La pols i la sorra, amigues inseparables...

Dos, com a molt tres dies de pluja al Caire cada any... Això és el que ells creuen! Falta que arribi jo perquè canviï la meteorologia, espero que no me'n culpin... És el meu quart dia de pluja en terres cairotes i només porto aquí dos mesos (que es vagin preparant...) Caminar sota la pluja és un plaer que pocs cairotes aprecien, de fet els carrers són més buits i alguns negocis no obren a causa d'un fenomen tan inusual. Els carrers, amb pocs sistemes de drenatge s’inunden automàticament i els tolls d'aigua duren gairebé una setmana recordant als fills del desert el miracle de la pluja.
L'aigua és l'únic motiu que pot fer alentir la conducció a la ciutat. Els taxistes fins i tot respecten els carrils i els senyals de tràfic!!
Però l’aigua també s’emporta per uns instants la sorra i la pols de la ciutat, robant-li part de la seva identitat. Heu d’entendre que la sorra i la pols (a part d’una pol·lució increïble) són les úniques companyes inseparables de tot Cairota i són les úniques que no fan diferències en quant a origen, classe social, o gènere. Es podria dir que és l’única prova d’igualtat al Caire. Són part de la seva identitat com ho és la neu per un esquimal o perdre contra el Barça per els de la samarreta blanca. Com la neu, la pols cobreix cada dia la ciutat en una capa de gruix considerable fins al punt que tot sembla del mateix color. Després d’extenses recerques he descobert que la roba canvia de color amb una exposició mínima de 5 minuts al carrer i també he descobert que puc anar i tornar del supermercat en 4 minuts i mig.
Poc a poc t’hi acostumes, tot i que evidentment no és apte per al·lèrgics ni asmàtics. Però quan ja creus que ho tens superat arriba el hamasin, per als no iniciats us explicaré que els hamasins són una mena de tempestes de sorra que es poden produir durant un període de 50 dies a l’any (hamasin de fet vol dir 50). Llavors el temps d’exposició es redueix considerable fins al punt de que ja tens pols a la llengua abans de passar el llindar de la porta de casa. Totes les aventures diàries tenen un nou al·licient els dies de hamasin, a part del propi vent que impedeix caminar en línia recta, l’altre sorprenent habilitat que cal desenvolupar és travessar el carrer. Com pots esquivar cotxes que no et veuen quan ni tan sols pots obrir els ulls? És un gran interrogant que encara estic estudiant i que espero poder-vos explicar aviat.
Però el Hamasin només apareix en poques ocasions, la resta del temps només hi ha la capa de pols habitual, jo crec que és la capa que amaga la realitat dels ulls dels egipcis per fer la seva ciutat habitable, sota la pols no es veu la pobresa, la repressió, la desesperació, la injustícia... Per desgràcia també amaga un ric patrimoni cultural i històric. Tot queda cobert i es redueix a una uniforme capa d'indiferència.
Així doncs, viure al Caire és condemnar-se a una eterna vida de ceguesa, potser per això els eixos de la vida egípcia són bàsicament auditius i els constitueixen les cançons d'Amr Diab i la crida a la pregària.
Ja ha parat de ploure, poc a poc la pols i la sorra tornaran a cobrir de nou la ciutat amb la seva capa d’indiferència i d’abandonament. Però, avui, per unes hores l’aire era més net, gairebé respirable...

Viure al Caire...

