dimarts, d’agost 14, 2007

El zoo cairenc...

Fer una escapada al zoo és tota una aventura quan vius al Caire... Gràcies a l'assequible preu de l'entrada, que no arriba a 30 cèntims d'euro per persona, el Zoo s'ha convertit en la zona de camping per excel.lència d'una de les ciutats més poblades del món. Com comprendreu, no és un dels objectius turístics dels milers de guiris que aterren cada dia al país de les piràmides. I, de fet, dubto que gaires estrangers hi hagin posat mai un peu. Per aquest motiu, un cop la meva pell menys morena va posar un peu dins el recinte, els animals van perdre automàticament el seu protagonisme. Mentre passejava entre les gàbies, els nens van deixar de mirar els elefants, les jirafes i els lleons per mirar l'animal més exòtic del zoo... jo.
Un cop superat el meu protagonisme vaig començar la visita. El zoo del Caire podria ser com el zoo de qualsevol altre lloc excepte per petites i sutils diferències.... Quan canviem de continent, de vegades no som conscients de que un animal exòtic aquí no ho és allà, és a dir, que "l'elefant africà" esdevindrà "l'elefant" a Àfrica. Coses d'aquest estil són sorprenents però el més impactant per mi no va ser això..... Mentre passejava tranquil.lament, ignorant les mirades directes i insistents dels altres visitants, de sobte els meus ulls es van trobar fixats en un petit rètol que amb una fletxa m'indicava on podia trobar lès gàbies d'un animal estrella del zoo: el gos. Sí, ho heu entès bé, gossos. Captivada per aquest descubriment vaig ignorar lleons, tigres i serps per arribar a la zona dels gossos. I vet aquí que no eren grans gàbies reixades on es podia veure els gossos corrent com els altres animals. Es tractava de petits caus foscos un al costat de l'altre amb l'espai just perque els animals es cobrissin del sol i amb un petit espai reixat al davant perquè els visitant el pogués veure quan sortissin. Els nens jugaven a provocar al gos i per demostrar la seva valentia es posaven davant la reixa esperant que aquell animal salvatge i perillós sortís bordant...

La ciutat de les escombreries

De nou, una imatge val més que mil paraules.....
































































dimecres, de maig 02, 2007

Tres sonades menys...

... i van marxar...
i va tornar finalment...
la llibertat ...
i vaig canviar tres sonades per alemaaanys
i des de llavors..
tooot ha canviat ....

Doncs sí, la txeca, l’americana i la gata, totes tres han marxat i ara visc amb dos alemanys: La Sonia i el Johannes.
Es respiren aires de llibertat tot i els problemes d'adaptació inicial. Entre aquests problemes, per començar, els vaig haver d'explicar perquè hi havia pèls de gat a la nevera, i la veritat és que la història de la txeca posant la Kochka a la nevera per adaptar-se al fred no els va fer tanta gràcia com a vosaltres així que vam haver de dur a terme una neteja general del pis.














La Sonia és una mica hipocondríaca així que, després de quatre dies a l'apar
tament, encara veu pèls de gat per tot arreu i es desplaça d'una habitació a l'altra amb una ampolla de lleixiu a la mà, per si de cas... Al principi feia gràcia, ara, després de pulir-se soleta tres garrafes de desinfectant, l'aire ha esdevingut irrespirable. A part d'això, la nostra estimada "cap-quadrada" viu en el convenciment que l'aigua calenta no és prou eficaç per netejar i que el rentaplats és l'únic mitjà d'evitar agents nocius per la seva salut. Com evidentment d'això no en tenim, s'ha apropiat dels seus propis plats, gots i coberts que renta amb aigua bullida abans i després de fer-los servir.
Per la resta, la convivència és molt més fàcil si obviem el fet que si fins ara ja passava el dia parlant anglès, francès, italià i àrab, per si això no fos prou ara he d'escoltar alemany a casa...


Expulsada...

Tot va començar un assoleiat i contaminat dia al Caire (és a dir un dia qualsevol), havíem de començar les noves assignatures (una mena de semestre que s'han tret de la màniga) i en arribar a classe em trobo que les classes s'han adaptat a un contingut tres nivells més baix del que jo estava. Evidentment, com tota estudiant interessada a aprendre em dirigeixo al responsable pedagògic i li explico el meu problema i el meu desig de canviar de classe. Però el bon home, em respon taxativament NO, i m'assenyala la porta. Tenint el compte que aquesta és la resposta d'un professional als problemes dels estudiants del seu centre vaig directament a l'administració i demano la baixa del centre i que em tornin als diners. Però la secretària amb un somriure forçat m'assegura que els diners ja són a la tresoreria i que no els puc recuperar. Llavors és quan entra el sentit comú i li demano quin és el mínim d'assistència que he de tenir a les classes perquè em donguin el seu certificat per la meva beca, perquè amb molt bones paraules li explico que si m'he d'avorrir a classe prefereixo anar a la costa i avorrir-me al mar amb un bon llibre. Així que ara estic esperant la resposta de l'escola que ha d'arribar aquesta setmana. Amb tres possibles solucions: 1. Jauhara canvia de nivell, 2. Jauhara torna a Europa, 3. Jauhara va al Mar Roig, o Jauhara continua a classe i els emprenya tant com pot, l'expulsen i tornem a les possibilitats 1, 2 ó 3.
I això es veurà en els propers dies....

dijous, d’abril 26, 2007

Ahly 0 – Barça 4. Articles del diari egípci AlAhram

Published in Cairo by AL-AHRAM established in 1875

19 - 25 April 2007
Issue No. 841

Battling Barca

Ahli of Egypt will take on European champions Barcelona in a friendly in Cairo marking the centennial anniversary of the African club of the century. Inas Mazhar reports

Egyptians are excited by the long- awaited match on Tuesday 24 April as hosts Ahli put the finishing touches for the big occasion.

Roughly 69,800 tickets will go on sale three days before the match, specifically following tomorrow's second leg round 16 clash with South Africa's Sundowns in the African Champions League. The first leg ended 2-2 in Pretoria.

Prices start from LE3,000 for the VIP tribune and LE1,000 for the main tribune. First class tickets are worth LE150 for the lower level and LE75 for the upper level. Second class tickets are available for LE50 and the lowest price is LE25 for third class.

Ahli member Khaled Mortagi said the club had allocated a stand for retired Ahli players to attend the game. The club has also invited all former chairmen and board members to attend the club's board of directors meeting on 24 April, the day of the match, and which marks 100 years since the first meeting took place on the same day in 1907.

The presidents of Ahli and FC Barcelona signed an agreement last month over the arrangements for the friendly. Barcelona President Juan Laporta, director Albert Perrin and technical secretary Txiki Begiristain were in Egypt ago as hosts of Ahli during which they checked the facilities. The agreement to stage the match was signed by the presidents of the two continental champs in Four Seasons Hotel in Cairo with over 200 journalists present.

Ahli president Hassan Hamdi said he was "delighted and honoured to have arranged for the centennial match against one of the world's best and strongest clubs."

Laporta returned the compliment by saying he felt the game "would be more than a match, as it would be between two clubs with a strong and proud history behind them."

The game will also work on deepening the alliance between the two clubs on a marketing front and for young footballers, who will participate in an academy to be set up as part of the deal.

