La meva nova companya de pis

La llibertat em va durar només unes hores.... El mateix dia que marxava en Laurent va aparèixer la Yuki amb la seva maleteta, la primera de les que aniria arrossegant dies després, dic arrossegant perquè les seves maletes fan el doble de la seva alçada i no perquè siguin molt grosses, sinó perquè la Yuki, no m'arriba a les espatlles.

El primer canvi va ser l’habitació:

Laurent:

Yuki:

I sí, és la mateixa habitació...

Però deixeu-me que us expliqui qui és la Yuki. Quan la vaig conèixer era una musulmana convençuda, que portava mocador, vestia roba llarga i recitava el Coran a ple pulmó. Quan va aparèixer al meu pis, portava roba curta i ajustada i el mocador a la butxaca. Va començar a fumar, cosa poc problemàtica, i després ho va deixar. En acabat va començar a beure... Beure sí es més problemàtic, sobretot per els asiàtics amb poca tolerància etílica, i aviat em vaig començar a cansar d’haver-la de portar a casa després de dues cervesetes. Aviat ho va deixar, segurament perquè les ressaques eren massa dures. Més d’un matí la trobava rondant per la casa en roba interior i totalment desorientada, em mirava amb aquells ullets (imagineu-vos una japonesa amb els ulls mig oberts, no saps mai si et mira) i em deia: “Gemma, i ara que faig?”. No sé” li deia jo, “vesteix-te i ves a classe no?”.

I és que té pujades i baixades molt radicals, pot estar seduint als meus amics amb el seu fantàstic sentit de l’humor, i 10 minuts més tard tancar-se a l’habitació desorientada i infeliç. Quan es tanca a l’habitació parlo amb ella a través de l’ordinador i de vegades descobreixo que li preocupa. Darrerament està encaparrada pel seu xicot gambià, que es veu que no li fa massa cas, però ja ho superarà.

Al principi la vaig haver de guiar una mica, en els seus primers passos d’ex-musulmana. Li vaig dir que no portés egipcis a casa i que no els donés massa confiança però no em va fer cas. Així que durant els primers dies arribava a casa i sempre hi havia un Mohammed o un Mustafa a la seva habitació. Un matí me la trobo dreta enmig del passadís am

b un got de suc de taronja a la mà i em diu: “un amic es va intentar propassar amb mi ahir a la nit i a més tinc l’estómac malament”. Jo me la vaig mirar bé i li vaig dir: “ja et vaig dir que passa quan, com a dona, obres la porta de casa a un egipci, d’entrada no et beguis el suc perquè no et farà bé a l’estómac, i si vols sortir al carrer busca un mocador pel coll perquè al Caire no està ben vist ensenyar els “txupetons” de l’última nit”. Ara ja no porta egipcis a casa.

Pel que fa al pis, s’hi adapta com pot, però li ha costat molt més que al Laurent, el problema és que te poca paciència, i si hem de ser francs, poc enteniment. Quan alguna cosa no funciona a la primera (com passa amb la majoria de coses a aquest pis) fa servir la força bruta, i sí, és cert que és petitoneta la meva Yuki, però com les gasta.... tot el que toca ho trenca, com el mànec per obrir la nevera, el pany de la porta de casa, la pota d’un dels armaris..... L’altre dia va començar a picar a la meva porta amb desesperació perquè la rentadora no anava, i resulta que ella mateixa l’havia desendollat per endollar-hi una altra cosa, o el dia que em deia que la porta no s’obria, i era perquè hi havia posat el forrellat. Cosetes així.... Pel que fa a la rentadora, he descobert que és un perill per ella, perquè si s’asseu sobre quan centrifuga, la rentadora i la Yuki van a parar als fogons així que vaig oferir-me a ajudar-la quan en posés una, això va ser abans de descobrir que posava 3 o 4 rentadores per setmana, llavors em vaig plantar.

Sembla que ara està acabant la seva tesis així que tot el dia és a la biblioteca pencant però darrerament he vist que corre un llibre sobre budisme a casa, quina por....

El meu edifici

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Així doncs, per a que us aneu fent una idea del que us vull explicar us deixo amb aquestes fotos:

On Moisès va perdre l'espardenya...

El darrer cap de setmana vaig fer una petita escapada al Sinaí.
Per expiar l’intent d’assassinat de la bardissa ardent que us vaig explicar durant la meva última estada a la zona, vaig decidir pujar a la “gabal Moussa” (muntanya de Moisès).
Veure la so rtida del sol a 2200 metres en mig d ’una zona desèrtica, és un dels petits plaers de l’existència aquí.