La realitat d’Egipte és que estem en mans de Déu, un déu que al que cal agrair-li tot, un déu que no ens fa a tots iguals. És un déu que sovint sembla fet a mida entre l’Islam i el consumisme. La gran majoria de gent viu al llindar de la pobresa amb un mòbil a la butxaca i l’antena parabòlica sobre una casa encara en construcció, i conviu amb una minoria vistosa que es passeja amb Jaguars i Mercedes enmig de les tartanes que col•lapsen el tràfic del Caire. Travessar el carrer al Caire és tota una aventura, no només has de confiar en que un dels múltiples taxis d’abans d’alguna de les dues guerres mundials et vegi “insha’allah”, també has de confiar en la voluntat de Déu de que els seus frens funcionin, ja que cap cotxe ha passat mai una revisió per aquí. No he estat mai a Cuba, però crec que les relíquies que hi ha al Caire no es poden trobar ni tan sols en la alegre societat cubana. Les voreres, quan n’hi ha, serveixen de parador de la botiga i sense adonar-te t’acostumes a caminar pel bell mig de la calçada. Esquivar cotxes és l’esport nacional. Evidentment, els cotxes no estan assegurats així que quan hi ha un accident (ja n’he vist un parell) sempre es repeteix el mateix procediment: els conductors agafen aire, surten dels cotxes i sense creuar una paraula comencen a estomacar-se.
Els pilars de la societat egípcia són la religió, la família i la tradició. La igualtat independent de origen, sexe i religió, els drets humans, la llibertat de culte i la llibertat d’expressió són conceptes occidentals que nosaltres donem per universals i no ho són.
L’altre dia vaig anar a una xerrada sobre la “crisi danesa”, que és com ells l’anomenen, em pensava que era una xerrada per calmar els ànims encesos dels joves estudiants. Vaig aguantar només mitja hora de xerrada, primer van explicar com tot era un complot jueu per trencar les poques bones relacions entre països europeus i els països àrabs. Després, vaig haver d’escoltar com el laïcisme és el culpable de tots els mals del món. Sí, el mateix laïcisme d’aquestes societats que han permès la llibertat de culte i respectat la multiculturalitat, aquest es veu que és el vertader perill. Arribats a aquest punt vaig recollir les coses i vaig anar a casa, si fos més religiosa suposo que hauria parat en alguna església còptica pel camí per resar per la redempció d’aquests laics endimoniats, però suposo que és massa tard per redimir-me.
Aquestes són les múltiples cares d’Egipte, m'agradaria poder seguir explicant també això en clau d'humor, però no crec que sigui possible. Aquests són els fets, i no tenen res de pintoresc: Egipte és el país que practica més ablacions del món. Les Nacions Unides diuen que un 97 % de les noies egípcies el pateixen, altres organitzacions diuen que segurament menys, potser un 80%, tant és, encara que fos un 1%, seguiria sent massa.

Tot esperant la rentadora...

I vaig demanar al propietari del pis una rentadora... Això va ser fa dos mesos. La rentadora m’augmenta el lloguer en 100 lliures al mes, és a dir, uns 15 euros. “Però valdrà la pena deixar de rentar la roba a mà i no tornar a regatejar amb el “Makua gui” de la cantonada que sempre em torna la roba més bruta del que estava...” El propietari em va dir que no hi havia problema, que aviat la tindria “insha’allah” (si Déu vol). I vaig comprar el sabó... fins i tot vaig comprar el suavitzant (el Laurent em va confessar que es pensava que era xampú fins que es va adonar que sempre estava igual de ple). Fins i tot em sé les instruccions de tots dos productes de memòria (volia estar ben preparada per si arribava el gran dia). El Laurent també ha provat de llegir-les però no es sent gens identificat amb el text perquè en àrab l’imperatiu té marca de gènere i les instruccions estan dirigides exclusivament a consumidores femenines.
Llavors un dijous a la nit, mentre em recreava amb els meus companys de desventures amb el gust de la cervesa nacional, rebo un missatge del propietari dient: “demà vindrà la meva mare i t’informarà de quan ve el paleta que ha d’apujar l’aigüera i canviar els conductes de l’aigua”. Evidentment vaig pensar que havia subestimat l’efecte de la cervesa i vaig tornar a casa a dormir sense pensar-hi més. Però efectivament aquesta bona dona va aparèixer a la meva porta acompanyada d’un paleta i, unes hores més tard, l’aigüera ens arribava gairebé al coll, vaja, que ara cal una escala per rentar els plats... Però tot sigui per fer espai a la rentadora!
I uns dies més tard ens van trucar dient que venien amb la rentadora. Una setmana després van venir i la van instal·lar. La vam provar i ... evidentment no funciona. Però no passa res, la vindran a canviar, “bukra, insha’allah”. Tot i així no ens desanimem, ara fins i tot hem comprat l’estenedor... fa un goig enmig del menjador! al costat de la nevera i davant de la tele (tant és, de fet només veiem –millor dit entreveiem- dos canals i salten cada cinc minuts d’emissió). Sí, vam demanar una parabòlica però no arribarà fins demà “insha’allah” de fa un mes i mig. Com la parabòlica és una lluita perduda, ens passem hores mirant la rentadora. Al principi ens turnàvem, però ara la contemplem plegats. És preciosa! Devia ser blanca originàriament, ara té un color torrat però la fa més atraient, tota moreneta... Llàstima que no funcioni, no l’hem pogut fer servir ni un cop. La il·lusió de contemplar-la després de dos mesos d’espera de moment ens compensa. He mirat de convèncer al Laurent de que és un plaer privat, però no se n’en pot estar d’explicar-ho tot a tothom i ja ho ha explicat a un dels botiguers. Li he dit un munt de vegades que la rentadora és un status del que no hem de presumir al nostre barri, però no hi ha res a fer. Ara ja ho deu saber tothom... De fet abans d’ahir van venir uns veïns dient que feia olor de cremat i que volien mirar per la nostra finestra d’on venia. Jo estic convençuda que venien a veure la nostra Camèlia (evidentment hem posat nom a la rentadora). A més, estic convençuda que el dia que en tinguem una que funcioni, faran cua a la nostra porta per veure-la girar, però no els deixaré entrar, perquè si ara gaudeixo contemplant-la, quan en tinguem una que funcioni no hi haurà qui me’n separi, però això serà quan ens la portin, és a dir “bukra, insha’allah”.