The visiting team is expected to arrive 24 hours ahead of the game. Ahli will hold a press conference 90 minutes after the arrival of the guests to be attended by Barcelona head coach Frank Rijkaard as well as three of their best players, led by Brazilian Ronaldinho.

Sixty media people are expected to accompany the Spanish team.

The teams met in Cairo before in a friendly on 7 April 7 1961. The Catalans won 6-1 that day with goals coming from Villaverde (2), Evaristo, Verges, Garay and Kocsis.

In 2001 Ahli beat Spanish giants Real Madrid 1-0 in Cairo.


26 April - 2 May 2007
Issue No. 842

Icing melts on the century cake

Barcelona came to celebrate Ahli's 100th anniversary, writes Alaa Abdel-Ghani. For the crowds, though, the Spanish giants proved party-poopers

Ahli could not have received a nicer present for its 100th birthday bash than an engaging encounter with the boys from Barcelona. But the defending European champions dampened the festivities with a methodical 4-0 trouncing of their dazed hosts in a boisterous-turned-sombre Cairo Stadium on Tuesday night.

The president's attendance underlined the importance of the Ahli-Barcelona match for Egyptians, who cheered and cheered. It was left to the Spaniards to demonstrate that there was little cause for celebration

The sellout crowd of 76,000, some of whom had shelled out LE3,000 a ticket, were of two emotions and minds. They had wanted to see Ronaldinho, Eto'o, Messi and Deco up close and watch first-hand what you can get for 259 million euros -- Barca is the second richest club on the planet. But the public in the stands and watching on TV also wanted Ahli to win. They were destined for disappointment.

Barcelona's Dutch coach Frank Rijkaard did the opposite of what was expected. He kept his big guns warming the bench and instead deployed a first half line-up of mainly substitutes. The reserves did well, silencing the hugely vocal and animated crowd with two quick goals by Javiar Saviola and Thiago Motta. By the second half Ahli were already a spent force but still had to contend with the firepower of Barcelona's standing 11. Wave after wave of Catalan attacks picked Ahli's defence apart, the Cameroonian Eto'o ghosting past the opposing red shirts for two more precision strikes. Gianluca Zambrotta, Lilian Thuram and Victor Valdes took care of the other end, stopping any Ahli threat from germinating.

Ahli had been hoping to emulate its famous 1-0 victory over Real Madrid in 2001 when the Spanish club fielded players of the quality of Raul, Zinedine Zidane, Luis Figo and Roberto Carlos. But Barcelona, which has had Maradona, Cruyff and Ronaldo wearing its shirt, appeared to have come to Cairo with more serious intentions than Real Madrid and in the end Ahli needed the valiant efforts of star goalkeeper Essam El-Hadari to prevent a goal tally similar to the 6-1 drubbing Barcelona inflicted on Ahli 46 years ago.

Tuesday's result was not exactly how the current African champions would have liked to cap their centennial celebrations. The club is much more used to winning games and championships than being at the wrong end of a lopsided score as their 99 major football trophies in 100 years attest.

But in the end it was only a friendly match and it would be silly if the final outcome, embarrassing as it is, was allowed to spoil the celebrations of 100 years of Ahli history. Ahli was established partly by the British, who wanted to set up a sports club which would give teenagers something to do other than plot the speedy exit of the occupation. With a different purpose in mind, Ahli's founder, senior official Omar Lutfi Bey, wanted a purely national club to counter British dominance of the country, which extended to sports.

Ahli cost LE5,000 (when the brown back was a brown back). Its Egyptian board chose Englishman Mitchel Ince as its first president in order to get the blessings of the occupation authorities (Ince would be the first and last foreign president) and the club's first board meeting was on 24 April 1907.

Nationalist figures who were either on Ahli's board or members of the club included Lutfi, Aziz Ezzat, Abdel-Khaleq Tharwat, Idris Ragheb, Ismail Serri, Amin Sami, Mohamed Sherif Sabri and Talaat Harb. Among its most famous supporters were Saad Zaghlul, the nationalist leader who rallied against British occupation, and former president Gamal Abdel-Nasser.

Cognizant of Ahli's fan base and immense social influence, Egypt's leaders have not shied from associating themselves with the club. Ahli was under the protection of King Fouad in 1929, and Nasser became an honorary president in 1956. King Farouk would be in attendance when the legendary Um Kalthoum sang the night away in the club's interior. Tuesday's match attracted President Hosni Mubarak, his young grandson perched on his lap.

It also saw the return of Cairo's chic crowd with their brand name apparel, out in abundance during last year's African Cup of Nations but seemingly in hibernation since. This time, though, there would be no trophy held aloft and Ahli's avid supporters instead spent a good part of the game silenced by their club's largely insipid performance. Ahli's star striker, Mohamed Abu Treika, did his level best, several times marauding close to Barca's goal, but his teammates were woefully far from form and failed to provide the crucial assistance.

The Ahli seen against Barcelona seemed far from the club showered with accolades, the most crowned football club in Egypt which has won the league 31 times, more than the sum of all other Egyptian clubs, and the Egyptian Cup a record 34 times.

It has captured every imaginable Arab and African championship and managed to finish in third place in last year's World Cup for clubs in Japan. In 2000 Ahli's membership cards began bearing the legend "African club of the 20th century", a designation awarded by the African football federation.

Several of Egypt's greats have worn its famed red shirt: Hussein Hegazi, Mokhtar El-Titch, Ahmed Mekkawi, Saleh Selim, Rifaat El-Fanagili, Taha Ismail and Mahmoud El-Khatib. It has been coached by 38 managers, 14 of them Egyptian. The foreigners have included Nandor Hidegkuti of the famed Magical Magyars, and Don Revie, a former England coach.

Facing Barcelona on Tuesday, Ahli could have used some of those names from the past.



الصفحة الأولى

43969 ‏السنة 131-العدد 2007 ابريل 25 ‏8 من ربيع الآخر 1428 هـ الأربعاء

مبارك يشارك الجماهير احتفالها بمئوية الأهلي ويشهد مباراة برشلونة

‏70‏ ألف متفرج استمتعوا بمباراة استعراضية بين نجوم العالم والأهلي

الضيوف لعبوا بفريقين مختلفين وسجلوا هدفين في كل شوط

عشاق الاهلى يتدفقون على الاستاد منذ الصباح

في لفتة مؤكدة عكست مدي حبه للرياضة والرياضيين‏,‏ شارك الرئيس حسني مبارك أمس ملايين المصريين احتفالهم بمرور مائة عام علي انشاء الأهلي‏,‏ وحضر الرئيس مبارك مباراة كرة القدم بين فريقي الأهلي وبرشلونة الاسباني التي اقيمت بهذه المناسبة في ستاد القاهرة‏,‏ وانتهت بفوز برشلونة باربعة أهداف نظيفة بواقع هدفين في كل شوط‏.‏

كما حضر اللقاء الدكتور أحمد نظيف رئيس مجلس الوزراء وعدد من الوزراء‏.‏

وقد شهدت المباراة اقبالا جماهير كبير‏,‏ حيث توافدت علي الاستاد من الصباح احجز مكانها في المدرجات التي اكتظت بالجماهير حاملين أعلام الأهلي‏.‏

