Dies de fúria...

Jo en dic tenir “un dia d’aquells”, que vol dir en altres paraules tenir un dia de “welcome-to-Egypt-my-friend” que a la pràctica vol dir tenir un d’aquells dies en que estrangularies al primer egipci que et dirigeix la paraula. T’has barallat amb 3 o 4 taxistes, el baubab t’ha demanat diners per reparar alguna cosa que segueix sense funcionar, t’han intentat vendre cinquanta excursions, dos camells i sa mare pel carrer etc... Són dies en que de sobte comences a fer un signe culturalment poc integrador amb el dit cor de la mà cada cop que algú et mira o et diu alguna cosa pel carrer. Es a dir, els envies a tots a prendre vent.
Em podria sentir culpable d’aquesta rancúnia, però de fet l’odi en certa manera és part de la cultura i vida egípcia, com ho és el Nil o el “koshary” (plat típic d’arros, pasta, cigrons i llenties). Sembla que la pol·lució, el tràfic impossible, la pobresa, la repressió etc... porten a moments de tensió inevitables. Entre els egipcis, n’hi ha que odien els sudanesos, que odien els nubis (Nubia és una nació històrica que va quedar dividida entre l’Egipte i Sudan), n’hi ha que odien els americans, els qui odien els estrangers en general, i finalment, els qui odien el món sencer sense discriminacions. I si no, que ho diguin al meu últim taxista, en Mohammed (el 25e Mohammed amb qui he coincidit aquest mes) que mentre em portava al centre i tot passant davant d’algun edifici oficial i de la universitat americana em mira i em diu “jo i tu” –llavors fa el gest de tenir una metralleta a les mans- “tattatatatatatata i ens ho carreguem tot” –vaja, a lo Bonnie i Clyde en versió egípcia i cutre- i jo, que de fet hi anava per estudiar a la biblioteca de la universitat li vaig dir vostè “ala tul” (continuï recte) i vaig anar a estudiar a una cafeteria.,,,

Taxis 3: moure's pel Caire...

Sí, ja ho sé, sembla que tingui un obsessió per parlar dels taxis, però és que es podria escriure un llibre sobre les aventures viscudes sobre les tres rodes i mitja amb un quart de porta sencera d'una taxi cairenc.
Aquesta vegada m'agradaria parlar-vos de la conducció dels taxistes. Els que heu estat aquí ja sabeu que és una aventura i que costa molt menys que el Dragonkhan. Després d'un any a la ciutat tinc possibles explicacions al fenòmen. Pel que m'expliquen els propis egipcis, la majoria no coneix massa bé els senyals de tràfic perquè pocs han passat l'examen de conduir, i els que ho han fet els han oblidat per falta d'ús. Per què? Per que ho entengueu us he de parlar del permís de conduir (Ruhsa) i de com s'obté i perquè entengueu això cal que us aclareixi alguns conceptes lingüistics i culturals:
Soborn: "rashua"
Xantatge: "ibtizaz"
Propina: "baqshish" (tot i que aquest terme només el fan servir amb els estrangers, amb els seus compatriotes són molt més subtils i els hi diuen "on és el meu té?" que vol dir "dona'm diners per un té" que vol dir el mateix que "baqshish".
Bé, doncs cap d'aquestes paraules explica l'obtenció del Ruhsa, perquè per aquest tramit cal la "Ikramya". La Ikramya que ve de l'arrel K-r-m i té a veure amb la generositat, són els diners que ofereixes generosament per passar l'examen de conduir. Evidentment també s'aplica a les revisions dels vehicles, els permisos de circulació i assegurances a tercers (vull dir la manca d'assegurances) etc...
Per això la majoria de taxistes no tenen molt clares les normes de circulació i la majoria no coneix bé les zones ni els carrers del Caire, sovint els has d'indicar el cami, dir-los quin pont han d'agafar etc... Quan pares el taxi els demanes si coneixen l'adreça o el lloc on vas i SEMPRE et diran que sí. Això evidentment no vol dir que ho sàpiguen però ja ho descobriràs durant el trajecte possiblement en direcció contrària a la que volies anar...
De fet deu ser una qüestió cultural perquè passa el mateix quan demanes un adreça al carrer, ningú et diu que no sap on és, MAI! sempre et diuen una direcció, de vegades fins i tot elaboren un itinerari (la segona a la dreta, després recte i bla bla bla i quan siguis allà pregunta a algú altre) i així si demanes a deu persones diferents, t'enviaran en deu direccions diferents i aniràs caminant en cercle in eternum, maaleix...
Però tornant al tema dels taxistes us he de dir que n'hi ha que són uns verdaders professionals: tenen taxis arregladets, es posen el cinturó, no sé si us ho havia explicat ja però fins i tot vaig pujar en un que em va engegar el taxímetre (i jo que em pensava que eren per fer bonic!).
Un d'aquests professionals és el Mohammed, és un senyor d'uns 60 anys, molt educat i cordial. El vaig trobar dos dies seguits a la mateixa cantonada i em va portar al centre on estudio i des de llavors, com sap a l'hora que hi seré per anar a classe, ja m'espera. Em va dir "kul yum?" (cada dia?) i com es tan maco li vaig dir "insha'allah" (si déu vol)....