Sinaí i Sharm-el-Sheik

Beure cerveses a la platja en bikini és l'altre cara d'un Egipte sempre contradictori. Sharm el Sheik és l’antítesi del Caire. És com un decorat que representa una imitació barata de "Las Vegas". És la ciutat més artificial i lletja del món, però senta tant bé passar-hi uns dies... És una ciutat on la gent es passeja amb la mínima expressió de roba, on es pot emborratxar enmig del carrer o anar a jugar al casino. Tot això en el context d'un país on està prohibit -per religió i per llei (que sovint és el mateix)- jugar, beure i ensenyar cap part del cos més enllà de la cara.
No m'entengueu malament, va ser fantàstic retrobar el propi cos, veient la pròpia pell a la llum del dia...
Però més val que comenci pel nostre pas pel Sinaí (i gairebé l'últim per qualsevol estranger...) Vam anar a visitar el monestir de Santa Caterina també conegut com el monestir de la bardissa ardent. Us podria introduir breument a la història d'aquest magnífic monestir enmig del no-res construït per Justinià per protegir els pelegrins que veneraven l'arbust diví (per els poc aficionats a la lectura bíblica és la bardissa des de la qual Déu va parlar a Moisès) i de com la planificació de la fortalesa incloïa en la seva infinita saviesa una església que protegia la bardissa del feréstec temps desèrtic i també, és clar, de la llum del sol. I així, privat de la seva fotosíntesi, va morir l'arbust ardent.., però no us vull avorrir amb fets històrics. Si us heu de quedar més tranquils, us diré que el monestir i la capella assassina continuen al seu lloc, gestionats per una colla de capellans grecs ortodoxos que no es relacionen amb l'església còptica egípcia ni amb cap altre comunitat que no sigui la grega (que és la que els manté). Però la veneració continua, sembla que un brot de l'arbust va sobreviure i el van replantar (aquesta vegada fora de la capella) i allà continua (com podeu veure a la foto), essent un bon reclam turístic. Com també podeu veure a la foto, una força inconscient turista va acostar massa l'encenedor a la bardissa (perquè ningú l'avisava de que ho estava fent... ditxosos americans!) i per poc esdevé de nou ardent. Només em faltava tenir a la comunitat cristiana també en contra meva...