وفور دخول الرئيس مبارك إلي المقصورة الرئيسية بالاستاد تعالت هتافات الجماهير لتحية سيادته ورد عليهم التحية‏,‏ ثم عزفت الموسيقي العسكرية السلامين الوطنين المصري والاسباني‏.‏

وبدأت المباراة المرتقبة بحماس وهجوم من جانب الأهلي استمر لمدة‏15‏ دقيقة سرعان ما امتلك لاعبو برشلونة زمام المبادرة ونجحوا في تسجيل هدفين احرزهما سافيولا والناشئ يوخان كركيك‏16‏ عاما الذي أعلن عن نجوميته في ستاد القاهرة‏.‏

وقد لعب فريق برشلونة بفريقين مختلفين في كل شوط بدأ الأول بلاعبي الاحتياطي من البدلاء‏,‏ وفي الثاني لعب بالتشكيلة الاساسية بالنجوم رونالدينهو وميس دايبتو وديكو وتورام وبايول‏.‏

ومال اداء الفريق في هذا الشوط الثاني إلي الاستعراض لمهاراتهم وبرغم ذلك نجحوا في تسجيل هدفين احرزهما صمويل ايتو‏.‏

وكانت الجماهير قد زحفت في الصباح إلي ستاد القاهرة واستقبلت الفريقين بحفاوة وترحيب‏,‏ ونال فريق برشلونة ونجومه ترحيا غير مسبوق لفريق يزور القاهرة قبل المباراة ومنذ وصولهم لمطار القاهرة‏.‏

يذكر أن الفريقين التقيا من قبل عام‏1961‏ م حضرها مائة ألف متفرج‏.‏

وقد حضر هذه المباراة ما يقرب من‏80‏ ألف متفرج اضافة إلي نحو‏15‏ ألف تم احتجازهم خارج اسوار الاستاذ خوفا من الزيادة العددية عن السعة الرسمية للاستاد‏.


43970 ‏السنة 131-العدد 2007 ابريل 26 ‏9 من ربيع الآخر 1428 هـ الخميس

جوزيه يتحدث عن احتفالية برشلونة‏:‏

لعبنا مباراة سيئة‏..‏ والفريق بدا وكأنه يلعب الكرة لأول مرة‏!‏

الهزيمة في كرة القدم أمر طبيعي‏..‏

ولكنني لم أتوقع أن نؤدي بروح مسلوبي الإرادة

صرح مانويل جوزيه المدير الفني للأهلي بأن فريقه لعب أسوأ مبارياته هذا الموسم أمام برشلونة في إطار الاحتفالات بالمئوية‏..‏ وأضاف أن الخسارة‏4/‏ صفر أمر طبيعي ومن الممكن ان نخسر بأكثر من ذلك ولكنني حزين جدا بسبب الاداء الذي لم أتوقعه‏,‏ فالخسارة واردة في كرة القدم ولايوجد فريق يفوز دائما‏ وأوضح جوزيه أن اللاعبين كانوا شاردي الذهن وكأنهم يلعبون الكرة لأول مرة في حياتهم‏..‏ اذا كنا لعبنا أمام أفضل فريق في العالم وسط جماهير فان ذلك كان كفيلا بمنحنا الحافز والدافع للاجادة وتقديم عرض قوي يليق بنا كثالث العالم وأبطال افريقيا‏.‏

من يلعب دور الوصيف في الدوري ؟

الزمالك يحارب الاحباط أمام دراويش الإسماعيلي الليلة باستاد القاهرة

ميشيل يستبعد غير الملتزمين‏..‏

ونوفو يبحث عن الثأر ويعتبرها بروفة للوداد

في السابعة مساء اليوم يطلق طاقم الحكم الدولي الايطالي باولو تاجيليا فيتو ومعه مساعداه نيكولا نيكوليتي وما سيميليا توجريللي صافرة البداية لمباراة الزمالك مع الاسماعيلي المؤجلة من الاسبوع الـ‏22‏ لمسابقة دوري‏(‏ اتصالات‏)‏ والمباراة بين ثاني وثالث الدوري وفوز اي منهما بنتيجتها سيؤكد دموقعه في المركز الثاني ومن ثم المشاركة في الموسم الجديد ببطولة دوري رابطة الابطال الافريقي‏.‏

نظرية النسبية‏...‏ في يوم المئوية‏!‏

كان تشريف الرئيس مبارك في مباراة المئوية مع برشلونة تكريما للأهلي ولتاريخه الوطني المعروف‏,‏ ولإنجازاته‏,‏ الحكاية ليست اهتماما من الرئيس بالرياضة وبالرياضيين‏,‏ ولكنها أعمق من ذلك‏.‏ انها الاهتمام بكل قيمة مصرية ومثلما استقبل‏80‏ ألف متفرج حضور الرئيس مبارك بالتحية وبالحب‏..‏ حدث ذلك من جانب ملايين المصريين الذين تابعوا الحدث عبر شاشات التليفزيون


La població fantasma, una llegenda vivent...

Una vegada, en un reialme llunyà, hi havia un rei, que alguns consideraven autoritari i dèspota i altres protector i paternalista.

Bufaven aires de revolució des de diferents perspectives, els republicans, els religiosos, els comunistes. Molts volien un canvi....

El nostre monarca per assegurar la seva successió va decidir fer alguns “petits canvis” als furs reials per assegurar la continuació de la seva nissaga en el poder. Segons els furs existents aleshores els “ajustaments” de nombrosos articles dels furs necessitaven de l’aprovació d’un quart de la població del reialme, així que el nostre rei es va veure obligat a sotmetre a votació la seva aplicació.

Els opositors que formaven gairebé una tercera part de la població, es van negar a participar en la votació com a protesta als desitjos monàrquics. La resta d’habitants senzillament no va votar per desconeixença o per desinterès.

Els resultat de la votació va ser de l’acceptació dels “ajustaments” per majoria clara amb un quart per cent de participació popular, que és el que calia per tirar-ho endavant.

Diu la llegenda que aquest quart fantasma de població amb dret a vot apareix encara de tant en tant en votacions en reialmes moderns que ara anomenen democràtics i per això és encara avui dia venerada per reis i prínceps...


Canviant de tema, us voldria parlar de l’últim referendum sobre les esmenes a 34 articles de la constitució egípcia que va tenir un lloc fa uns dies. Però vist que és de caire polític, millor us ho explico quan torni....

dilluns, de març 26, 2007

Dies de fúria...