Les escoles

Avui us voldria parlar una mica de com són les escoles al Caire.
Fins ara jo només havia vist les escoles públiques del barri on vivia.
Pel que m'han explicat en les escoles de l'estat, donada la superpoblació, tenen torns de només tres hores de classe al dia perquè tots hi puguin anar. Cada cop que s'acaba un torn de classe surten nens de sota les pedres que corren, salten, entren al metro, juguen amb les portes dels vagons, i fan les gamberrades típiques multiplicades per el número infinit de nens que hi ha al Caire.
Les escoles comencen amb la trobada al pati i l'himne matinal que normalment és una cançoneta: "El meu país, el meu país..." i llavors totes les coses fantàstiques que representa, no entenc molt bé la lletra, suposo que deu parlar de la democràcia, la llibertat, la igualtat, la pulcritud etc.... Si no comencen amb la cançoneta ho fan amb unes consignes que repeteixen tres vegades: "Visca Egipte, república àrab" o coses per l'estil.
Ara que visc a una zona més rica he tingut el privilegi de veure també el funcionament de les escoles privades i els nens que hi van. Que monos ells amb els seus uniformes! però això sí, així que et veuen fan igual que els de les públiques i comencen a cridar: what's youuurr naaammmee?
(de vegades penso que als estrangers el govern ens hauria de pagar un tant com atracció: perquè estic convençuda que aquests nens arriben a escola els seus comentaris no són: vas veure la pel.li censurada d'ahir o mira que tinc per esmorzar sinó: quantes guiris has vist avui? doncs tres i tu? ostres només una. I com eren? doncs mira una tenia tres ulls i quatre braços... és clar, com es pensen que som aliens...)
La diferència és que a Zamalek molts pares porten als nens a escola en cotxe o els hi envien amb el xofer de la família així que el tràfic en horari escolar és terrible. Els cotxes paren en tercera i quarta fila en carrils unics, com és possible? doncs veniu al Caire i ho descobrireu... els que no venen amb cotxes privats arriben a escola en taxis amb nens entaforats en tots els racons, alguns d'ells amb el nas aixafat contra el vidre per manca d'espai, així que s'obre la porta intento saber quans nens hi havia dins però sempre em desconto...

Escapades a Alexandria

Un dels llocs d'escapada de cap de setmana pels habitants al Caire és Alexandria. Els que es poden permetre pagar el tren o els autobusos hi van tot el cap de setmana o només un dia. Els Alexandrins odien els cairencs perquè són una mena de pixapins a l’egípcia. Jo vaig a Alexandria per dues raons: el mar i el peix. Agafo un tren al matí itorno al vespre. El viatge dura entre dues hores i mitja i tres depenent del transport. Llavors passejo una miqueta vora el mar fins que agafo prou gana. Aleshores vaig cap al que jo considero el millor restaurant d'Alexandria, on tenen un peix fresc i boníssim a preus irrisoris. De fet no vaig a Alexandria tan sovint com voldria per evitar un atac de gota ja que cada cop que hi vaig em menjo un quilo de gambes. Ben dinat ve la part educativa del viatge, vista ja la biblioteca i paratges turístics bàsics en viatges anteriors tenim la llibertat de veure la vertadera vida als carrers d’Alexandria:

Els curiosos contrastos en el paisatge urbanístic:

El repòs setmanal:

Els taxis (pintats amb els mateixos colors que els barcelonins):

La fira de llibres:

Els egipcis que van de compres:

La pregària:

els vaixells enfonsats

restes de barquetes...

fa temps que no hi ha cap tempesta prou forta com per provocar accidents portuaris aixi que dedueixo que ja hi porten temps i formen part del paisatge turístic

De fet el passeig està molt desaprofitat i bastant brut però hi conviuen tota mena de fauna de diferents classes socials, els propietaris de les motos d’aigua,

les famílies i parelles que hi passen la tarda,

els venedors de gelats,

i la població felina, que com a la resta d’Egipte (exceptuant la Kochka que viu com una reïna) fan vida de gat...

Tocats pel Hamasin...

Si a l'Empordà estan tocats per la tramuntana aquí estan tocats pel Hamsin. Durant aquesta época el temps és molt canviant. El Hamsin, com ja us explicava l'any passat... -ostres, de fet quan m'adono que això ja ho vaig viure l'any passat és quan em pregunto si no porto ja massa temps al Caire...-
Bé, com us explicava llavors del Hamasin:
"...poc a poc t’hi acostumes, tot i que evidentment no és apte per al•lèrgics ni asmàtics. Però quan ja creus que ho tens superat arriba el hamasin, per als no iniciats us explicaré que els hamasins són una mena de tempestes de sorra que es poden produir durant un període de 50 dies a l’any (hamasin de fet vol dir 50). Llavors el temps d’exposició es redueix considerable fins al punt de que ja tens pols a la llengua abans de passar el llindar de la porta de casa. Totes les aventures diàries tenen un nou al•licient els dies de hamasin, a part del propi vent que impedeix caminar en línia recta, l’altre sorprenent habilitat que cal desenvolupar és travessar el carrer. Com pots esquivar cotxes que no et veuen quan ni tan sols pots obrir els ulls? És un gran interrogant que encara estic estudiant i que espero poder-vos explicar aviat.
Però les tempestes de sorra només apareix en poques ocasions durant l'època del Hamsin, la resta del temps només hi ha la capa de pols habitual...."
Doncs bé, ara que visc a Zamalek, m'agradaria poder-vos donar una altra perspectiva del tema, però no puc. Perquè la pol.lució i la sorra són exactament iguals, l'única diferència és que vius en una illa on només hi ha sis ponts per sortir-ne en cas de desastre natural, revolució o qualsevol d'aquestes coses que s'esperen per aquí. De fet tinc dues bosses apunt en cas de desastre: una bossa amb l'etiqueta: en cas de desastre natural (plena de menjar i medicaments) i una altra "en cas de revolució" amb un higab (vel), passaport i diners per subornar a la frontera. No, no us penseu que he embogit ni que sigui paranoica, no. Senzillament jo també visc sota els efectes del Hamsin....

Kochka, el meu malson

Aquesta que veieu és la Kochka. Tot i el seu aspecte inofensiu, ha transformat la meva vida en un martiri diari. L'Yvetta sempre la justifica i sempre té una explicació pels seus comportaments. Si arribo a casa i la gata ve corrents i m'esgarrapa és perquè no li he fet cas a l'entrar. Si perdo deu minuts a l'entrar per assegurar-me que la gata m'ha vist, se sent atesa i té prou atenció llavors m'esgarrapa igualment però es veu que llavors és perquè vol jugar. Si vaig corrents a la meva habitació així que entro, estic condemnada a no sortir-ne mai més perquè m'espera a la porta apunt per esgarrapar-me igualment, llavors segons l'Yvetta és perquè em troba a faltar. La conclusió sempre és la mateixa: faci el que faci, no puc tornar a casa sense que la Kochka m'esgarrapi. Perquè us feu una idea de la meva desesperació us diré que porto dos dies mirant botigues d'animals per veure si em compro un gos.... El problema és que m'hauria de comprar un pastor alemany perquè els gats egipcis són temibles i els gossos els hi tenen verdader pànic.