Però deixem el Sinaí i anem cap a Sharm el Sheik. A pocs quilòmetres abans d'arribar vam tenir el privilegi de conèixer un dels camells pioners en l'art de beure aigua de l'ampolla, perquè després diguin que són salvatges...

I què us puc dir de Sharm el Sheik...?
Al principi vam patir el "shock cultural invers" (sí, existeix un nom per això...). Com us ho podria explicar... és una mena de síndrome "estanquera de Vallecas". Consisteix en identificar-se massa amb la cultura que et reté. Per exemple, consisteix en escandalitzar-se en veure dones en minifalda, parelles agafades de la mà o enamorats fent-se petons... Per sort ho vam superar amb relativa rapidesa i vam passar dos dies abraçant-nos només per ser lliures de fer-ho per primera vegada des de que ens coneixem. Aquesta és la segona fase: “fase Teletubies". Un cop compensada la falta d'afecte dels últims dos mesos, ens vam dedicar a gaudir de la platja, la piscina, les discoteques...

El problema va ser tornar al Caire, un gran núvol de pol·lució ens esperava a l'entrada, de fet crec que és la forma d'adornar-se que arriba a casa per tot Cairota. Llavors vam recuperar la roba llarga a punt per baixar els esglaons que separen la llibertat i el calvari. I així, cobrint braços i cames de nou, amb cares llargues i llàgrimes als ulls, vam agafar les bosses per dirigir-nos cadascú al nostre racó de sofriment. Mentre ens acomiadàvem vaig sentir algun aficionat a les pel·lícules de Bogart que deia: "sempre ens quedarà Sharm el Sheik"

Buscant company de pis

Després de dies d'investigació exhaustiva vaig entendre el procés necessari per posar un anunci a la universitat, vaig trobar l'oficina on calia fer la sol·licitud i... vaig escriure l'anunci més atractiu i fals que mai he fet sobre el meu pis i l’habitació que tenia lliure. No és que mentís exactament, és a dir, quina diferència hi ha realment entre aire condicionat i un ventilador que fa dos girs al minut?, entre tenir ja l'adsl, la rentadora i el satèl·lit o tenir-los "bucra, insha'allah" (demà, si déu vol)? o perquè no puc dir pis ben il·luminat si tinc tot de bombetes de 100... Vaja a mi no em va semblar allunyar-me massa de la realitat...

El cas és que de seguida van començar les trucades i amb una mica de pràctica ja reconeixia els accents i sabia com explicar-los la forma d'arribar a casa: a les japoneses cal explicar-ho tot molt a poc a poc i deu vegades, després cal demanar el seu número de mòbil i enviar-hi la mateixa informació però en un sms (per si de cas). Als alemanys amb l'adreça n'hi ha prou, amb els italians cal donar referències: una botiga de licors, un supermercat on venguin cafè Lavazza... als americans cal deixar-los clar que aquest barri no és Zamalek (barri de classe mitja-alta) i ja no venen.
Al final un munt de persones van venir a veure el l'habitació, cadascú amb una sorprenent història d'aventures en la recerca de pis.

Total, que una setmana després de posar l'anunci semblava que conegués gairebé tota la comunitat d'estudiants estrangers del Caire. De fet encara me'ls trobo de vegades pel centre i n'hi ha que encara busquen.

I ho vaig provar tot, els explicava que còmode es no tenir plat per la dutxa, que es neteja molt més ràpid i que mai has de fregar el bany perquè sempre és ple d'aigua, que tenir poca pressió d'aigua fa menys mal a la pell, que una cuina petita es mes fàcil de netejar, que no tenir taula fa que s'utilitzi més la biblioteca i per tant menys distraccions i s'avança més feina... que és molt pràctic tenir la nevera al menjador perquè es pot agafar menjar mentre es mira la tele (quan funciona), i que a més el soroll del motor de la nevera ajuda a dormir, que donar cops a la tele enforteix els músculs dels braços

Com deia ho vaig provar tot... però sempre em trucaven per dir-me que no es quedaven l'habitació, que els havia caigut molt bé i que si us plau ens mantinguéssim en contacte i féssim algo plegats, però que d'habitació res...