Llavors, des del monestir de Santa Caterina, un cop expiats tots els pecats, vaig dirigir-me a Sharm-el-Sheikh per fer-ne de nous. El pecat és un concepte curiós. Jo vull parlar en concret del pecat de pensament. Imagineu una dolça, bruna i casta jove catalana que ha passat els darrers mesos veient només gent tapada de caps a peus. Llavors, per diverses circumstàncies, alienes al tema que ens ocupa, es troba en una platja envoltada de cossos en banyador, i conseqüentment veu braços, cames, esquenes, músculs... Tot això per arribar a la conclusió següent: és evitable gaudir lascivament de les vistes de Sharm-el-Sheikh quan vius a Egipte?

La resposta és "No", suposo que per això tenim aquí mateix la muntanya de Moisès per anar a expiar aquests i altres pecats fruit inevitable de la vida al Caire.

Un darrer pas de camell...

No puc dir que m’agafés per sorpresa, ja feia dies que s’acostava temeràriament a la porta, es veia que estava apunt, que mancava poquet i llavors... fa una setmana va fer el darrer pas i va marxar.

Sí, el camell que havia compartit amb mi les desventures diàries d’aquests darrers mesos ha marxat, i amb ell el Laurent, el meu company de pis. Vull fer un petit homenatge a tots dos que a hores d’ara són a Europa inflant-se a menjar pernil i beure vi. Tots quatre, ell, jo i els nostres corresponents camells, hem passat molt bones estones plegats i hem après coses molt importants com la combinació perfecta de gel i ouzo, el punt just on salten menys els canals de la tele, o les mil i una maneres d’escapar de la nostra bauaba. També vam trobar noves identitats, vaig descobrir que m’anomenava Karate Kid perquè sovint porto un mocador plegat com una cinta al cap, i jo l’anomenava HuckFinn perquè sempre va descalç.
Així recordaré els bons moments.

Una de les últimes coses que vam fer junts va ser veure la pel·lícula “Imarat yacqoubian”. Ens va agradar força però el que més vaig gaudir va ser a la sortida del cinema. No sé si ho heu provat mai però veure una pel·lícula que dura gairebé tres hores en una llengua que no entens gaire bé i en un cinema que et destrossa l’esquena de per vida, confereix a la nicotina un extraordinari gust quan per fi surts del cinema, fumes desesperadament el primer cigarret i dius “una pel·li interessant eh?”. Així que em sembla que hi tornaré abans no la treguin de la cartellera.

Per desgràcia, la casa per a mi sola va durar exactament 14 hores, ja que la nit mateixa del dia de la partença del Laurent va aparéixer la Yuki amb la seva maleta a la porta de casa. La Yuki és una estudiant japonesa ex-conversa a/de l’Islam. Però això és una llarga i complicada història que ja us explicaré en un altre capítol.

Per ara, gràcies Laurent per els bons moments i que sàpigues que trobo a faltar el teu camell..

El "ratoncito Pérez" i l'home del sac

Fa dies que no us parlo de la meva Umma Abdallah. Darrerament està en un posat molt seriós i meditatiu. L’altre dia em va explicar que li havien tret un altre queixal i que li feia mal. De fet m’ho va xiular perquè ara ja només li queda una dent i mitja, i surt molt aire quan parla. M’ho podia haver pensat perquè portava un mocador que li agafava la barbeta lligat amb un nus per sobre del vel (com el que es posaven abans als nens amb galteres). Aprofitant l’avinentesa també em va demanar una caixa de llet que no li vaig arribar a portar. N’hi hauria de comprar, s’està aprimant molt. Només ens falta una bauaba que a més de desdentegada estigui anèmica....

