l’autocar la vista em va atordir, a la dreta hi havia desert, a l’esquerra hi havia desert, i enmig hi havia una carretera eterna i buida amb un autocar parat al voral amb el motor fumejant, el nostre... No tenia bona pinta. Mitja hora més tard el conductor ens va dir que no hi havia solució però que ens vindria a buscar un altre autobús de la línia al cap de dues hores insha’allah. Així que vam intentar gaudir del desert pensant que dues hores passarien ràpid... Quatre hores més tard el nostre autocar no havia vingut. La desesperació ens va poder i vam sortir enmig de la carretera per aturar una altra tartana de la mateixa companyia, que no tenia cap seient lliure, però que es va veure obligat a recollir-nos, així que vam haver d’estar drets les 4 hores que restaven de viatge...