Jo en dic tenir “un dia d’aquells”, que vol dir en altres paraules tenir un dia de “welcome-to-Egypt-my-friend” que a la pràctica vol dir tenir un d’aquells dies en que estrangularies al primer egipci que et dirigeix la paraula. T’has barallat amb 3 o 4 taxistes, el baubab t’ha demanat diners per reparar alguna cosa que segueix sense funcionar, t’han intentat vendre cinquanta excursions, dos camells i sa mare pel carrer etc... Són dies en que de sobte comences a fer un signe culturalment poc integrador amb el dit cor de la mà cada cop que algú et mira o et diu alguna cosa pel carrer. Es a dir, els envies a tots a prendre vent.
Em podria sentir culpable d’aquesta rancúnia, però de fet l’odi en certa manera és part de la cultura i vida egípcia, com ho és el Nil o el “koshary” (plat típic d’arros, pasta, cigrons i llenties). Sembla que la pol·lució, el tràfic impossible, la pobresa, la repressió etc... porten a moments de tensió inevitables. Entre els egipcis, n’hi ha que odien els sudanesos, que odien els nubis (Nubia és una nació històrica que va quedar dividida entre l’Egipte i Sudan), n’hi ha que odien els americans, els qui odien els estrangers en general, i finalment, els qui odien el món sencer sense discriminacions. I si no, que ho diguin al meu últim taxista, en Mohammed (el 25e Mohammed amb qui he coincidit aquest mes) que mentre em portava al centre i tot passant davant d’algun edifici oficial i de la universitat americana em mira i em diu “jo i tu” –llavors fa el gest de tenir una metralleta a les mans- “tattatatatatatata i ens ho carreguem tot” –vaja, a lo Bonnie i Clyde en versió egípcia i cutre- i jo, que de fet hi anava per estudiar a la biblioteca de la universitat li vaig dir vostè “ala tul” (continuï recte) i vaig anar a estudiar a una cafeteria.,,,

dilluns, de març 05, 2007

Taxis 3: moure's pel Caire...

Sí, ja ho sé, sembla que tingui un obsessió per parlar dels taxis, però és que es podria escriure un llibre sobre les aventures viscudes sobre les tres rodes i mitja amb un quart de porta sencera d'una taxi cairenc.
Aquesta vegada m'agradaria parlar-vos de la conducció dels taxistes. Els que heu estat aquí ja sabeu que és una aventura i que costa molt menys que el Dragonkhan. Després d'un any a la ciutat tinc possibles explicacions al fenòmen. Pel que m'expliquen els propis egipcis, la majoria no coneix massa bé els senyals de tràfic perquè pocs han passat l'examen de conduir, i els que ho han fet els han oblidat per falta d'ús. Per què? Per que ho entengueu us he de parlar del permís de conduir (Ruhsa) i de com s'obté i perquè entengueu això cal que us aclareixi alguns conceptes lingüistics i culturals:
Soborn: "rashua"
Xantatge: "ibtizaz"
Propina: "baqshish" (tot i que aquest terme només el fan servir amb els estrangers, amb els seus compatriotes són molt més subtils i els hi diuen "on és el meu té?" que vol dir "dona'm diners per un té" que vol dir el mateix que "baqshish".
Bé, doncs cap d'aquestes paraules explica l'obtenció del Ruhsa, perquè per aquest tramit cal la "Ikramya". La Ikramya que ve de l'arrel K-r-m i té a veure amb la generositat, són els diners que ofereixes generosament per passar l'examen de conduir. Evidentment també s'aplica a les revisions dels vehicles, els permisos de circulació i assegurances a tercers (vull dir la manca d'assegurances) etc...
Per això la majoria de taxistes no tenen molt clares les normes de circulació i la majoria no coneix bé les zones ni els carrers del Caire, sovint els has d'indicar el cami, dir-los quin pont han d'agafar etc... Quan pares el taxi els demanes si coneixen l'adreça o el lloc on vas i SEMPRE et diran que sí. Això evidentment no vol dir que ho sàpiguen però ja ho descobriràs durant el trajecte possiblement en direcció contrària a la que volies anar...
De fet deu ser una qüestió cultural perquè passa el mateix quan demanes un adreça al carrer, ningú et diu que no sap on és, MAI! sempre et diuen una direcció, de vegades fins i tot elaboren un itinerari (la segona a la dreta, després recte i bla bla bla i quan siguis allà pregunta a algú altre) i així si demanes a deu persones diferents, t'enviaran en deu direccions diferents i aniràs caminant en cercle in eternum, maaleix...
Però tornant al tema dels taxistes us he de dir que n'hi ha que són uns verdaders professionals: tenen taxis arregladets, es posen el cinturó, no sé si us ho havia explicat ja però fins i tot vaig pujar en un que em va engegar el taxímetre (i jo que em pensava que eren per fer bonic!).
Un d'aquests professionals és el Mohammed, és un senyor d'uns 60 anys, molt educat i cordial. El vaig trobar dos dies seguits a la mateixa cantonada i em va portar al centre on estudio i des de llavors, com sap a l'hora que hi seré per anar a classe, ja m'espera. Em va dir "kul yum?" (cada dia?) i com es tan maco li vaig dir "insha'allah" (si déu vol)....

Les escoles

Avui us voldria parlar una mica de com són les escoles al Caire.
Fins ara jo només havia vist les escoles públiques del barri on vivia.
Pel que m'han explicat en les escoles de l'estat, donada la superpoblació, tenen torns de només tres hores de classe al dia perquè tots hi puguin anar. Cada cop que s'acaba un torn de classe surten nens de sota les pedres que corren, salten, entren al metro, juguen amb les portes dels vagons, i fan les gamberrades típiques multiplicades per el número infinit de nens que hi ha al Caire.
Les escoles comencen amb la trobada al pati i l'himne matinal que normalment és una cançoneta: "El meu país, el meu país..." i llavors totes les coses fantàstiques que representa, no entenc molt bé la lletra, suposo que deu parlar de la democràcia, la llibertat, la igualtat, la pulcritud etc.... Si no comencen amb la cançoneta ho fan amb unes consignes que repeteixen tres vegades: "Visca Egipte, república àrab" o coses per l'estil.
Ara que visc a una zona més rica he tingut el privilegi de veure també el funcionament de les escoles privades i els nens que hi van. Que monos ells amb els seus uniformes! però això sí, així que et veuen fan igual que els de les públiques i comencen a cridar: what's youuurr naaammmee?
(de vegades penso que als estrangers el govern ens hauria de pagar un tant com atracció: perquè estic convençuda que aquests nens arriben a escola els seus comentaris no són: vas veure la pel.li censurada d'ahir o mira que tinc per esmorzar sinó: quantes guiris has vist avui? doncs tres i tu? ostres només una. I com eren? doncs mira una tenia tres ulls i quatre braços... és clar, com es pensen que som aliens...)
La diferència és que a Zamalek molts pares porten als nens a escola en cotxe o els hi envien amb el xofer de la família així que el tràfic en horari escolar és terrible. Els cotxes paren en tercera i quarta fila en carrils unics, com és possible? doncs veniu al Caire i ho descobrireu... els que no venen amb cotxes privats arriben a escola en taxis amb nens entaforats en tots els racons, alguns d'ells amb el nas aixafat contra el vidre per manca d'espai, així que s'obre la porta intento saber quans nens hi havia dins però sempre em desconto...

dissabte, de març 03, 2007

Escapades a Alexandria

Un dels llocs d'escapada de cap de setmana pels habitants al Caire és Alexandria. Els que es poden permetre pagar el tren o els autobusos hi van tot el cap de setmana o només un dia. Els Alexandrins odien els cairencs perquè són una mena de pixapins a l’egípcia. Jo vaig a Alexandria per dues raons: el mar i el peix. Agafo un tren al matí itorno al vespre. El viatge dura entre dues hores i mitja i tres depenent del transport. Llavors passejo una miqueta vora el mar fins que agafo prou gana. Aleshores vaig cap al que jo considero el millor restaurant d'Alexandria, on tenen un peix fresc i boníssim a preus irrisoris. De fet no vaig a Alexandria tan sovint com voldria per evitar un atac de gota ja que cada cop que hi vaig em menjo un quilo de gambes. Ben dinat ve la part educativa del viatge, vista ja la biblioteca i paratges turístics bàsics en viatges anteriors tenim la llibertat de veure la vertadera vida als carrers d’Alexandria:

Els curiosos contrastos en el paisatge urbanístic:

El repòs setmanal:

Els taxis (pintats amb els mateixos colors que els barcelonins):











La fira de llibres:

Els egipcis que van de compres:

La pregària:

els vaixells enfonsats










restes de barquetes...















fa temps que no hi ha cap tempesta prou forta com per provocar accidents portuaris aixi que dedueixo que ja hi porten temps i formen part del paisatge turístic

De fet el passeig està molt desaprofitat i bastant brut però hi conviuen tota mena de fauna de diferents classes socials, els propietaris de les motos d’aigua,

les famílies i parelles que hi passen la tarda,












els venedors de gelats,






i la població felina, que com a la resta d’Egipte (exceptuant la Kochka que viu com una reïna) fan vida de gat...