Avui, he aconseguit fer-li una foto, sé que la seva imatge creava molta expectació. Només ha acceptat si hi sortia també jo i no he aconseguit fer-la somriure, però això és tot el que tinc:

Les piràmides

Si pregunteu a un egipci qualsevol sobre les piràmides us dirà: són molt grans i molt velles! I això és exactament el que són, enormes i antiquíssimes. També són alienes a la cultura de l’egipci d’avui dia. A Egipte ningú es preocupa sobre la seva herència faraònica, les conserven perquè hi porten molt de temps i formen part del paisatge i perquè a més porten molts turistes que paguen preus de “khauaguin” és a dir de “guiris”.
Les Piràmides de Giza són impressionants. Però no us vull parlar de les piràmides en sí (de les que podeu trobar informació en qualsevol pàgina turística) sinó d'un dels elements que envolta la seva visita.
L’esplanada de les piràmides està poblada per un tribu molt curiosa. Són homes egipcis que s’aixequen al matí amb un sol propòsit al cap: fer pujar turistes al seu camell, vulguin o no. Persegueixen, acorralen, criden, preguen, ploren... proven totes les tècniques per arribar al seu objectiu.
Llavors, a certa hora del matí arriben els autocars d’alemanys i japonesos (els més matiners) i després la resta d’europeus, americans etc... i l’esplanada es va omplint de cares admirades i cossos suats que subjecten ampolles d’aigua en poc temps calenta. El formigueig s’estén. Llavors és el moment perquè la nostra tribu comenci els atacs entre els turistes dispersos. Els diàlegs són llargs però plens de frases curtes que sempre comencen amb un: Kamel, madam/sir? I no acaben mai.
Quan acaba la jornada l’home del camell compta les víctimes que ha aconseguit, orgullós davant els seus. Per altra banda, quan acaba la jornada el turista expert sap la xifra exacte d’oferiments de camells que ha rebut i també en presumeix, en el seu cas amb l’esperança d’haver establert un record...

Reprenent els estudis...

Ja tornem a estar immersos en exàmens i deures que no acaben. Tot continua més o menys igual. Hem canviat la profe sergent per la psicòpata i les hores d’esbarjo per tutories varies i cursos de mecanografia, així que tenim poc temps lliure. No sé si us havia parlat de la meva profe sergent. És una bona senyora que cada cop que et veia en qualsevol racó de la universitat t’encarregava feina. Que si compara dos escriptors egipcis, fes una recerca sobre un tema de gramàtica o parla sobre el sistema econòmic d’Algèria. Tot per tenir-nos distrets. Com si nos tinguéssim prou feina amb el que ja ens manava a classe i amb les altres assignatures. Es cas és que la necessitat fa aguditzar els sentits i vam esdevenir especialistes en distingir el seu higab (coneixíem els colors de tot el seus vels) amb prou distància per amagar-nos a temps. Érem com petites guerrilles àgils en camuflar-nos entre els arbres del pati de la universitat. Per això l’anomenàvem sergent, va fer un exercit de nosaltres, només amb una mirada entre nosaltres començava un espectacular desplegament tàctic. La psicòpata és tota una altra cosa, deures no en posa gaires però la tortura és escoltar-la, parla i parla i parla i de totes les seves afirmacions no n’hi ha cap políticament correcte. Fins al punt que una de les poques afro-americanes del programa ha canviat de classe per les seves referències racistes. D’altra banda treballem amb el seu llibre “costums i tradicions del país”, el que no explica la introducció del llibre és que són les costums i tradicions egípcies vistes des del punt de vista de classe mitja-alta musulmana que respecta les tradicions d’una banda per por al rebuig social i les fomenta de l’altra per aconseguir perpetuar la divisió social que l’afavoreix. Ha passat dos dies provant de fer-nos entendre la superstició tan arrelada a Egipte del “mal d’ull”. Al final, per sort, ho ha deixat córrer, després de dues classes en el tema ja no ens feia cap gràcia tota la colla de rituals necessaris per evitar el mal d’ulls dels veïns. La resta dels professors són força bons, sobretot la que ens fa memoritzar l’Alcorà. L’altre dia quan ens parlava de l’infern al que tots nosaltres (no musulmans) estem condemnats ens va dir que els primers en cremar serien els jueus. Automàticament dues mirades es van creuar, així que ara ja tinc localitzades les inversions anuals de la intel·ligència israelí d’enguany.
També tenim conferències interessants. Sense anar més lluny, diumenge de la setmana passada, en van fer una sobre els drets de la dona a Egipte, però lògicament no va durar gaire. Em vaig deprimir quan la conferenciant perquè responent a una pregunta meva va afirmar que només el 30% de la població d’Egipte és pobre, que el 70% restant són classe mitja, mitja-alta. Ho deia tan convençuda que jo no sabia si riure o plorar. La classe alta egípcia no vol veure la realitat del país perquè serien responsables de no fer res per canviar-la així que n’escapen i es refugien en un món del tot fictici, en el seu Wonderland: “Mubarak en el país de les classes mitges egípcies”