Cada cara nova era una oportunitat per inventar-me algo. Però és clar heu de comptar que primer arribaven al barri (barri popular amb pocs estrangers) trobaven la meva bauaba (portera) Umma Abdallah que els feia pagar 2 lliures per agafar el meu esgarrifador ascensor i quan per fi arribaven al meu pis ja portaven el “no” escrit a la cara.

I llavors va arribar el Laurent. Ho vaig veure de seguida, ell era l'escollit. Es va mirar el pis, es va mirar l'habitació i va somriure, llavors em vaig adonar que havia de baixar el preu del lloguer i li vaig prometre descomptar el que costés una taula per la seva habitació del primer mes i va donar el sí.

Un dia després vivíem junts. La bauaba s'ho ha pres força be (donat que aquí no accepten nois i noies vivint junts), suposo que ho accepta pels suborns de té, galetes i entrepans. Tot i així, tot i veure'l entrar i sortir cada dia, tot i haver-li explicat 20 cops que és un estudiant francès que ha llogat l'altra habitació, de tant en tant encara li demana si viu a l’edifici, no ho hem entès mai, però ja no intentem entendre-ho, forma part de l'encant de la nostra bauaba.
En Laurent de seguida es va adaptar a les meves costums: les cerveses per marcar la nostra bossa d’escombreries, els meus entrepans de formatge i zaatar, el té per la portera, rentar la roba a mà i queixar-se de la rentadora "bucra-insha'allah" I és clar jo també m'he adaptat a les seves costums: el cafè turc que sempre, sempre, vessa; canviar de "Makua gi" (el que ens renta algunes peces de roba, sobretot pantalons) cada setmana perquè mai no ens tornen la roba neta, discutir-se amb el de la verduleria que sempre ens pesa els plàtans amb mig tronc d'arbre, les galeries d'art etc..

I evidentment n'hem creat de noves tots dos junts: fem uns plats de verdures boníssims i tenim la facultat d'anar sempre a cinemes que suposadament feien pel·lícules egípcies amb subtítols en anglès però que al final mai mostren els subtítols.
Però vaja, més val que parli dels nostres progressos: ja tenim l'adsl i vam trobar una taula pel Laurent, de fet la va trobar ell i més val no saber com. Continuaria parlant dels nostres progressos, però no n'hi ha més, encara esperem la rentadora i el satèl·lit que com crec que ha quedat clar arribaran "bucra, insha'allah"

El metro

Comença un nou dia al Caire, et lleves, esmorzes i vas cap a la parada del metro. Normalment Umma Abdallah (la portera) encara no hi és quan marxo perquè es massa d’hora. El metro és un dels orgulls de la ciutat. Costa 75 cèntims de lliure egípcia, és a dir uns 12 cèntims d’euro. Està sempre net i ple de gent. Baixar les escales de la parada és la primera aventura del dia. No existeix caminar per la banda dreta o per la banda esquerra, regna l’anarquia així que el primer esport del dia és sortejar els egipcis que surten del metro, ops, ops ops i ja ets a baix. Segona pràctica del dia, els reflexes. No hi ha mai cua per pagar, no perquè no hi hagi gent sinó perquè tenen un altre sistema. Hi ha una finestreta minúscula i cinquanta mans a punt per posar-hi els diners, només es tracta de ser més ràpid! jo m’he anat cronometrant i he passat de 10 a 1 minut per aconseguir un bitllet, estic molt orgullosa dels meus progressos. Així doncs, ops, ops, perdoni ops i pago. Llavors baixo a l’andana i vaig cap a l’inici del metro, on hi ha els dos vagons per dones i m’espero el metro. Tercera oportunitat de demostrar la teva forma física: entrar al metro, ops, ops, perdoni, ops, ja hi sóc (entrar no és tant difícil). I ja vaig de camí a la uni. Em trobo en un vagó ple de dones que em miren perquè sóc l’única estrangera (el color del cabell i dels ulls em delaten). Llavors miro al meu voltant i em trobo amb la clàssica població autòctona. Un dia us explicaré la gran varietat de variants de col·locació del vel, dels tipus de vel i dels colors i textures. Un 95 per cent del vago porta vel. El 5% restant està format per alguna cristiana amb una creu penjant del coll (o el tatuatge que porten tots els còptics d’una creu al canell) i sobretot per les que jo anomeno ninjes. Les ninjes són dones vestides de negre (guants inclosos) amb només una petita obertura als ulls de vegades coberta amb una reixa.