Tocats pel Hamasin...

Si a l'Empordà estan tocats per la tramuntana aquí estan tocats pel Hamsin. Durant aquesta época el temps és molt canviant. El Hamsin, com ja us explicava l'any passat... -ostres, de fet quan m'adono que això ja ho vaig viure l'any passat és quan em pregunto si no porto ja massa temps al Caire...-
Bé, com us explicava llavors del Hamasin:
"...poc a poc t’hi acostumes, tot i que evidentment no és apte per al•lèrgics ni asmàtics. Però quan ja creus que ho tens superat arriba el hamasin, per als no iniciats us explicaré que els hamasins són una mena de tempestes de sorra que es poden produir durant un període de 50 dies a l’any (hamasin de fet vol dir 50). Llavors el temps d’exposició es redueix considerable fins al punt de que ja tens pols a la llengua abans de passar el llindar de la porta de casa. Totes les aventures diàries tenen un nou al•licient els dies de hamasin, a part del propi vent que impedeix caminar en línia recta, l’altre sorprenent habilitat que cal desenvolupar és travessar el carrer. Com pots esquivar cotxes que no et veuen quan ni tan sols pots obrir els ulls? És un gran interrogant que encara estic estudiant i que espero poder-vos explicar aviat.
Però les tempestes de sorra només apareix en poques ocasions durant l'època del Hamsin, la resta del temps només hi ha la capa de pols habitual...."
Doncs bé, ara que visc a Zamalek, m'agradaria poder-vos donar una altra perspectiva del tema, però no puc. Perquè la pol.lució i la sorra són exactament iguals, l'única diferència és que vius en una illa on només hi ha sis ponts per sortir-ne en cas de desastre natural, revolució o qualsevol d'aquestes coses que s'esperen per aquí. De fet tinc dues bosses apunt en cas de desastre: una bossa amb l'etiqueta: en cas de desastre natural (plena de menjar i medicaments) i una altra "en cas de revolució" amb un higab (vel), passaport i diners per subornar a la frontera. No, no us penseu que he embogit ni que sigui paranoica, no. Senzillament jo també visc sota els efectes del Hamsin....

Kochka, el meu malson


Aquesta que veieu és la Kochka. Tot i el seu aspecte inofensiu, ha transformat la meva vida en un martiri diari. L'Yvetta sempre la justifica i sempre té una explicació pels seus comportaments. Si arribo a casa i la gata ve corrents i m'esgarrapa és perquè no li he fet cas a l'entrar. Si perdo deu minuts a l'entrar per assegurar-me que la gata m'ha vist, se sent atesa i té prou atenció llavors m'esgarrapa igualment però es veu que llavors és perquè vol jugar. Si vaig corrents a la meva habitació així que entro, estic condemnada a no sortir-ne mai més perquè m'espera a la porta apunt per esgarrapar-me igualment, llavors segons l'Yvetta és perquè em troba a faltar. La conclusió sempre és la mateixa: faci el que faci, no puc tornar a casa sense que la Kochka m'esgarrapi. Perquè us feu una idea de la meva desesperació us diré que porto dos dies mirant botigues d'animals per veure si em compro un gos.... El problema és que m'hauria de comprar un pastor alemany perquè els gats egipcis són temibles i els gossos els hi tenen verdader pànic.

dissabte, de febrer 24, 2007

Els taxis 2

Només vull que sapigueu que m'he reformat en el meu tracte amb els taxistes. Sobretot des que em van explicar el tema de "de franc". Moltes vegades quan els dones una mica de conversa i arribes al lloc que has demanat i vas per pagar et diuen: "de franc". Les primeres vegades, jo em guardava els diners a la butxaca i fotia el camp. Algun cop insistia: no home no, té els diners i ells: no, no, de franc i llavors marxava. Llavors em van explicar que culturalment no es pot acceptar fins a la tercera vegada que t'ho diuen, així que problablement he marxat molts cops sense pagar quan hauria hagut d'insistir fins al tercer intent. Així que ara insisteixo i de vegades fins i tot pago una miqueta més. De fet tenia por que haguessin penjat la meva fotografia a les cafeteries freqüentades pels taxistes, amb l'escrit: perillosa, no l'agafeu al vostre taxi. I això sumat la les companyies d'adsl em farien una de les persones més buscades a la ciutat...

dissabte, de febrer 10, 2007

A la recerca de pis....

Després de trobar-me inesperadament sense el pis que havia emparaulat, vaig arribar al Caire provant tota mena de sofàs a casa de diferents amics. Pels qui no heu viscut mai l'esperiència, us diré que els estrets destrocen l'esquena (perquè no et pots girar de costat), els curts t'encarcaren els genolls, i la combinació de les dues característiques és mortal... De tota manera aquesta mena de sofàs, acceleren la recerca de pis.
En el meu cas i per sort, només va durar poques nits i aviat, després de desenes d'intents infructuosos vaig trobar habitació en un pis a Zamalek. Zamalek és una de les illes del Caire, així que ara visc enmig del Nil.















El pis té unes vistes fantàstiques tot i que ara s'han convertit en una mena de boira espesa ja que és l'época del hamasin i les tempestes de sorra estan a l'ordre del dia.















El pis només té dos inconvenients: El primer és l'ascensor. L'edifici és el que aquí anomenen "burg" o torre, té 35 pisos i dos ascensors. Millor dit, tenia dos ascensors fins que un d'ells va caure fa un any i encara no l'han reparat. Així que les 500 persones que viuen a l'edifici depenen de l'únic ascensor que s'aguanta. Donat que visc al pis 31 encara no m'he plantejat mai d'agafar les escales que pel que sé es triga més de mitja hora a baixar (pujar no ha gosat calcular-ho ningú)...
El segon inconvenient es diu Kochka (que vol dir gat en txec), és la gateta més malcriada i empipadora d'Egipte i pertany a una de les meves companyes de pis. La Kochka es passa el dia empipant al personal en busca d'atenció. Sempre vol jugar i mai no es deixa tocar, només t'esgarrapa, les tres companyes de pis portem marques d'esgarrapades per tot arreu.... aghhhhh un dia la llençaré pel balcó.... De fet em recorda la meva antiga bauaba, sempre tocant-me la moral.. de fet la trobo a faltar, em pregunto que deu fer la meva Ummah Abdallah. He pensat de passar-hi algun dia a veure-la i deixar que em demani que li compri llet o madalenes... però no ho puc fer perquè quan vaig marxar vaig deixar de pagar tres o quatre mesos de la connexió d'adsl. Tot per un malentès, és clar, però no vaig pagar. I a més, com no venien a cobrar, amb tota la meva bona fe, i per tal que no s'ho quedés algú altre, també em vaig endur el router que tenia llogat. Així que es millor que ningú sàpiga que he tornat...

