La Lola de Siwa...

Veure el desert en la seva immensitat és com veure el mar per primera vegada, primer fa por, després fascina i després t’adones que és fantàstic poder-ne gaudir de tant en tant però que si no tens escames deu ser perquè no ets el tipus d’animal que Déu va crear per viure-hi... el desert és una mica el mateix, és realment impressionant, però quan ets al bell mig només pots veure sorra al teu voltant i saps que no és l’hàbitat que et convé per la resta de la teva existència.
Siwa! Què us puc dir d'aquest paradisíac lloc... bé, és com...com... bé, com una mena de... com us ho diria, resumint: és un oasi, exactament un oasi enmig del desert prop de la frontera amb Líbia. I la gent, què us puc dir de la gent? doncs per que us feu una idea són si fa no fa els habitants que us podríeu imaginar en un oasi però sense les tendes. La gent de Siwa són descendents d'una tribu amazight (berber) que es devia instal•lar allí fa molts molts anys. El cas de Siwa és com la història dels tres porquets. Van començar vivint en tendes i un bon dia van construir una ciutat ben maca amb casetes fetes de fang i un tipus de sal força gruixuda que ve de l'aigua del subsòl que ha fet un oasi de la zona. El cas és que en aquesta zona no plou mai, però quan plou, ho fa fins a la sacietat. Així que fa uns 25 anys van tenir una d'aquestes tempestetes i les cases es van desfer literalment. Llavors és quan arribem al tercer porquet, és a dir quan decideixen construir (segurament amb ajuda del govern que els suborna perquè no reclamin el seu dret a no ser egipcis) les seves casetes de maó amb totes les infrastructures de qualsevol ciutat egípcia, amb les seves teles, els seus ordinadors i, és clar, el seu cybercafé. La població autòctona parla un dels inacabables dialectes del tamazigh tot i que aprenen la llengua del país a l'escola com la majoria de pobles ocupats. La gent és molt amable i és increïble passejar-se per carrers egipcis sense sentir "welcome to Egypt my friend", però doneu’ls-hi temps, no fa gaire que tenen turisme... Les seves tradicions són una combinació de la cultura beduïna del desert i la musulmana, evidentment qui surt perdent en aquestes combinacions són sempre les dones. La dona Siwina comença a portar al vel quan la prometen amb el pretendent "de turno", que acostuma a ser entre els 2 i 10 anys. A continuació la casen (que ara gràcies a la llei Egípcia no és pot fer fins que té 18 anys) i finalment, un cop casada s'ha de posar el vel ninja reixat i no pot sortir de casa després de la posta de sol. A més, en els matrimonis siwis la dona hi ha de posar la dot, que consisteix en una colla de vestits que sobrepassen l'economia familiar si es té més d'una filla. La dona del president va fer una visita a la zona fa uns anys i quan va descobrir la realitat de la cultura matrimonial siwi, en la seva saviesa infinita va trobar una solució al greuge econòmic: obrir una fàbrica de catifes. Així que ara les dones teixeixen catifes fins que tenen prous diners per pagar els vestits per casar-se. Evidentment vam anar a visitar la fàbrica en qüestió i vam parlar amb les obreres. Per desgràcia el turisme els ha fet adonar que la resta del món no és com Siwa i que les dones casades que visiten la zona amb els seus marits semblen bastant felices sense el seu vel i viatjant pel món. Així que em van estar explicant sobre el seu futur utilitzant termes com la "llibertat" que no tenen i la poc fascinant vida al desert..
A Siwa hi ha algun cotxe però la majoria de la població es mou en carros, ases o bicicletes. Evidentment parlo de la població masculina, ja que les dones no poden (com tampoc poden al Caire) conduir bicicletes, de fet només es desplacen en els seients d'algun carro que normalment condueixen nens.
I llavors apareix la Lola... A l'oasi ja hi viuen alguns estrangers, hi ha un parell de famílies angleses que s'han construït una casa i viuen a la part antiga de la ciutat. Però un bon dia va aparèixer ella... és va comprar la seva caseta i va començar a formar part de la vida siwenca. Els siwis que vaig conèixer em van dir que hi havia una espanyola vivint a l'oasi, segons ells no parla una paraula de berber, àrab o anglès però s'han acostumat a les seves passejades en bicicleta per la ciutat. No crec que se'n queixin, més aviat el que vaig veure en els ulls dels meus interlocutors quan en parlaven era un immens i inacabable desconcert. Per mi va esdevenir un mite així que com no vaig veure cap dona sobre dues rodes pel centre, vaig decidir fer-li una visita a casa per saber què feia exactament vivint en un oasi, però no hi era, probablement havia sortit a pedalejar una mica...

La vida continua...

Sí, la vida continua. Dahab queda lluny ara i la vida al Caire segueix com sempre, dia rera dia. Les mateixes cares, les mateixes guerres diàries per entrar i sortir del metro, el mateix risc per travessar el carrer... Tot i així sempre hi ha petites coses que ens recorden que quelcom ha passat. Ara registren les bosses al metro i alguns turistes han adelantat la tornada a casa per por de nous atemptats al Caire. Nosaltres continuem com sempre.. Bé, amb petits canvis, la xicota del Laurent va venir uns dies a casa i la nostra bauaba en va treure profit. Ens va dir que no estava bé viure en pecat però que a ella no li feia res, després ens va dir que bé que li sentaria un entrepà i una caixa de llet. I sí, després de dues setmanes de xantatge, la Lis ha marxat i tot torna a la normalitat, és a dir al típic té amb llet i quatre cullerades de sucre de tant en tant. Durant aquests dies també hem descobert que la tele no accepta el color blanc i cada cop que les imatges són blanques, sobretot anuncis de xampú, sabó (especialment Dove) i la carta d'ajust del canal d'Aljazeera, salta la imatge. Cada cop que salta ens hem d'aixecar a ajustar-ho així que mirem d'evitar els anuncis tant com podem.