Arribo a la meva parada i ... la prova definitiva, sortir del metro. Aquí no existeix el deixar sortir abans d’entrar. Quan el metro es para hi ha desenes de dones davant la porta sempre les més grosses a primera línia (són les que obriran camí) llavors s’obren les portes i agafes aire: ops, ops, ops i ... si tens sort aconsegueixes passar entre elles a empentes i sense que s’abraonin sobre teu i et facin anar de nou cap a dintre i hagis de fer una parada més com passa de tant en tant.

Llavors arribo a la universitat. Bon dia, bon dia! Com anem (els guàrdies de les portes de la universitat) i llavors em demanen la bossa i la registren (activitat diària quan entres a qualsevol cinema, centre comercial etc...) i ja hi sóc! Ja puc anar cap a classe!

Umma Abdallah

Aquest és un capitol especial dedicat a la meva portera: Umma Abdallah també coneguda com bauaba. Bauaba és el femení de bauab que vol dir porter, però com no es fa servir perquè tothom té porter i no portera, excepte evidenment jo, bauaba vol dir de fet porta.

Bé que us puc dir de la meva bauaba.. té 70 anys però una vista increible, em clitxa de lluny i ja està a punt per exercir el seu esport favorit: esclavitzar-me.
Veure-ho, tot va començar un bon dia quan jo amb tota la bona fe del mon, la veig congelar-se i li baixo un got de te i unes galetes de casa. Mal fet, mal fet! Ella em dona les gràcies i em respon "Ana sa'ima". Tota contenta i convençuda de la bona obra del dia, arribo a casa i miro sa'ima al diccionari, i vol dir "faig dejú". Lògicament baixo per disculpar-me i recollir el got i me la trobo fotent-se les galetes. (Doble culpabilitat: li he fet trencar el dejú). El cas és que a partir d'aquell dia les coses van canviar. De tant en tant em demanava un té i això encara, però quan va arribar el meu company de pis li va baixar un entrepà i ja la vam tenir... Ara quan arribem ens fa la comanda: quantes cullarades de sucre vol al te i si hi vol llet i també ens demana de què vol l'entrepà. L'altre dia el Laurent (el meu company de pis, a qui ja dedicaré algun capítol) i jo estàvem cuinant un plat de verdures i em proposa de baixar-ne una mica a la nostra estimada Umma Abdallah. "Que t'has begut l'enteniment" li dic jo, no veus que tornaré de l'universitat i m'hauré de posar a pelar pastanagues i tallar cebes cada dia... deixa deixa... A més la nostra bauaba no té gaires dents (dues per ser exactes, que és la mitja de les peces dentàries de la població adulta egípcia) així que hauríem de fer puré i només em faltava aquesta.

De tota manera jo crec que la portera m'estima perquè li he fet guanyar un munt de pasta. Quan vaig posar l'anunci per llogar habitació va fer el negoci de l'any. Com us vaig explicar, cobra dos lliures per agafar l'ascensor, i els pobres que venien a veure el pis (jo visc a un cinqué) sempre pagaven. Calculo que li vaig fer guanyar uns 24 o 26 lliures. Es va entristir molt quan va veure que ja m'havia decidit per algú.

Ella i el Laurent s'han fet molt amics, cosa preocupant.. Li explica tot. Un dia li va dir que no teníem rentadora... i cada dia pica algú a la porta per oferir els seus serveis de tintoreria.
Ja li he dit que mesuri les informacions que li dóna. No vull trobar-me amb tots els venedors de la zona a la porta de casa quan ens falti sal.