dissabte, de desembre 09, 2006

Polèmiques socials














Fa unes setmanes, el ministre de cultura egipci: Faruq Husny, durant una entrevista, va fer un comentari (fora micro), expressant el seu rebuig a l’ús del Higab (terme egipci per vel) que s’ha estès enormement dins la societat egípcia i afirmant que cap sura de l’Alcora no estableix la seva obligatorietat. La periodista que feia la entrevista va fer públiques les seves paraules i ell mateix les va ratificar en diferents programes televisius en dies posteriors, afegint que el seu ús era un clar retrocés social. El comentari d’un popular actor egipci, defensant la postura del ministre i acusant les “muhagabes” (dones que fan servir el vel) de incultes i retrògrades va acabar d’encendre els ànims, i des de llavors la polèmica està servida. Algunes manifestacions en defensa del vel, declaracions de tot tipus, diferents articles d’opinió... la societat egípcia s’ha consagrat a la discussió del tema, oblidant la resta de problemes que afecten al món i especialment els que afecten la seva mateixa població. Els taxistes ja no parlen de la pujada de preu de la benzina sinó de la dubtosa moralitat del ministre, del que es diu que ”és de l’altra vorera”, cosa no només inacceptable en el país, sinó a més il·legal ...









Per altra banda, vaig llegir un article ahir en un
dels diaris nacionals que em fa fer recuperar la confiança en el gènere humà. El Sheikh de l’Azhar, conegut i respectable líder religiós, va fer unes declaracions on desencoratjava la pràctica del “khitan” (ablació femenina) molt estesa en la societat egípcia. Molts líders islàmics han intentat eradicar aquesta pràctica de les seves societats ja que, tot i la percepció occidental que la considera una pràctica musulmana, la realitat és que és una arrelada tradició africana, sense cap fonament en l’Islam. En l’article explica amb detall com el khitan provoca el malfuncionament dels òrgans genitals femenins, avortaments i endarreriment en el part. També adverteix dels perills de hemorràgies, inflamacions i infeccions urinàries.

Els partits del Barça

Els partits del Barça han esdevingut el meu únic refugi en terres egípcies. Els de lliga només els puc escoltar, però pel que fa als de la Champions he trobat la meva pròpia emissió al Caire. Uns dies abans de cada partit truco al “manager” d’un pub de Mohandesin (un barri a prop d’on visc jo) i li dic: Osama, oi que poses el partit del Barça aquesta setmana? I ell evidentment em contesta: insha’allah (si Déu vol). Llavors li dic a quina hora comença el partit i em reserva la taula davant de la seva enorme i fantàstica pantalla. Quan hi arribo, amb diferents americans i algun egipci que en cada ocasió venen a compartir la gesta amb mi, tot és a punt per gaudir de l’espectacle. Així que sapigueu que, tot i estar lluny, el barcelonisme continua present i a més troba nous afeccionats d’altres continents, alguns dels quals ja han començat a aprendre l'himne.

Força Barça!!!

divendres, de desembre 01, 2006

Avantatges de parlar una llengua minoritària.... ningú entén el teu blog

CENSURA

Egipto detiene a un estudiante por difamar el islam en un blog

Las fuerzas de seguridad de Egipto han detenido a un estudiante que escribió críticas contra el Gobierno y el islam en un blog, anunciaron fuentes de seguridad y activistas a favor de los derechos humanos.

08 Nov 2006, 09:05 | Fuente: REUTERS

Abdel Karim Nabil Suleiman, un aspirante a abogado de derechos humanos de 22 años, fue detenido el lunes en Alejandría.

Su detención fue la última operación contra la oposición política de las autoridades egipcias tras las detenciones y palizas en
las protestas callejeras de este año, pese a los llamamientos de Estados Unidos, aliado de Egipto, para una reforma política.

"Las acusaciones dirigidas contra él son que publicó opiniones con el objetivo de perturbar el orden público, insultar al jefe del Estado y difamar al islam", dijo Sally Sami, miembro de la Red Árabe para la Información de los Derechos Humanos (HRInfo), que le representa.

"Cada vez es más obvio que el Gobierno no está dispuesto a reformar o permitir una verdadera democracia donde puedan expresarse opiniones discordantes".

Las fuentes de seguridad no detallaron exactamente qué comentarios llevaron a las autoridades a retener a Suleiman, quien según sus abogados fue expulsado de la Universidad Al Azhar, la más prestigiosa de Egipto.

Suleiman ha criticado el dominio del pensamiento religioso en Al Azhar y dijo que los clérigos musulmanes eran en parte responsables de la lucha sectaria que siguió al ataque con arma blanca contra creyentes cristianos en Alejandría en abril, según Gamal Eid, miembro de HRInfo.

Malentesos culturals

Pels que creguin que la pregunta “tens xicot?” és fàcil de respondre vol dir que no han viscut al Caire, per què aquí pot ser que tinguis xicot i siguis l’última persona a saber-ho. Un bon dia vas a prendre un cafè amb un egipci, i tot d’una descobreixes que sou una parella, només que ningú t’ha demanat el teu parer en el tema. Si en la teva ignorància repeteixes la mateixa acció et pots trobar que l’egipci en qüestió et digui que està enamorat de tu o fins i tot que et parli del tipus d’educació que espera per els seus fills. Llavors és quan normalment et disculpes per anar al bany que confons amb la porta de sortida i puges al primer taxi que trobes.

Jo no he arribat mai a una tercera “cita” però la Pucci em va explicar com n’havia escapat quan el noi parlava del tipus d’anell de prometatge que volia.

I això és el que jo defineixo com un malentès cultural perquè mai hem aconseguit fer-los entendre que: Nosaltres només volíem un cafè!

dissabte, de novembre 18, 2006

Egipte i els seus contrasts

Egipte és un món ple de contrasts, la transició entre el tot i el res no existeix, simplement apareix davant els teus ulls incrèduls. A les zones de costa és on més es pot viure aquests canvis. Al principi creus que mai t'acostumaràs a aquestes contradiccions, però a mesura que passa el temps ja no en fas cas, et sembla normal...


























i suposo que això és Egipte, des dels meus ulls...


dilluns, de novembre 13, 2006

Els resultats de la repressió sexual

Per a que us feu una idea del que significa viure al Caire per una dona i de com veuen els homes egipcis a les dones, llegiu el següent article de la BBC.


Cairo street crowds target women
By Magdi Abdelhadi
Arab affairs analyst, BBC News

Egyptians are horrified by the news that women have been assaulted by hordes of young men in the centre of the capital, Cairo.

The incidents were first reported online by Egyptian bloggers, some of whom saw large number of men harassing the women and ripping off their clothes.

It all happened over the Eid al-Fitr period starting on 23 October, as thousands of young men thronged the streets of central Cairo to celebrate the end of the fasting month of Ramadan.

One blogger who took pictures of what happened dubbed the incidents "sexual voracity down town".