La Camèlia està bé, normalment el Laurent i jo ens tornem per seure sobre la rentadora quan centrifuga i així no és mou. Després tremolosos ens fem un bon cafè i ens tornem per ajustar el canal de la tele que salta cada 10-15 minuts. Com veieu és una relació molt equitativa en les feines domèstiques. Darrerament he inventat un nou sistema per mesurar les coses que funcionen i no funcionen a casa. Vaig comprar dos "happy camels" i vaig fer un circuit que volta la casa i acaba a la porta. Cada cop que algú fa quelcom mal fet o es descuida de fer alguna cosa (com treure les escombraries o rentar els plats) el camell avança una posició cap a la porta. Si el camell arriba a la porta es fa fora al llogater. De moment ja estan encarats...
Una altra activitat regular és descongelar la nevera, com tot en aquesta casa la nevera té el seu propi sistema, cada dues setmanes aproximadament se'ns plena de gel i no podem tancar la porta. Llavors la descongelem i fem una petita guerra de gel fins que acabem ben molls. Aquesta setmana l'ha descongelat el Laurent i per això el seu camell ha fet un pas enrera, és just, no?

I, és clar, la semifinal del Barça:

Amb la mala sort que tinc evidentment van tallar la retransmissió quan el Ronaldinho es treia la samarreta...

Tornant de Dahab

Hem tingut uns dies de vacances i hem aprofitat per visitar l'Oasi de Siwa i Dahab. Volia explicar totes les peripècies viscudes aquests dies (que no són poques) però avui no m'hi veig en cor. Espero poder-ho fer d'aquí uns dies, ara les imatges de Dahab que veig a la televisió m'esgarrifen. Sobretot us volia explicar com és Dahab, com és d'amable la gent en aquest poble coster. Com en tres dies érem conegudes de tothom com les noies del Barça perquè ens vam comprar una samarreta blaugrana per la semifinal. Com parlant una mica d'àrab tothom ens donava conversa i els preus passaven directament a la meitat. Anàvem pel passeig amunt i avall i tothom ens coneixia, va ser una experiència molt divertida. M'agradaria ensenyar-vos les fotos del lloc on vam estar i de la gent que vam conéixer, però no seria just. Alguna d'aquesta gent estarà ferida o morta, i de l'hotel on érem no en queda massa. Per sort vam tornar un dia abans del previst i vam anar a Sharm-el-Sheikh per agafar un altre autobus cap al Caire. Suposo que això ens va salvar. Dahab és molt petit, només té un passeig marítim amb botigues, hotels i restaurants, les tres bombes van afectar la part més cèntrica del passeig. Nosaltres no podrem oblidar que tot just hi erem un dia abans, però per ells és encara pitjor, a part de les ferides físiques, perden la feina ja que ells viuen del turisme, un turisme que no tornarà durant molts mesos.

I va arribar la rentadora...

Sí, finalment ha arribat la rentadora! la nostra Camèlia és la rentadora més maca del món! sé que pot semblar el típic comentari d'uns pares encegats per l'amor a un fill talment esperat però és que és realment bonica. No me n'he pogut estar de fer-li fotos. Fins i tot tinc un vídeo on es pot escoltar la melodia de les rentades, són uns tons embriagadors... Evidentment res és perfecte i hem tingut les nostres dificultats per adaptar-nos a la nova vida post-propietaris-de-rentadora. No va ser fàcil tornar-se a adaptar a la roba realment neta, l'olor del suavitzant etc... Coneixem els programes de la rentadora de memòria, sobretot ho hem hagut de fer perquè quan centrifuga es desplaça una mitja de 1 metre i mig que és la llargada de la nostra cuina, i sempre l'hem de moure entre centrifugats per impedir que faci apagar amb una de les seves batzegades els fogons quan estem cuinant. Però això només són petites incomoditats que agraïm només pel fet de poder rentar la roba. Bé, de fet que agraíem quan podíem fer servir la rentadora, és a dir abans que ens tallessin l'aigua. No hem aconseguit que l’Umma Abdallah (la nostra portera) ens expliqui què està passant exactament però el fet és que ens tallen l'aigua unes 22h hores al dia. Per sort quan coincideix que les dues hores d'aigua estem a casa, ens dutxem i omplim algunes ampolles, però no ens dóna mai temps de completar un programa de rentat de la Camèlia. Per cert, hem estat una mica preocupats per Umma Abdallah, la setmana passada va estar uns dies tota ensopida, gairebé no ens deia res i es passava el dia resant. De fet un dia el Laurent va tornar traumatitzat perquè li va preguntar com es trobava i la nostra bauaba es va aixecar la "jalabiia" i per un moment el meu company de pis es va pensar que li veuria la panxa! Per sort portava una altra peça de roba a sobre i només li indicava on tenia mal. De tota manera, ja es deu trobar millor perquè avui ens ha tornat a demanar un te amb llet amb 4 cullerades de sucre.

Tornant als talls d'aigua, ens ha resultat difícil fins que hem descobert el patró que segueix i ens hi hem adaptat. Resulta que normalment tenim aigua a determinats moments abans de les pregàries, probablement perquè puguin dur a terme les ablucions. Així que em dutxo, em rento les dents i rento els plats just abans de cada pregària (excepte la de les 4 del matí, durant la qual prefereixo dormir). Jo crec que ens intenten convertir i això és el primer pas, de moment ja hem adaptat el nostre cos a les hores de la pregària, la resta deu ser una qüestió de temps...