És cert que de vegades cal informar-la, és clar, perquè el dia que va venir el tècnic de l'adsl el va fer fora i el pobre ens va trucar des d'una cabina desesperat dient que la nostra bauaba s'havia quadrat amb tot el pes de la seva autoritat (i dels seus 90 quilos) i no el deixava passar de cap manera.

A part d'això es una dona encantadora només que ara procuro no tornar mai a la mateixa hora perquè no m'esperi i em faci la comanda al arribar. Un dia vaig estar voltant més de mitja hora i vaig aprofitar que marxava cinc minuts per entrar corrents...

A veure si li faig una foto un dia d'aquests amb un dels nostres tés a la carta...

Arribada al país de l'IBM

Egipte és el país de l'IBM les sigles de les tres paraules més usades al país. (Insha'allah, Bukra i Ma'lesh) que volen dir (Si deu vol, demà i no passa res). Un bon egipci les usa indiscriminadament sota qualsevol circumstància, sobretot quan els demanes algo.

L'arribada al meu pis va ser triomfal. La portera (tots els edificis tenen "porter", que és un personatge molt important a la vida del caire, però això ja ho descobrireu en un proper capítol dedicat a la meva portera) em va cobrar per utilitzar l'ascensor, ho fa sempre que arriba algu nou la punyetera. L'ascensor és una mena de caixa que mai ha estat revisada aguantada per uns cables amb un contrapés que decideix els diferents posicions entre les que pots quedar a l'alçada del teu pis i estableix si hauràs d'escalar, saltar o caminar per arribar a casa quan s'obrin les portes del teu replà.
Per sort vaig agafar l'ascensor! l'escala sembla treta d'una pel.lícula de por dels anys 60. La majoria dels pisos no tenen llum i jo visc al cinquè! L'edifici esta mig en runes. De fet tots els edificis ho estan només construeixen alguns pisos, aleatoriament
i la resta son forats amb runes perque s'hi criï de tot... Llavors hi posen dos gats (per evitar les rates), un porter i ja tens l'edifici!
El pis... bé ho deixarem per més endavant, quan ho hagi paït...
Llavors t'instal.les i ... comencen les visites:
Apareix un paio a cobrarte per recollir les escombreries (i penses, coi! i jo que porto tres dies buscant el container...) doncs resulten que ET venen a buscar les escombreries.
després apareix una dona que "diu" que neteja l'escala i també et cobra. I així vas passant els dies.
Llavors comencen a trucar-te a la porta cada dia a les 7 del matí, inclosos caps de setmana, un dia era al llit l'altre a la dutxa o el que fos i mai no obria, però la història m'intrigava i un dia obro la porta i em trobo el paio de les escombreries. El cas és que jo deixava les escombreries enmig del repla, com fan els veins, i el paio es pensava que no les havia tret (les has de deixar fora a la nit) i patia per mi, suposo que més que res es volia assegurar que no coleccionava escombreries egipcies a casa per vendre-les al turistes americans.
Apresa la lliço, deixo les escombreries al costat de la porta per que quedi clar que son meves. hi posaria una nota, però no tinc molt clar que l'escombriare sàpiga llegir ni jo que sàpiga explicar en àrab que les escombreries son meves i que estic molt orgullosa de col.laborar a la causa, aixi que he optat per beure cerveses, i com les bosses són transparents saben que són les escombreries de la cristiana. No perquè els altres no beguin, sinó perquè només els cristians no se n'amaguen.

Vaig buscar un "bar" on es pugués veure el partit Barça-Chelsea i on les dones fossin admeses i sense saber com, em vaig trobar al British Club del Caire (a qui se li acut, en un Barça - Chelsea?)
El cas és que vaig gaudir del partit però vaig gaudir encara més de l'oportunitat de veure homes suant en pantalons curts, cosa que el Caire no ofereix massa sovint..
Els seguidors del Chelsea no van fer molt bona cara quan vam marcar però si van reconéixer l'última jugada no era penalt.

Bé, tinc moltes coses més per explicar com la instal.lació fantasma de l'adsl. o la rentadora marca ("te la portarem bucra insha'allah) però tot això serà en propers capítols.