According to the bloggers, the attackers targeted veiled as well as unveiled women who happened to be on their own.

The state media ignored the incidents, but ordinary Egyptians where shocked when they heard for the first time eyewitness accounts broadcast on the private television channel Dream.

Women chased

"We saw one girl being chased by a man, her blouse torn off, she ran inside a restaurant," one eyewitness reported.


We took the girl inside and locked the door. There were four or five of us. But there were hundreds of young men outside trying to break down the door
Cairo shop owner

"Seconds later young boys were shouting that there was another one by the Miami cinema. We went there and saw another girl surrounded by a crowd trying to assault her. She managed to run inside a nearby building.

"A third girl jumped into a cab as she was being chased. But the taxi couldn't move because of the crowd. Then they tried to pull the driver out of the car then the girl herself," the witness told Dream TV.

One eyewitness was too embarrassed to recount what he saw: "There were youths harassing the young women. What a shame! I really can not say any more about it."

Social malaise

One blogger wrote that as the police failed to protect the women, shop keepers had to intervene.

A shop owner described to the TV station what happened: "We took the girl inside and locked the door. There were four or five of us. But there were hundreds of young men outside trying to break down the door."

The bloggers blamed the incidents on widespread sexual frustration among Egypt's youths.

Most of them cannot afford to get married and premarital sex is strictly forbidden.

One commentator said that this was evidence of the breakdown of law and order in Egypt.

Another said the state deployed the police only to suppress political dissent but could not care less about the welfare of its own citizens.

A psychologist, Amr Abu Khaleel, attributed the predatory behaviour to the possible use of drugs and the breakdown of traditional values.

One prominent writer and journalist, Nabeel Sharaf al-Deen, said that such behaviour was the symptom of a deeper malaise in Egyptian society and warned that such incidents were the first stirrings of much bigger social unrest.

A statement by the ministry of the interior played down the incident, adding that it had not received any complaints from the public. It urged those who had anything to report to contact the police.

diumenge, de novembre 05, 2006

La meva veïna

M’agradaria dir-vos els seu nom, però no el sé. Ella tampoc sap el meu, però no hi fa res perquè jo sóc binti (filla meva) i ella es “haga” (una títol de respecte per la gent gran). La meva veïna deu tenir uns 70 anys, de fet entre ella i la bauaba deuen desacreditar totes les estadístiques de la mitjana de vida al Caire. La senyora és mig sorda, com ho demostra el volum del seu televisor quan s’hi adorm davant cada nit. Però té un radar infal·lible. Sempre sap quan passa alguna cosa i sempre és a la porta per a contribuir-hi.
Darrerament, i a causa de les constants inundacions del meu pis, l’he conegut una mica més. Al principi, només ens veiem quan tallaven l’aigua. El primer cop que li vaig demanar que se sabia del tall d’aigua em va donar una ampolla que tenia a la nevera, pobra dona... Després amb el temps es va tornar una costum trobar-nos al replà quan ens tallaven l’aigua (que sempre coincidia amb mi a mitja dutxa) llavors sortia i li demanava: “que se sap de l’aigua?” i ella cridava des del 5e pis al soterrani, on viu l’Umma Abdallah, i la nostra bauaba li responia que la tornaven a obrir de seguida insha’allah. Aquest ritual, que repetíem cada hora fins que la reobrien, semblava que la tenia distreta.
No sé si coneixeu l’expressió “maaleix”. Una traducció literal seria “no passa res”. Des del punt de vista lingüístic és molt curiós l’ús que en fan aquí. A veure, com us ho explico.. diguem que em trepitgen, si es disculpen jo hauria de dir “maaleix” no?, doncs NO, aquí et trepitgen i llavors et diuen “maaleix”, i et desesperes. Doncs bé, aquesta és l’expressió preferida de la veïna cada cop que un desastre afecta el nostre edifici. Que els gats han repartit les escombreries per les escales? Maaleix; Que no hi aigua? Maaleix; que tallen la llum? Maaleix; que se m’inunda el pis i en conseqüència l’escala? Maaleix; que tenim dos forats inmensos a la canonada que dutxen el soterrani de la bauaba? Maaleix.
Que un dia no puc més i l’assassino a ella, i a la resta dels veïns inclosa la bauaba? Maaleix....
La veritat però, és que m’he acostumat a la meva veïna i de vegades fins i tot em fa un bon servei. Per exemple, cada cop que puja la bauaba (que no passa sovint), la meva veïna em fa de traductora, no és que a ella l’entengui molt millor, però com té més dents se’m fa més fàcil distingir les consonants dentals....

divendres, de novembre 03, 2006

La piscina

No tothom al Caire pot dir que té un pis amb piscina, però jo sí puc. Per quarta vegada en 2 setmanes el meu pis s’ha inundat. Tornava de classe amb la idea de dormir una estona i estudiar per l’examen del dia següent quan només obrir la porta de casa vaig notar com una onada humida em banyava els peus. “Fantàstic” vaig pensar “un altre dia perdut”. Cal que entengueu que la temperatura al Caire ha baixat una mica aquests últims dies i que ja no ve de gust nedar d’una habitació a l’altra. Així que vaig començar a trucar a la propietària per veure si solucionava de nou l’etern problema de les canonades. Mentre l’aigua sortia del pis escales avall i començava a sentir els crits dels veïns vaig decidir visitar els culpables de la continua obstaculització del sistema hidràulic. El setè pis és l’últim de l’edifici, així que vaig anar al sisè i al setè per demanar que no fessin servir l’aigua fins que es reparés el problema. Al sisè, després de les salutacions pertinents i la promesa de continuar en l’estudi de l’Alcorà per esdevenir una bona musulmana van accedir sense problemes. El setè pis com sempre va ser una altra història. Quan van obrir la porta vaig veure el cel, i ho dic literalment, viuen al terrat amb llits sota les pol.lucionades estrelles del Caire. De cop, deu persones es van plantar davant meu dient-me que no en sabien res i que volien continuar fent servir l’aigua. Em va arribar al cor la seva amabilitat... El següent pas era parlar amb la bauaba per demanar que tallés l’aigua de l’edifici però, com sempre, la dona havia desaparegut davant l’adversitat de la situació, així que vaig continuar trucant a la propietària per insistir-li que no em calia piscina, que la rentadora ja em distreia prou. Cinc hores més tard va aparèixer la dona. Quan va entrar l’estrès em va poder i vaig esclatar en plors. Pels que no m’heu vist mai plorar (que sou la majoria) us diré que les meves llàgrimes poden fer entendrir l’esperit més despietat, així que la bona dona va començar a plorar també. I allà ens teniu a totes dues afegint aigua a la ja inundada situació. Després del nostre episodi de la “Casa de la pradera” la meva super-propietària va agafar el telèfon per contactar algun tècnic però els cables eren sota l’aigua i el telèfon no funcionava així que va anar a casa de la veïna per fer les oportunes gestions. Una hora més tard la canonada tornava a estar lliure i vaig començar la desitjada dutxa. No portava ni un minut de plaer sota l’aigua (en comptes de dins l’aigua) quan algú va començar a colpejar desesperadament la porta de casa queixant-se d’una fuita a la canonada que banyava tot l’edifici. Així doncs vaig haver de deixar córrer la dutxa i vaig tornar als meus estudis. Evidentment, ara estic buscant un altre pis però encara no he decidit quin serà el meu proper moviment respecte als meus actuals veïns: còctels molotov, mines o granades, totes semblen bones opcions. Si mai sentiu que m’empresonen sapigueu que d’alguna manera he aconseguit calar foc a l’edifici i que no em consumirà l’arrepentiment...

dijous, d’octubre 19, 2006

La Mogamma

Durant algun moment de la teva estada al Caire, has de passar per la Mogamma. Tot i que no saps que és, ja d’entrada en arribar, en tens por. Veus com canvien les expressions de les cares quan se’n parla, quan algú et diu amb ulls plorosos que va a la Mogamma i la seva pell s’empal·lideix tot d’una. I arriba el dia en que TU hi has d’anar... sigui per renovar el visat, sigui per gestionar documentació oficial. Aquell dia t’aixeques amb por, busques qualsevol excusa per endarrerir la visita a l’edifici oficial però el moment arriba i et trobes davant la gegantesca Mogamma...
L’edifici té diversos pisos i molts passadissos plens de finestretes. La seva principal característica és que sempre està ple, a qualsevol hora, qualsevol dia... no hi fa res, les cues sempre són llargues i incòmodes. I és en aquestes llargues cues on la gent, estrangers i egipcis, es perden. Hi ha la llegenda urbana dels qui hi van entrar i encara busquen la sortida, segurament els han declarat desapareguts. D’una finestreta t’envien a una altra i d’aquesta altra a una de nova. Hi ha rètols sobre cada finestra, en anglès i en àrab però no acostumen a correspondre amb l’organització que han decidit establir el dia que tu hi vas. Tinc una companya, la Pucci, que es va trobar un dia, a la tercera cua on l’havien enviat, va mirar al seu voltant i va veure que era l’única persona blanca. Ella es molt tranquil·la així que no en va fer cas fins que una hora més tard va arribar a la finestreta per descobrir que era la cua de refugiats sudanesos. I és que tothom té les seves aventures a la Mogamma. És un micro-món que representa la societat egípcia. D’entrada hi ha centenars de persones esperant perdudes entre les cues i els papers. Llavors hi ha algú que passa i ven bolígrafs, o beguda. També hi ha algú que s’ofereix a omplir els papers per una quantitat a negociar o hi ha els que jo anomeno encarregats de serveis logístics, que per un bon preu et fan passar davant de tothom per fer-te fotos o fotocòpies per al visat. Un cop ets a la cua, com a la majoria de cues d’Egipte, has de fer cara d’estranger amb mala llet, perquè si fas cara d’estranger corrent, tothom et passarà al davant i trigaràs el doble. I si tens sort, després de totes aquestes desventures, aconsegueixes que t’atenguin i comencen a revisar els teus papers. Darrera la finestreta hi ha centenars de dones revisant dossiers, i es que són les computadores egípcies, ja que en tot l’edifici no hi ha ni un sol ordinador, ni tan sols un Spectrum, per això les comprovacions són relativament ràpides ja que no cal verificar cap identitat. De fet imagino que deu ser un paradís per a la documentació falsa... Finalment si sobrevius a la gesta, surts de l’edifici i reprens la teva vida, però com saps que hi has de tornar per recollir el visat que has tramitat, et despertes amb malsons durant dies...

dimarts, d’octubre 10, 2006

Dies de Ramadan...

Durant el dia he de dir que no es nota massa la diferència. Tot i que molta gent em deia que els horaris canviaven i les botigues obrien més tard, la realitat és que segueixo veient tot obert des de que surto al carrer. La ciutat funciona igual, excepte a partir de les 17h quan els carrers es buiden i tothom torna a casa per trencar el dejú.
No vull entrar molt en els detalls, però cal que us expliqui una mica com funcionen al Caire els dies de Ramadan.. Uns dies abans de començar el mes, pots aconseguir a tot arreu un
إمساكية que és un calendari que informa de les hores de les pregàries i de les hores del سحور i del فطور (darrer àpat abans del dejú i el primer després respectivament). Així doncs la gent es lleva sobre les 4h pel darrer àpat i la pregària. Us puc assegurar que ho fan perquè tinc una veïna sorda que em desperta cada matinada quan posa la televisió mentre menja. De vegades aconsegueixo tornar-me a adormir, però no sempre perquè quan em desperta a mi desperta també als gats de l’escala, i comencen a miolar. I darrerament no sé que els hi passa, no sé si tenen el zel, estan melancòlics o practiquen per el cant a capel.la, però em donen unes nits....
Em llevo sobre les 7h, i evidentment com ja no em cal, torna a haver silenci a l’escala. Llavors em faig un o dos bols de cafè, depenent de la duresa de la nit i vaig cap a la universitat per a què em torturin. Si en torno tard, cap a les 17h els carrers són mig deserts perquè tothom ja és a casa, el metro porta vagons buits, i la gent no s’estomaca per entrar i sortir, és tant idílic que ara torno sempre a les 17h encara que acabi abans, només per fruir-ho mentre pugui. Llavors la majoria de transports s’aturen i les botigues tanquen. Arriba l’hora del trencar el dejú i les famílies seuen a taula i encenen les televisions de manera que tots es volums es sobreposen creant una banda sonora única de desenes de culebrots de Ramadan que fan a diferents cadenes. Mentre, els carrers són plens del que anomenen
مائدة الرحمن és a dir taules subvencionades per els ciutadans o per algunes organitzacions on els indigents, les persones de poc poder adquisitiu o qualsevol que es trobi al carrer sense temps d’arribar a casa puguin menjar quan arriba la posta de sol. Una hora més tard, el Caire recupera la seva imatge i atrafagament habitual. Tothom torna a sortir al carrer i tots els serveis tornen a funcionar fins ben entrada la nit.
Se suposa que és un mes de reflexió i de pregària, on es renuncien als plaers físics per poder focalitzar més en els espirituals. Però us vull explicar molt resumidament com està resultant el Ramadan per mi. En menys de dues setmanes, la meva ex-conversa companya de pis ha marxat a viure a algun lloc del centre, i ara que no hi és em truca per veure si ens veiem. Se m’ha inundat el pis. El meu xicot ha resultat ser un mentider patològic (així doncs el príncep ha esdevingut gripau). M’he escridassat assíduament amb la meva bauaba. Ja no puc jugar a basket perquè els nous horaris de Ramadan es sol.lapen amb els de la meva facultat. Una de les meves professores va canviar-me de classe sense previ avís, només perquè li vaig dir que l’aula semblava una nevera i que potser valia més que anés a ensenyar al Pol Nord, que jo havia vingut al Caire perquè hi feia calor. La directora em va esbroncar perquè durant el torn de preguntes en la conferència sobre el significat del Ramadan vaig preguntar perquè tancaven les botigues d’alcohol. I per rematar-ho, hi ha dues professores que, inexplicablement amb els meus antecedents, em persegueixen per tota la facultat per oferir-me classes particulars de l’Alcorà i que a més demà em volen portar a veure una mesquita durant la pregària. I a aquests fets estressants, cal sumar-hi les classes diàries des de les 8 del matí, els deures i els exàmens interminables de la universitat. Per tots aquests motius, encara no he pogut participar massa de l’esperit d’aquest mes, però com queden dues setmanetes més, espero aprendre a captar-ne més l’essència...